La poesia s’ha lliscat per les novel·les de Víctor del Árbol des del principi, en la seua manera de narrar, de donar forma a les històries, raó per la qual entre els seus lectors no seran pocs els qui consideren que la publicació del seu primer poemari no és més que una evolució natural, una conseqüència inevitable, quasi necessària.
Del Árbol va visitar el passat divendres la nostra província, més concretament la localitat de Nules, amb una primícia davall del braç. Acudia al Club de Lectura de Cosas & Musas per tal d’aprofundir en Nadie en esta tierra, la seua última novel·la, però Mientras el mundo dice no va acaparar un protagonisme que ningú va discutir. L’obra publicada per Espasa arribarà a les llibreries el 15 de novembre, però els qui acudiren al Museu d’Història foren els privilegiats oients d’una improvisada preestrena, en la qual l’autor recitava dos dels poemes.
«En la poesia et presentes més nu, més íntim, és quasi com un monòleg»
Diu que «la narrativa suposa una exploració més àmplia dels recursos literaris, et pots amagar millor amb els personatges, allunyats de tu» i enfront d’ella, «en la poesia et presentes més nu, més íntim, és quasi com un monòleg». Dues formes d’expressió per a la mateixa persona, per a les mateixes sensacions, emocions, obsessions. Endinsar-se en les seues novel·les o ara en els seus poemes és el mateix camí d’aproximació a l’home que els crea. Perquè com afirma del Árbol, «sempre he vist el món a través de la paraula» i més enllà de la forma, continua contant-nos els mateixos temes.
«Melancolia sense enyorança», d’això va Mientras el mundo dice no, com també Nadie en esta tierra, o Antes de los años terribles o El hijo del padre..., com també de l’amor, de la memòria, la foscor, el sofriment, temes recurrents que donen forma a desenes de vides incomparables però tan semblants en l’essència, perquè així escriu.
Afirma que «el món s’esfonsa al teu voltant, però en la poesia trobes una xicoteta llum que t’enllumena per a caminar pel laberint». No es poden discutir les raons de l’autor, però llegir a Víctor del Árbol sempre ha sigut un poc així, ofegar-se en drames impossibles, terriblement reals, i sobreviure perquè la vida és com és, malgrat que relatada des de la bellesa estètica es fà més humana.
Hi ha preguntes que sobren, tot i això les fas, així són un poc els clixés, i enfront del per què ara, per què un escriptor que reconeix haver estat vinculat amb la poesia des de sempre es decideix en aquest precís moment a donar-li forma a un poemari per tal de publicar-lo, Víctor del Árbol és transparent i esmena la primera composició del llibre en dir «per si de cas». «Un té la sensació que el temps passa, et vas fent major, les coses que et semblaven molt importants ja no ho semblen tant i t’adones que caminem cap a un llarg epitafi i vols deixar un poc de tu mateix», confessa, com si no ho haguera fet ja.
«Hi ha dos tipus de poemes, els que naixen de fora, de la mirada del que veig i altres que ho fan de dins, del que sent»
Si bé és ben cert, en Mientras el mundo dice no és molt més explícit, en dues parts on obri la seua intimitat sense cuirasses --la primera-- però també descriu el món que veu a través de la seua ploma. Ho resumeix a la perfecció en dir que «hi ha dos tipus de poemes, els que naixen de fora, de la mirada del que veig i altres que ho fan de dins, del que sent».
Les emocions, omnipresents
Sentir, en un ampli espectre d’emocions. Això és el que provoca Víctor del Árbol al lector, que sembla redundant insistir en la qüestió, però és tan omnipresent que mai sobra reconéixer-ho. Eixa exposició la trobarem al poemari mentre recorda al germà, o a l’amic, o al rodamon, o la mateixa Ruanda que va inspirar Antes de los tiempos terribles, entre altres molts motius per a fer reflexió, per buidar-se i exposar-se, donar-se un poc més de la millor manera possible, la literatura. La raó de tot.
El camí fins a arribar al moment actual ha sigut llarg, però admet que «va arribar un dia, des que vaig escriure El hijo del padre, que vaig reconéixer que em dedique a escriure perquè ame la literatura i perquè m’agrada l’empatia, compartir... i quan superes eixa part, adonar-me que he buscat sempre l’autenticitat i que estic enfront d’ella, és quan arriba la part bonica d’aquest treball, descobrir-te a tu mateixa i compartir-lo amb alegria i sense expectatives». I aleshores, les converses són més plenes i els somriures totalment sincers. I amb el seu poemari a la mà, Víctor del Árbol somriu àmpliament, «estic feliç».
La raó per visitar Nules era per aprofundir en tot el que conta Nadie en esta tierra, una novel·la negra aparentment canònica, amb estructura de gènere, però les aparences es desmunten en començar a llegir, com sempre. L’autor és així. «No tinc por a descol·locar al lector, perquè m’entregue amb llibertat a la meua passió».
