A l’escalf de l’estiu de 1936, uns militars revoltats van picar a la porta del mestre Antoni Benaiges. Com ell, més de 400 mestres varen ser afusellats els dos primers mesos de la Guerra Civil Espanyola. S’estudia com la depuració franquista del magisteri nacional. Uns fets que el 10 de febrer a les 19.30 hores arriben al Paranimf de la Universitat Jaume I amb El mar, visió d’uns nens que no l’han vist mai, de Xavier Bobés i Alberto Conejero.
Benaiges va entrar a l’escola rural burgalesa de Bañuelos de Bureba amb la metodologia Freinet: els alumnes farien literatura amb una impremta. No debades, la passió del mestre pel lliure desenvolupament fiu descobrir el tango o el txa-txa-txa a uns xiquets i xiquetes que escoltaven, per primera vegada, un altre tipus de música que no era la que sentien en missa. Pagades amb el sou d’un –considerat– revolucionari, l’impremta i el gramòfon van aterrir als colpistes.
Assabentat de l'exhumació d'una fossa comuna en agost de 2010, un veí de Bañuelos va alçar la mà: «Allà està el mestre del meu poble». Les primeres senyals de la història arriben a un dels seus documentalistes, Sergi Bernal, que recupera retall per retall durant tretze anys. Confirma que «els alumnes sabien que l’havien assassinat. No es parlava, però va haver-hi una fuga entre ells».
El catedràtic d’Història Contemporània i professor de l'UJI, José Antonio Piqueras, assenyala un tipus d’implicació civil de la guerra: «En quasi tots els municipis hi havia col•laboradors, delators, persones que simpatitzaven amb les forces franquistes i, per tant, acompanyen als militars o ells mateixos armats feren les detencions».
Un testimoni de pes és el de Felisa Viadas, que descrivia en 2012 com un capellà es va deixar caure després de la desaparició de Benaiges: «Aquí me habían dicho que teníais un maestro que decía que no había dios, que venga aquí y me lo diga a mí». Llavors, deia Felisa que va contestar, però segurament no va dir en veu alta –interpreta Bernal–: «Cómo va a venir si lo habéis matado». En efecte, els colpistes havien trobat a Benaiges, li van arrancar les dents i humiliar mig despullat a bord d'un descapotable pels carrerons de Briviesca abans de prostrar-lo en un paredó.
També Eladio Díez, ja en una edat avançada i sense memòria, dubtant en nomenar als seus set germans, esmentava perfectament el nom del seu mestre. Eladio tenia records tàctils sobre «com es barallaven en classe i es tiraven per terra amb aquell mestre que els hi deixava lliures i no els pegava», explica Sergi Bernal. Així, un poblet enfonsat entre muntanyes socialment i culturalment aïllat, sense carreteres, aigua ni electricitat va acollir l’emergència de la creativitat, allà, als racons d’una aula fortuïtament localitzada en un dels grans objectius de l’Alzamiento.
Malgrat el desconcert de les famílies que entenien que l’èxit de l’educació era l’aprenentatge de memòria i ensenyar-se els preceptes cristians, els menuts de l’escola rural van farcir a poc a poc uns quaderns amb els seus pensaments, somnis i emocions. Mentrestant, seguia el bullit dins de les cases. «No els fa estudiar res de memòria, els fa pensar i donar la seua opinió», quedaven d’una peça els familiars, tal com va recollir una investigació de la revista Sàpiens amb l’assessorament de la historiadora Queralt Solé.
Afligits per la història, els dramaturgs Xavier Bobés i Alberto Conejero van crear El mar, visió d’uns nens que no l’han vist mai. L’obra teatral s’erigeix en la promesa del mestre a una vintena de xiquetes i xiquets, que algun dia els portaria a Catalunya per a conéixer el mar. Ell mateix preparava un vehicle adaptat i la casa familiar de Benaiges esperava la visita d’uns menuts. Tot plegat, mai va poder realitzar aquell viatge.
Ara retornen alguns discursos ultradretans i el catedràtic José Antonio Piqueras els qualifica d'intents per legitimar-se: «Ells ho anomenen guerra cultural. És a dir, hi ha una contra-memòria en marxa. Estan reconstruint el passat per a legitimar la rebel·lió del 36; no per a repetir-la, sinó perquè això els hi dona suport com a grup i com a referència política». Amb tot, s’obre pas la vida del mestre que va aconseguir que uns alumnes se sentiren dignes de ser els cronistes del seu poble amb els seus mateixos qüestionaments. Anotacions i actes genuïns i blancs com imaginar el mar, «molt gran, molt ample i molt profund» a ulls de qui no l’ha vist mai.
