Paco Cerdà: «Recordar és tornar a fer passar els fets pel cor»

Periodista i escriptor especialitzat en no-ficció literària, el valencià Paco Cerdà ha bastit una obra compromesa amb la recuperació de la memòria i la dignificació dels silencis col·lectius. A través de llibres com El peón (Pepitas de Calabaza), 14 de abril (Libros del Asteroide) o Presentes (Alfaguara), Cerdà dona veu a les biografies menudes que la història oficial ha oblidat, i ho fa amb una prosa íntima, pausada i plena d’humanitat.

En aquesta entrevista, que li fem arran de ser un dels protagonistes en la pròxima edició del Festival Literari de Morella que se celebra del 16 al 18 de maig sota el lema La història, per a què serveix?, reflexiona sobre la funció social de la memòria, la responsabilitat ètica de l’escriptura i la necessitat de construir una narrativa coral que emocione sense caure en el maniqueisme. 

Com a periodista i escriptor de no-ficció literària, quin paper creus que hauria de jugar la història en la nostra societat contemporània?

A veure, no sóc historiador, em sembla agosarat manifestar-me o pronunciar-me sobre una qüestió tan solemne com la que planteges, però és cert que, més que la història, estem permeats de memòria contínuament, de memòria individual i de memòria col·lectiva. Crec que no ens entenem a nosaltres mateixos sense recordar-nos en la infantesa, sense rememorar els moments millors i pitjors que ens han acompanyat en la vida. Crec que això ens conforma tant com les coses que cada dia ens passen, la memòria individual, i crec que com a societat passa una mica el mateix. És un error o una trampa creure que la història és una cosa del passat. La història passada pel tamís de la memòria determina el nostre present i condiciona el futur, a vegades per a bé; no vull dir que això sigui dolent, però el que sí està clar és que tot està ancorat en el present. De fet, la memòria és una espècie de paradoxa, ens fa creure que el passat és passat i res més lluny de la realitat, el passat està en el nostre present, i crec que en la gran majoria de traumes polítics que arrossega aquest país es pot veure en cada telediari.

En Presentes retrates un moment molt concret: l’enterrament simbòlic de José Antonio Primo de Rivera. Per què vas decidir centrar-te precisament en eixe esdeveniment? Quina força simbòlica té?

En primer lloc, la força d’aquelles imatges i la proesa èpica amb què es va narrar quan em vaig apropar a veure amb deteniment com es va contar, com es va edificar aquell mite de la dictadura que seria el mite de José Antonio Primo de Rivera, em va deixar, si fos un combat de boxa, noquejat a terra, en el sòl. Era d’una plàstica nazi oberta, negra, d’una Espanya irreconeixible per a mi fins i tot, que he tractat moltes vegades la història i el franquisme, i em semblava que aquella història mereixia ser contada, mereixia ser posada també al costat del seu revers invisibilitzat en aquells dies, la història de tantes represions en forma d’exili, treball forçat, presó, afusellament directament… I em semblava que fer aquest joc d’espills, que en els mateixos 11 dies del trasllat poguéssim veure una espècie de mosaic, totes les realitats de la repressió i de la resistència que s’estava duent a terme en aquells dies del 39, ens donava una foto completa dels deliris imperials i propagandístics d’aquell home nou franquista que es volia construir. La Segona Guerra Mundial havia començat en aquell moment, no se sabia què passaria a Europa, i davant d’aquests deliris imperials, hi havia la realitat de misèria, de retard, de violència, de repressió, de silencis… Parlavem abans de la memòria, que ens permea en el present. Crec que el silenci també ens acompanya com a individus i com a societat, tot allò que callem. Parlavem de la memòria, la memòria també és una arma, la dictadura o les dictadures en general volen molt les armes, estan embriagades pel poder de les armes, de tenir les armes, treure les armes, i la imaginació no deixa de ser una arma. Ells van jugar amb aquell imaginari d’un José Antonio Primo de Rivera afusellat als primers compassos de la guerra civil com a epítome d’aquella lluita o aquella croada per la creu i per la pàtria que volien mantenir viva en la imaginació de tots els espanyols durant la nova etapa que s’obria just en aquell moment.

«Fas menys infantil el lector quan li permets entendre totes les realitats»

Què implica per a tu «donar presència» als absents? Fins a quin punt escriure sobre ells és un acte de justícia, o fins i tot de reparació simbòlica? Creus que hi ha una responsabilitat ètica en escriure sobre aquests silencis?

