Art

Què ha sigut de les galeries d'art a Castelló?

A la capital de la Plana només en queda una sala dedicada a la promoció i difusió d’artistes, la llegendària galeria Cànem. En els últims anys, o més bé en l’última dècada, han anat desapareixent històrics espais com ara Pictograma, Art Dam o Derenzi. A la província la radriografia és similar

Les galeries estan vivint una crisi en l'actualitat? Cada vegada en són menys.

Les galeries estan vivint una crisi en l'actualitat? Cada vegada en són menys. / MEDITERRÁNEO

Eric Gras

Eric Gras

La democratització d’internet ha suposat un canvi de paradigma no només en la manera de relacionar-se i/o comunicar-se, sinó d’establir nous codis socials en els quals la fisicitat deixa pas a allò aparent o irreal. Tot això s’ha vist potenciat encara més amb la intel·ligència artificial i els reptes que implica, tant morals com ètics, així com teòrics i pràctics dins de la nostra quotidianitat.

El món de l’art no és alié a tota aquesta realitat, ni de bon tros. Els artistes aprofundeixen en tots aquests processos de canvi en els quals emergeix una experiència marcada pel virtual. Almenys, eixa és la idea que es desprén en comprovar quines són les tendències actuals, en les quals l’art digital cobra major protagonisme, si bé existeix, per part de les generacions més joves, una aposta clara pel pictòric com a manifestació expressiva, la qual cosa ens fa pensar en un retorn a l’origen, distanciant-se de les tècniques més avantguardistes (en realitat, el que es produeix és una simbiosi d’ambdós mons, una espècie de sinergia entre allò matèric de la tècnica i l’univers multimèdia, dels videojocs, d’eixa realitat virtual que passa a formar part del contingut propi de l’obra, de la seua raó de ser).

No és una novetat que els artistes es nodrisquen dels últims recursos tècnics per a produir les seues obres. L’anomenat «art digital» va començar a prendre cert protagonisme ja en la dècada dels 80 del segle passat. I molt abans, concretament en els 60, el videoart va donar un gir radical a les pràctiques artístiques del moment. Certament, aquells que es dediquen a l’art sempre han tingut clar, des dels seus orígens, que la tecnologia és un element a tindre en compte per a buscar, entre altres coses, la interdisciplinarietat i la immaterialitat.

Imatge de l'última inauguració a la galeria Cànem de Castelló.

Imatge de l'última inauguració a la galeria Cànem de Castelló. / Manolo Nebot

Les galeries d’art han sigut fonamentals per a exhibir i promocionar el treball d’una infinitat d’artistes. No obstant això, aquests espais no estan exempts d’eixe canvi de paradigma del qual parlàvem al principi. Com a negocis, han resultat claus per a valorar el mercat de l’art (en el qual cal comptar, també, amb les cases de subhastes, les fires i els grans museus i pinacoteques); de fet, han sigut (i són) les galeries les encarregades de fomentar el col·leccionisme, que en cert sentit reflecteix una societat en constant evolució. Però, com dèiem, el model tradicional del galerisme viu des de fa uns anys un moment que podríem definir de preocupant, més encara tenint en compte que el mercat de l’art global està travessant una de les seues pitjors crisis en anys.

L’exhibició habitual d’una obra en un espai determinat ja no és tan comuna. Ara prima la presentació i participació quasi exclusiva en xarxes socials. És, precisament, internet (i la seua democratització, insistisc) la que ha fet que figures com les dels intermediaris o marxants queden relegades a un segon pla. Els joves artistes es valen de les diferents plataformes a les quals tenen accés per a compartir les seues creacions, sense necessitat de mostrar el seu art en espais físics (i limitats quant a dimensions) de tall més tradicional. De la mateixa manera, són molts els que opten per obrir els seus propis estudis i convertir-los durant un dia o una setmana en un espai expositiu. En aquest sentit, no és estrany que no existisca un relleu generacional en un sector com el del galerisme, i si n’hi ha, aquest no es produeix a Castelló.

Notícies com l’acomiadament de la galeria Juana de Aizpuru a Madrid no són circumstancials en aquests temps. En el seu cas, la causa no era altra que la jubilació de la històrica galerista, figura clau dins de l’art contemporani a Espanya. D’altra banda, el tancament de moltes galeries es deu a la inviabilitat econòmica de mantindre-les, ja que els marges de guany són més bé ajustats. Si a això se li afegeix la fluctuació d’un mercat de l’art que ara no viu la seua millor etapa i que molts artistes opten per excloure-les del seu procediment professional, el resultat no pot ser un altre que abaixar la persiana.

