La lluita per traure de l’oblit a les dones artistes

El 2015, la jove historiadora Katy Hessel va entrar en una fira d’art i es va adonar que entre els milers d’obres que tenia davant, cap ni una era d’una dona. El següent que va pensar va ser: ¿seria capaç d’anomenar 20 dones artistes? ¿Deu d’anteriors al 1950? ¿Alguna d’anterior al 1850? La resposta, tan trista com previsible, va ser: no. Hessel va tenir aquest dia una revelació semblant a la de Linda Nochlin fa més de 50 anys al preguntar-se en el revolucionari assaig ¿Per què no hi ha hagut grans dones artistes?

Trenta-set anys després què les Guerrilla Girls es plantessin davant el MoMA per criticar que l’única manera que una dona entri en un museu és fer-ho despullada com La Gran Odalisca d’Ingres, les coses han canviat, però poc i a un ritme exasperantment lent. L’epifania de Hessel la va portar a fundar un molt popular compte d’Instagram (@thegreatwomenartists) i a escriure Historia del arte sin hombres (Ático de los Libros), on recorre la història de l’art a la manera de la bíblia del gènere d’E. H. Gombrich. El seu títol és, de fet, una picada d’ullet irònica al canònic La historia del arte, amb una primera edició del 1950 que no contenia el nom de cap dona i una setzena amb només una.  

‘Històries, mirades, dones’

També amb l’objectiu de reivindicar el paper de les dones artistes oblidades en segles passats, la mostra de l’Institut Valencià de Cultura Històries, mirades, dones. Visions de la diferència que va acollir el Museu de Belles Arts de Castelló l’any 2020, comissariada per Irene Gras, va presentar una reveladora exposició centrada en les dones en l’art, amb la finalitat de difondre i facilitar el coneixement del patrimoni cultural custodiat en aquest centre museístic. 

L’objectiu d’aquella iniciativa va ser promoure la relectura de la col·lecció del Museu gràcies a la integració d’iniciatives que contribuïren a establir noves lectures contemporànies sense l’influx patriarcal. Una mostra on es va treballar des de la reflexió per a accionar la inclusió i igualtat en l’àmbit museístic. I per a això va oferir una revisió de la figura femenina, amb l’objectiu d’abordar l’anàlisi de la col·lecció amb una finalitat social i pedagògica marcada pels estudis de gènere.

La disposició de la mostra per blocs temàtics buscava el diàleg intergeneracional entre els diferents artistes, amb l’únic objectiu de visibilitzar les mirades i visions tan diferents que s’ofereixen de la figura femenina al llarg dels anys, ja que aquesta mostra va recollir obres tant del segle XVI com del XXI.

Va suposar, doncs, una gran oportunitat per a observar i repensar com s’ha anat formant el constructe social de la dona i, sobretot, despertar una reflexió al voltant de l’absència de dones artistes. Conéixer i reconéixer com les dones han sigut tractades al llarg de la història de l’art és important per a ser conscient de com la desigualtat encara està molt arrelada. En aquest sentit, la mostra es va idear com una eina necessària per a obrir i construir un camí alternatiu, més inclusiu i igualitari per a la dona. 

Una proposta que a més va posar en evidència una de les inquietants paradoxes del món de l’art, com assenyala la historiadora de l’art Patricia Mayayo, «la hipervisibilitat de la dona com a objecte de la representació i la seua invisibilitat persistent com a subjecte creador».

Una arquitecta en el Seicento

La creixent preocupació per canviar aquesta visió de la dona en l’art ha portat a que ara es multipliquen els llibres de dones del món de l’art sobre qui s’havia escrit poc o res fins ara. És el cas de La arquitectriz (Anagrama) de la italiana Melania G. Mazzucco, que novel·la la vida de qui està considerada la primera arquitecta de la història, Plautilla Bricci, que va viure en el Seicento italià, a la Roma dels papes i la pesta plena d’intrigues i excessos.  

Una altra d’oblidada pel cànon és la pintora Remedios Varo (1908-1963), una de les primeres dones que va estudiar a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, parella de Benjamin Péret i figura clau del cercle surrealista de París. Varo va coincidir amb Lorca i Dalí a Madrid, a París amb Max Ernst, Picasso i André Breton, i després del seu exili a Mèxic el 1941 va travar amistat amb la fotògrafa hongaresa Kati Horna i la pintora anglesa Leonora Carrington. Les tres bruixes, es feien dir.

No és casualitat que Varo hagi sigut, juntament amb Carrington, una de les artistes enterrades per la història oficial que la Biennal de Venècia ha reivindicat aquest any amb la intenció de reparar dècades d’invisibilitat. I és que fins i tot fa ben poc als manuals sobre el surrealisme no apareixia cap dona al costat de Magritte, Dalí, Miró, Breton o Man Ray. Varo protagonitza La pintora pelirroja vuelve a París (Alianza), escrita per Ara de Haro.

La novel·la comença a la capital francesa el 1937, després de l’arribada de Varo amb una maleta plena de llibres i fa especial atenció a artistes com Dora Maar i la pintora Jacqueline Lamba, la primera dona de Breton. Una altra novetat que desempolsega artistes sepultades en l’oblit és Quan les dones havien de pintar flors (Salvatella). La seva autora, Consol Oltra Esteve, escriu sobre el grup de pintores que va sorgir a finals del segle XIX a Catalunya. Malgrat procedir de famílies benestants, tenien prohibit estudiar a la Llotja (¡com havien d’anar a les classes on hi havia models despullats!). Lluny d’intimidar-se per les limitacions, moltes es van especialitzar en la representació floral, gènere de moda en l’època.  

Juan Arnau: per una nova cultura mental

Oltra explica què pejoratiu resultava en l’època l’etiqueta pintors de flors, malgrat que les flors van ser un dels grans temes de l’impressionisme i ho havia sigut dels mestres holandesos dels segles XVII i XVIII. Al llibre apareixen noms com el d’Antònia Ferreras, Maria Lluïsa Güell i Lluïsa Vidal. Totes coincideixen també a Cent dues artistes (Univers) d’Elina Norandi, un volum que és un esdeveniment artisticoliterari: per primera vegada es reuneixen 102 artistes catalanes des de 1850 fins a les nascudes el 1982. «Elles sempre ens semblaran menys talentoses, menys innovadores, menys genials... Si ens obstinem a fer una història igualitària, les artistes sempre hi sortiran perdent, perquè la societat no ho va ser», reflexiona Norandi. Per això, apunta, és necessari fer tot el possible per revertir la situació. 

Suscríbete para seguir leyendo