Reportatge

Wences Rambla: El teòric pragmàtic, l'artista sense límits

L'art del castellonenc és un clar exemple de la modernitat pictòrica valenciana

Wences Rambla | EDUARDO RIPOLL

Wences Rambla | EDUARDO RIPOLL / ERIC GRAS

Eric Gras

Eric Gras

"Les explosions de la imaginació acaben conduint a la veritat», escrivia l’exquisit poeta d’origen polonès Adam Zagajewski. Si això és així, Wences Rambla va trobar la seua veritat a través de la pintura, de l’art. Va ser allí, en els seus quadres, on es va trobar a si mateix, on va saber veure i entendre, on es va atrevir a anar més enllà.

La seua defunció sobtada ha causat una profunda aflicció en el món de l’art valencià. No en va, fou un dels seus grans referents des de fa més de 50 anys. Exemple d’una modernitat pictòrica basada en un pensament teòric conscienciós, que li va portar de la pintura informal a una abstracció basada en el matèric, l’artista castellonenc aconseguí crear una de les obres més reconegudes de l’escena autonòmica i nacional mantenint-se sempre fidel a un raonament metòdic que, de tant en tant, alliberava per a endinsar-se en un univers oníric.

Els seus assoliments i reconeixements es van succeir en vida, si bé el veritablement important en el professional ha estat sempre la seua pròpia obra, aquest univers de línies i colors, de recerques particulars entorn de les possibilitats de l’art, sent un dels teòrics de l’estètica contemporània de major prestigi en la Comunitat Valenciana.

Una relació

El nostre vincle es remunta molt abans que comencés jo a treballar a Mediterráneo, perquè va ser Wences el tutor de les meues pràctiques universitàries. Aquest vincle es va veure enfortit una vegada començada la meua trajectòria professional en el periòdic, al qual estava molt unit i amb el qual col·laborava de tant en tant. No poques vesprades apareixia per la redacció per mantenir una conversa, sempre enriquidora, sobre l’actualitat cultural i artística en particular, informant-nos sobre els seus nous reptes, les seues inquietuds. Era una espècie de conseller, un dels il·lustres que formaven part del comitè d’experts que van donar forma en el seu moment a Quaderns, el suplement cultural del diari, del qual era un lector acèrrim.

Existeix un buit ara, fruit de la seua absència, una absència que, com sempre he volgut pensar, en realitat és una presència, perquè la mort, com va escriure Marc Bernard, no és el sorprenent, és la vida el que se’ns antulla l’excepció, el miracle. I si això és així, Rambla va gaudir d’aquest miracle, d’aquesta excepció que ell va fer encara més exquisida a través del seu art, del seu pensament.

En 2013 va tenir lloc una de les nostres més estretes col·laboracions en demanar-me que escrivís el text de l’exposició que el Centre Ovidi Montllor d’Alcoi li anava a dedicar. Paisatges de la ment, es va titular aquella mostra en la qual quedava patent que l’art de Wences Rambla servia per a entendre que la pràctica artística, el seu procés creatiu, pot proposar solucions més o menys salvífiques i salvaguardar la relació entre l’art contemporani i el sentit comú. Dit d’una altra manera, i servint-nos del gran crític d’art i filòsof italià Gillo Dorfles, l’art del castellonenc, la seua pintura i també la seua fotografia (cal no oblidar aquest altre univers de la imatge amb el qual Wences també va experimentar), serveixen per a adonar-nos que l’adulteració i la falsificació en l’art encara no ho han conquistat tot; és a dir, que va ser sempre, des dels seus inicis, un art pur, sincer.

Figura clau

La trajectòria de Wences Rambla està repleta de petites fites, com tota vida. En el seu caminar, en el seu pensar, l’artista castellonenc va confeccionar a poc a poc una manera de veure i fer, una manera d’actuar davant la pròpia vida. Per a ell l’art ho va ser tot, o gairebé tot, des del disseny a la il·lustració, des de les teories d’avantguardes fins als relats carregats d’imatges oníriques i ensomnis.

L’art castellonenc del segle XX i primeres dues dècades del segle XXI s’ha quedat una mica més orfe, no hi ha dubte, després de la desaparició del també catedràtic universitari, del teòric pragmàtic. Rambla forma part d’una generació que va obrir moltes portes per als artistes que li van prosseguir, sent una de les figures clau de l’art castellonenc dels anys 70 al costat d’altres il·lustres com Manolo Safont, Amat Bellés, Juan Ripollés... Aquestes portes li van conduir en més d’una ocasió a compartir la seua experiència artística en diferents països de llarg a llarg d’aquest món, i també a reflexionar sobre la pròpia funcionalitat de l’art, a més d’aprofundir en l’obra d’altres creadors que, com ell, van necessitar expressar-se, entendre’s i comprendre’s a través d’un pinzell.

La mort és una vella història, això ja ho sabem tots, encara que no per això deixa d’estranyar-nos, encongir-nos el cor, impressionar-nos. No hi ha suficients paraules, no pot haver-les, per a lloar la figura d’algú que malgrat cometre errors –com tot ésser humà– va intentar fer d’aquest lloc un lloc millor i on l’ésser humà conserva encara una reserva de puresa i d’invencible força personal. Descansa, volgut Wences. Fins aviat.

Suscríbete para seguir leyendo

Tracking Pixel Contents