Un període d’evolució

En el seu article «Galerías de arte en Castellón (1964-1975)», publicat en la Revista Millars en 2011, la professora de la Universitat Jaume I de Castelló Paloma Palau estudiava les vicissituds de les galeries d’art en la ciutat de Castelló en una dècada que va ser fonamental per a la seua activitat cultural. Palau viatja en el temps per a intentar contextualitzar les circumstàncies expositives en la capital de la Plana, escasses, molt escasses en la dècada dels anys 20, període en què es van crear entitats com la Societat Castellonenca de Cultura, la Filharmònica o l’Ateneu, i en els quals destacava la figura de Joan Baptista Porcar, qui va fundar el grup d’Els nou (que posteriorment es va dir Escuela Mediterránea) i que va estar integrat per Marmaneu, Armengot, Martí Martín, Buenosaires, Felip, Pascual, Llopis i Félix Peris, «afegint-se en ocasions Francisco Simón, Planchadell Cortés i Francisco Vidal», com assenyala la professora de la UJI. Foren ells els que, en cert sentit, van obrir la possibilitat de comptar amb espais on exhibir les seues obres, alguna cosa que es va veure interrompuda, és clar, amb l’esclat de la guerra civil.

Ja en la posguerra, en no disposar de sales apropiades, els joves artistes seguien sense gaudir dels mitjans per a mostrar les seues creacions. Els Joaquín Almela Delgado, Francisco Badia Safont, José Felip Hernández, Francisco Gimeno Barón o Sebastián Planchadell, entre molts altres (hereus d’Els nou), únicament podien exposar en aparadors de «botigues com Casa Guaita o Casa Folch, al carrer Enmig, o la Joieria Sánchez, al carrer Colom», com recorda Antonio Gascó i recull Paloma Palau en el seu article.

La històrica Sala Derenzi va tancar les seues portes al 2010.

La històrica Sala Derenzi va tancar les seues portes al 2010. / MEDITERRÁNEO

Caldria esperar a 1947 perquè els artistes castellonencs tingueren l’oportunitat de compartir el seu treball, més enllà de la Caja de Ahorros, dels salons del Casino Antic o els baixos de la Cámara Agrícola, tots ells espais de caràcter més institucional. A l’octubre d’eixe any es va inaugurar la sala Estilo (situada al carrer Trinitat), la primera galeria privada de la capital de la Plana. A ella se sumaria 12 anys més tard, en 1959, Galerías Bernad, a la Ronda Mijares. Van ser aquests dos espais els que es van encarregar de donar eixe necessari primer pas per a contribuir al fet que la relació entre els artistes i el públic castellonenc fóra molt més fluida. De fet, com rememora Palau, «les inauguracions tenien un caràcter quasi de festa social».

Estilo va tancar en 1961, i Galerías Bernad amb prou faenes va durar quatre anys, posant fi a la seua activitat en 1963. Malgrat el seu tancament, Castelló anava a viure, ja en els anys 60, la gestació de nous espais expositius. De fet, en la Magdalena de 1964 s’inaugurava la històrica sala Derenzi, a la qual seguirien la galeria Surya, la Sala Braulio, les Galerías Porcar al carrer Major, la sala Adsuara, la galeria Anastasia Klein i la galeria Nonell. En poc més de deu anys, «Castelló va passar de disposar tan sols de sales institucionals per a realitzar exposicions, a comptar amb sis galeries privades més», adverteix Paloma Palau. I eixa inèrcia va continuar en ple apogeu cultural, en 1974, quan es van unir la sala Cartic, la sala Artex, la galeria Garxolí i, el 22 de desembre d’eixe any, la prestigiosa galeria Cànem. A elles se sumaria el 18 de març de 1975 la sala Aryce, situada a Hort dels Corders.

Van ser tots aquests espais els que van conformar el panorama que marcaria el devenir artístic i expositiu de la ciutat i de la província, les que definirien, en cert sentit, la dinàmica a seguir. Així mateix, van ser elles les que van potenciar noves relacions humanes en exercir eixa doble funció d’espais d’art i sociabilitat. No era d’estranyar que, amb el pas del temps, s’inauguraren altres sales, més pròximes al nostre present (ja en la dècada dels 80, 90 i 2000), com Art Dam, Pictograma, L’Algepsar, la Sala Braulio II, la galeria Zafiro, la Galeria Real, la Galeria d’Art Benítez i Barbero…

¿Declivi?