És una pregunta, aparentment, òbvia la que fas. Jo també me la faig. Sent sincers, crec que hem abusat, i jo segurament el primer, de l’expressió «justícia poètica». Normalment, quan es parla de justícia poètica és perquè la justícia no ha arribat, i ja és una derrota, comencem amb una derrota. Moltes vegades, l’excés de memorialisme, i torno a alçar la mà com a culpable, amaga una absència de justícia i un excés d’abusos perpetrats en el passat. Llavors, ja partim d’una derrota, perquè poques vegades es fa memòria de fets col·lectius o individuals agradables. Crec que tendim a fer una memòria necròfila, lúgubre i derrotista, en general; tot i que sempre hi ha excepcions, clar. Anomenar els absents, i possiblement en el meu cas allò d’anomenar tingui una especial importància, perquè m’importen molt els noms de les persones (de fet, els capítols dels meus llibres com 14 de abril com en Presentes, comencen amb el nom d’una persona, ja fos Pepe, Miguelillo, Encarna…), perquè penso que allí està el més important d’un ser, més enllà de la bandera, de la ideologia, de les idees que l’hagin portat a aquelles situacions extremes que ocupen el meu llibre. Aquesta mirada humanista és la que a mi m’agrada projectar. 

'Presentes'

Autor: Paco Cerdà

Editorial: Alfaguara

328 pàgines

19,85 euros

Sé que a vegades pot ser incòmode per a alguns lectors, tot i que realment no ho és, perquè la percepció que tinc sempre en aquest sentit és molt clara, molt nítida, però a priori podria semblar incòmode empatitzar amb un feixista mort, un requeté mort, amb la pròpia fugida del rei Alfons XIII per Espanya, o com es queda la reina desvalguda sola al palau… Però crec que quan baixem al terreny dels noms, de les vides més, diguem, a ras de terra, ens reconeixem moltes vegades amb aquell que a priori estaria molt lluny de nosaltres, i crec que està bé que això sigui així, està bé que caiguin els murs dels prejudicis, dels tòpics. No hi ha lloc per a l’equidistància ni tampoc per al maniqueisme en aquestes històries, no cal tenir por de donar una lectura humanista a allò que ha estat la història. Anomenar els absents contribuix a això. I què aporta al final? No ho sé, però per a mi és com una necessitat, m’agrada molt, m’atrau. La paraula és l’atracció, atracció periodística, literària i cívica de conèixer el que ha passat abans, i conèixer el que ha passat abans sobretot a partir d’aquests peons de la història, si seguim una mica el que he estat fent aquests anys.

Al llibre la història no és una línia cronològica sinó un mosaic coral. Com decidixes quines veus incloure i com articules eixa polifonia sense que perda unitat narrativa?

Els meus mosaics tenen cristalls de molts colors. Intento que no es repeteixin massa, i que cada història s’il·lumine en dues vessants. D’una part que emocione, i de l’altra que porte a una reflexió més abstracta. Que ens toque el cor i el cervell. A mi, quan en una història que estic investigant o llegint em toca el cor i el cervell, és quan s’activa la mà per escriure-la. En intentar fer una memòria intel·lectual o una història únicament emocional, els dos camins queden mutilats, estan abocats a un límit, i a mi m’agrada jugar en aquestes dues vessants, en la de l’emoció i la de la reflexió. Crec que és la manera en què a un lector se li fa més vívida aquella època, i aquesta és la meua primera pretensió. 

Molts dels teus llibres parteixen d’una estructura temporal molt acotada (un dia, onze dies...). Què t’aporta aquesta limitació com a autor?

Jo crec que no tornar-me boig completament, perquè l’oceà és inabastable, i si no em poso límits sóc capaç de perdre’m en l’oceà i que algú vinga a rescatar-me. M’estructura molt la narració, i la converteix també en una espècie de repte, gairebé esportiu o aventurer. Ser capaç de contar aquell període tan concret… I també m’aporta una altra cosa, reflexionant-ho a vegades, em dono compte que obligant-me a buscar històries d’un període determinat molt curt, apareixen més històries inesperades, perquè has de buscar més, perquè l’acotació és més estricta.

Uses l’expressió «no fricció» per a definir el teu estil. 

