Paula Bonet: "Volem rebentar el patriarcat"

--Què és La Madriguera?

--Un espai expositiu allunyat de tendències i d’interessos comercials, que té com a objectiu exposar els treballs que es realitzen a l’entorn segur del taller, un centre de creació centrat en la paraula i la gràfica que posa el focus en les dones.

--És molt més difícil hui ser un jove artista que fa 20 anys?

--El que puc afirmar és que dedicar-se a les arts és una tasca complexa, i quan una és jove i confiada, les mines poden explotar a cada pas.

--El capitalisme veu l’art com una mercaderia?

--El capitalisme està destruïnt la manera que tenim de relacionar-nos i la relació que establim amb les arts, que haurien de ser el lloc de major llibertat. Considere l’art com una manera d’estar al món i de posar espills incòmodes a un sistema ple de carències. I una manera de transitar-lo sense que la angoixa ni el dolor em devoren.

--Va ser professora de literatura en un institut a València i va fundar un taller de pintura al Barri del Carme. Troba a faltar València?

--El que més trobe a faltar és la llum i escoltar la meua llengua materna. Cada vegada que visite la meua terra em pregunte com és que encara no he tornat, i de cop sé que eixe moment tal vegada no arribe. 

--La seua popularitat estalla amb el cartell del festival de mediometrals de València 2013. Pensa molt sovint en això?

--No va ser un bon moment. Mentre succeïa sentia que havia fet alguna cosa mal perquè allò no tenia res a veure amb la meua recerca. Em posava en un lloc en el que no estava còmoda i que no m’interessava. Allò que va succeïr en 2013 em va posar en alerta per a no seguir alimentant la repercussió pública del meu treball i el que jo poguera representar.

--Il·lustradora, escriptora, pintora. Quin llenguatge preferix? Quin la fa fugir més del buit?

--Considerar-me il·lustradora seria insultar als i a les companyes que han dedicat la seua vida a l’ofici i que el desenvolupen amb honestedat i virtuosisme. Soc pintora, i la meua recerca es centra en la pintura, que és un lloc molt més caòtic. També escric, però la meua escriptura és molt física, molt visual, està molt a prop de la pintura, la disciplina a la qual em dedique des que tinc memòria.

--En el llibre ‘La anguila’ parla de la necessitat de trencar el discurs patriarcal que la societat té interioritzat. Anem pel bon cami?

--Pense que sí, però soc pessimista. Tot el que ha aconseguit destruir La anguila ha quedat en les tenebres.

--Enfront del feminisme no només està el masclisme, sinó la dictadura del políticament correcte.

--I la por. Perquè, tot i que les dones estem en les taules de novetats i en els reportatges culturals del cap de setmana, el poder continua sent patriarcal. Pense que, excepte el que està passant en el món del futbol, no hi ha res extraordinari ni radical que pugam celebrar. En el fons, tot està al mateix lloc.

--Li vaig llegir en una entrevista que el feminisme no és l’antítesi del masclisme, sinó dones i homes contra el sistema. Per què és tan difícil d’entendre?

--Perque no es vol entendre. 

--En ‘La sed’ i ‘La anguila’ escriu sobre l’adaptació al medi, la resiliència que diuen ara. Tots necessitem passar per un psicòleg per a tindre ferramentes amb les que enfrontar-nos a la vida?

--Ningú vol sentir-se víctima, pense que això és el més difícil d’identificar. I quan una, o un, no sap on és i no s’enfronta al dolor que pot mostrar-li la veritat, és impossible abandonar un espai que pot estar ple de violències. Hi ha un altre aspecte: la imatge d’una mateixa, el que la resta puguen pensar d’ella. Quan una es perd el respecte pensant en les altres, la cosa canvia. Vaig poder escriure La sed i La anguila perquè vaig fer eixe treball: ara, en el centre de les meues prioritats estan les dones que venen darrere, la meua neboda de set anys. No vull per a ella cap de les violències que jo haja pogut sofrir. No vull que estiga en la universitat i la meua germana pense que està a un lloc segur mentre una persona que li porta 20 anys abusa d’ella amb el poder que li puguen donar el seu gènere, càtedra i edat. Per això existeix La anguila. Perquè el que pugau pensar de mi i del meu treball, m’importa ben poc. 

--Eixa horitzontalitat que ha creat en La Madriguera és una necessitat perquè el món real està condicionat per les relacions verticals?

--Volem rebentar les relacions piramidals que el patriarcat ha col·locat en un lloc inamovible. 

--Té algun missatge d’esperança?

--Sembla broma, però l’amor existeix.