Resulta curiós que, de totes aquestes sales expositives d’art, únicament en quede una supervivent a la capital de la Plana. Cànem es manté en peu i viva, oferint diferents propostes de diversa índole cada any (i ja en van cinc dècades). Cert és que ja no acudeixen a fires de rellevància com Arco, ArteSantander o Estampa, però continuen sent un bastió cultural de rellevància. No obstant això, la pregunta que un es fa és: hi haurà relleu generacional? Quan Pilar Dolz i Rafael Menezo decidisquen jubilar-se, què passarà?

Perquè un artista de Castelló puga exposar el seu treball en l’actualitat, té poques opcions en l’àmbit privat. Existeixen, és clar, institucions com la Fundació Caixa Castelló o la Fundació Dávalos-Fletcher, o altres espais com l’Espai d’Art Contemporani o el Museu de Belles Arts, tots dos depenents de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), o ECO Les Aules, pertanyent a la Diputació Provincial, però poc més. No és d’estranyar que sorgiren col·lectius que hagen optat per una forma d’autogestió, com Cúmul, el centre del qual es troba al carrer Cronista Muntaner. Com tampoc és estrany que la majoria opten per marxar fora, siga València, Barcelona o Madrid les seues destinacions predilectes, ja que és allí, en aquestes ciutats, on sí que existeix un floriment galerístic a tindre en compte i on artistes com Mar Arza, Jorge Julve, Carlos Pesudo, Daniel Dobarco, Gema Quiles o Borja Docavo, per citar-ne només alguns, han trobat el seu lloc.

És Castelló un lloc propici per a desenvolupar una carrera artística? El dubte s’afig sobre ella en eixe sentit si tenim en compte l’escassa presència de mitjans i d’espais per a això.

En la província la situació és semblant amb excepcions

Galeries com Espai Nivi Coll Blanc a Culla o Edicions H. Jenninger a la Pobla de Benifassà són autèntiques rara avis dins de la xarxa de sales dedicades al món de l’art a la província, per no dir que són un autèntic miracle. Vista la relació que l’art, i més concretament l’art contemporani, estableix amb la societat d’un moment i un lloc en concret, l’aparició d’aquests dos espais va suposar un impacte més que positiu. El projecte de Mariano Poyatos és, potser, el més conegut i el que compta amb una trajectòria més consolidada. Des de la seua inauguració en 2008, el Mas de Tomàs s’ha erigit en un xicotet bastió cultural on dialoguen diferents llenguatges artístics, des dels més avantguardistes als més simplistes però essencialment potents a nivell visual, convertint-se, a més, en un lloc de reunió i comunió entre diferents artistes. La presència d’Espai Nivi és així mateix notòria en altres racons i cites, ja siga en alguna fira nacional o en projectes com Abierto València, on enguany participarà mostrant l’art de Jorge Usán (del 27 de setembre al 4 d’octubre).

Un any abans del naixement d’Espai Nivi, en 2007, es va fundar a la Pobla de Benifassà Edicions H. Jenninger (al carrer del Molí, 14), projecte personal de Josep Vallribera, pintor i artista conceptual català, i l’editora Hildegund Jenninger. Des d’aleshores, aquest espai està dedicat a l’art en dues vessants: com a sala d’exposicions i com a seu de l’editorial H. Jenninger, especialitzada en llibres molt selectes d’art i literatura. Es podria definir Edicions H. Jenninger com un dels secrets millor guardats de la cultura a la província de Castelló. Certament, el seu afany per establir un vincle estret entre les manifestacions més renovadores i eclèctiques i la mateixa localitat del Baix Maestrat és digne d’elogi.

A aquests dos espais dedicats a l’art contemporani es podria afegir la galeria Ana Rubio a Orpesa, i poc més. Aitana va tancar a Borriana, el mateix que la sala d’art Tiziano a Peníscola. De forma paulatina les galeries d’art van desapareixent a la província de Castelló. Hi haurà un canvi de dinàmica?

Suscríbete para seguir leyendo

Tracking Pixel Contents