«Olvidar que soy una señora que imita a los poetas». Així conclou Lluïsa Lladó el poema Ovario ‘Fotoquístico’ d’Etiqueta Roja, l’última de les seues publicacions, presentada aquest divendres en la Llibreria Argot. Un llibre que potser exposa realitats incòmodes per als qui s’incomoden enfront de les paraules transparents, sinceres, compartides amb un llenguatge «directe, mordaç i de vegades abrupte», com ella mateixa diu, que descriuen una realitat femenina que lluita amb versos per trencar presons --les modernes i les de sempre-- i que caracteritzen una obra que hauria de formar part d’un, cada vegada més indispensable, manual d’humanitat.
«La poesía multiplicada por like es a-cero», així crida contra una tirania moderna, la de les xarxes socials, perquè Lladó mai s’ha amagat darrere de la poesia, ha fet d’ella ferramenta d’expressió clara i contundent. I així, com és ella, amb Etiqueta Roja exhibeix les vergonyes d’una societat que s’ha instal·lat en un món virtual on les veritats i les mentides són la mateixa cosa per no fer l’esforç de diferenciar-les, per dissociar-les.
La també poeta Rei Lliberós, deia en el transcurs de la presentació, que Lluïsa Lladó «ha construït la seua mirada a través del món que estima, els versos i els llibres, per damunt dels obstacles que la seua condició de dona, mare i filla li ha conferit». Perquè l’escriptora desgrana la feminitat esgarrada per «un patriarcat desfasat que ha habitat i habita el cos de la dona».
«Ens intenten posicionar d’un costat o d’un altre ideològicament, però aquest no és un llibre polític, és humà i real»
Però Lluïsa no fa política. De fet, s’allunya d’eixa altra condició imposada quan es parla de feminisme, d’autodeterminació individual. «Ens intenten posicionar d’un costat o d’un altre ideològicament, però aquest no és un llibre polític, és humà i real». Afirma, de fet, que qualsevol lector «podrà trobar en algun vers un sentiment que no ha aconseguit verbalitzar, però que amb la poesia podrà ficar-li nom».
Aquesta mallorquina adoptada i volguda per Castelló s’enfronta cara a cara amb «eixa mena d’apologia de l’edatisme actual», per la qual les dones per damunt dels 35 anys caminen cap a la seua decadència i ja no s’ajusten als models acceptables de la bellesa o han de fer esforços incommensurables precisament per adaptar-se a ella i no fer-se invisibles.
Lluïsa, fidel a ella mateixa, parla clar i ras: «Una societat que es basa únicament en la bellesa no va per bon camí» i ho plasma en versos com «Photoshop se ha convertido en un dios mitológico que te rejuvenece sin la necesidad de beber de ningún arroyo ni de tener pareja para ser feliz».
«Les dones tenim una enorme motxilla dins del món de la literatura, on encara se’ns considera intruses»
«Les dones tenim una enorme motxilla dins del món de la literatura, on encara se’ns considera intruses» diu, i reconeix que és «mortífera» en assenyalar als qui es consideren custodis de la poesia, que les dones són i estan «aunque desempeñemos la función de teloneras en los eventos y nos consagren con la endogamia del club de las poetas tuertas», i reivindica que «de nuestro cautiverio nació una sociedad más libre».
Etiqueta Roja és un poemari de capçalera. Incòmode? Podria ser per als qui s’incomoden en sentir parlar de la menstruació, de la vellesa, de les dones empoderades i les dones conscients de la seua condició de dones completes sense necessitat de formar part de...
Imprescindible
Relata Lluïsa Lladó que aquest és un llibre parit en la pandèmia, quan vivíem «anquilosats enfront d’un ordinador, on es començaren a gestar moviments on la vida ja no ha de ser física, pot ser totalment virtual, una arma de doble tall». Amb un ritme que desperta dels somnis i els malsons recita: «Qué fácil es disfrazar a la mentira, fingir el amor, para que el espejo se mofe en nuestra propia cara». Així es fa imprescindible, més que mai.
