Juan Soto Ivars: «Amb Twitter, ara els censors som tots»

Onda va obrir la nova edició del seu cicle literari Onda va de llibres el dijous 19 de gener amb l’escriptor i analista Juan Soto Ivars, qui va presentar la novel·la, Nadie se va a reír. La increíble historia de un juicio a la ironía. El públic va gaudir amb les reflexions de l’autor, que en el seu últim llibre conta l’absurda però real història d’Anónimo García i un dels processos judicials contra la llibertat d’expressió que han passat més desapercebuts als mitjans de comunicació, el qual va acabar amb la seua condemna a un any i mig de presó per publicitar un fals Tour de la Manada de Pamplona. Per primera vegada a Espanya es condenava penalment a algú per una publicació irònica.

-Com descobreix la història real de la qual part en ‘Nadie se va a reír’?

--Des de feia anys seguia les aventures d’eixe grup de bohemis espanyols de la nostra època, em divertien els seus actes, com aquella suposada aplicació mòbil per a que els que no pensaven votar pogueren vendre el seu vot a gent rica amb ganes de votar doble, i em va deprimir que quan van caure en desgràcia, ningú a la premsa contara la història.

-Què li porta a convertir eixa notícia en una novel·la?

--Com tot eren fets reals, el més fàcil era que la novel·la ja estava escrita. Em va portar a escriure aquest llibre el fet que cap periodista volguera fer-ho, per covardia.

-Per què la cita a Milan Kundera en el títol?

--Curiosament, la història del conte de Kundera que dona títol al llibre és molt pareguda al que ha passat amb aquest personatge al nostre país. És una broma que destrueix una vida quan se’n va de les mans.

-I en les primeres línies està present ‘Luces de bohemia’...

--Les referències a Valle-Inclán o a Cansinos Assens eren obligades, perquè els bohemis espanyols estan tallats a aqueixa mesura ara com en els albors del segle passat.

-Què diferencia aquesta obra de les seues novel·les anteriors?

--És la primera vegada que conte la història d’un altre en forma narrativa, i ha sigut més difícil que inventar personatges, que no es queixen mai. La responsabilitat ara era major.

-Quant hi ha en ella de realitat i quant de ficció?

--No hi ha un sol gram de ficció.

-Què ha aprés d’Anónimo García?

--Que el sistema judicial no necessariament busca la veritat quan el que es jutja és una ironia. En el seu cas, es van quedar amb el missatge literal.

-Quines possibilitats creu que té el seu recurs davant el Tribunal Constitucional? (Un TC que també està donant per a molt...).

--És més fàcil endevinar en quin centímetre quadrat de la paella, i a quina hora exacta, caurà una cagada de mosca.

-Són definitivament mals temps per a l’humor, la ironia? Ens sentim ofesos amb massa facilitat?

--El problema de l’ofensa és que hui es contagia molt ràpid amb les xarxes socials. L’enrabiada és la cosa més viral que hi ha, i moltes vegades paga els plats trencats qui no tenia intenció de fer mal.

-Quins creu que són ara mateix els principals enemics de la llibertat d’expressió, en plena era de la posveritat i les ‘fake news’?

--Nosaltres, la societat. Fins la invenció de les xarxes socials, la llibertat d’expressió ens arribava sempre amb filtre. El que hem descobert amb l’arribada de coses com Twitter és que no suportem que els altres ens diguen el que pensen. Ara els censors som tots.

-Anem cap a una societat incapaç de discernir sobre què es real o d’acceptar altre tipus de missatges que els autocomplaents?

--No diria que anem cap a una societat com eixa, sinó que ja estem en una societat així. La pregunta adequada seria com eixir d’ella, però crec que no tinc resposta.

-En què projectes literaris està immers en aquests moments?

--Escric tres articles per setmana en dos diaris, participe en el programa de Julia Otero, en els d’Iker Jiménez, en Radio 3... I tinc un fill de dos anys. Com per a posar-me amb nous projectes literaris!

-Com analista, es presenta un any mogut amb diverses eleccions, després d’una pandèmia i mentre segueix la guerra a Ucraïna. No sembla que falten temes per a columnes d’opinió ni per a llibres...

--Per desgràcia, el món ha deixat de ser eixe lloc avorrit en el que un columnista no savia de què dimonis escriure.

Suscríbete para seguir leyendo