Això va començar com una broma en una llibreria. Quan li ho vaig dir al llibreter, es va riure molt i em vaig dir, eh, podria fer una teorització d’aquesta idea. I més enllà de la provocació del nom, amb reminiscències sexuals, crec que explica una mica la meua actitud davant els llibres (dir la meua proposta literària seria massa petulant, jaja) que escric. Seria contar allò que passa en la realitat o que ha passat en la història d’una manera, diguem, que no troba obstacles i es llisca d’una manera suau, agradable i directa en la ment del lector. Directa no vol dir que siga una lectura fàcil, odio els llibres que es venen dient que són de lectura fàcil o que es llegeixen molt ràpid. No voldria ni vull que els meus llibres es lliguen ràpid ni fàcil, ho consideraria una derrota. Això vol dir que són sesuts? Tampoc. Intento trobar un terme mitjà. Diria que la «no fricció» aporta totes les eines de la millor literatura, de la proposta artística que acompanya, normalment, a la ficció, però enclavada en un estricte marc de no-ficció, de no inventar, de no suposar, a no ser que remarques en el text que estàs suposant, que voldrias pensar que, que imagines que…

En parlar del teu estil, has dit que t’interessa més emocionar que explicar i convèncer.

Lluny de mi la voluntat de convèncer a ningú ni de persuadir a ningú. Lluny de mi. Crec que Joan Fuster tenia un aforisme que deia alguna cosa així com: «Oblideu-vos d’intentar convèncer l’altre, és una feina perduda». La meua vocació és la de contar, la de narrar, la de mostrar, val sí, emocionar, fer reflexionar, aportar un angle o una mirada molt compromesa, segurament, amb els més desvalguts i putejats per la història, però no, no, cap voluntat de proselitisme ni evangelitzadora.

I quin lloc ocupa l’emoció en la construcció d’una memòria històrica col·lectiva?

Hi ha una cosa que és bonica de tenir present. Recordar, etimològicament ve de tornar a passar pel cor. Cor, cordis, en llatí. Tornar a passar pel cor uns fets és recordar-los, és rememorar-los, és fer memòria. Per tant, tot allò que et passa pel cor, ha de estar impregnat d’emoció. No pot ser d’una altra manera, ho obliga l’essència mateixa de la paraula. I això vol dir desvirtuar els fets? No, això vol dir estar enganxat a com es recorden aquests fets. Són dos plans diferents. Hi ha gent que, crec que de manera provocadora, o no sé, a vegades amb altres propòsits, diu que tot és ficció en la vida, i que res és real. Quan arribem a aquests extrems, a mi em solleva una mica, perquè fer no-ficció costa molt. No dic que fer ficció coste menys, ni molt menys. Cada un té les seues virtuts, unes querències, unes aptituds… Però hi ha un compromís ferm. Si vaig a parlar del corteig fúnebre d’onze dies, vull saber en cada moment qui s’incorporava, en quin moment, on es trobaven, qui resava… Costa molt trobar aqueixa informació. No està tota compilada en un lloc i després tu l’escrius d’una forma artística, no. Costa molt, hi ha molts investigadors que saben el que costa exhumar informació. Llavors, dir que tot és ficció i que tot, fins i tot, quan ho recreem en la memòria ja estem fent ficció… Doncs no, siguem una mica seriosos. Hi haurà memòria que altere, que canvie una mica el relat, però hi ha fets incontrovertiblement reals. Qui tinga un avi o besavi, a qui van afusellar en el paradó de Paterna, no té cap mena de dubte.

Castellón acogerá 3 actividades de animación lectora impulsadas por el Ministerio de Cultura

Hi ha lloc per a la conciliació en la literatura de la memòria o el que cal és simplement escoltar i recordar?

Clar, és que la literatura de la memòria no ha de ser sempre, o no ha de partir sempre de una voluntat conciliadora. Pot haver-hi llibres fonamentats en la història i en la memòria del nostre segle XX que tinguen una clara voluntat de trinxera, de bando, fins i tot de venjança narrativa o poètica. És a dir, tota la literatura de la memòria no ha de ser bona, o per se bona, o bona per al propòsit que planteges de conciliació. Jo sempre m’he conduït de la manera següent: crec que no es pot empatitzar amb alguna cosa que no es coneix. És la norma bàsica. Primer, conèixer alguna cosa. Després, empatitzar-hi, i tercera, si vols, actuar per revertir una injustícia o per solucionar un problema. Per tant, si per a l’acció necessites l’empatia i per a l’empatia necessites el coneixement, està clar que la literatura de la memòria, almenys, permet conèixer certes realitats. Jo empatitzo molt amb els cures que van ser afusellats als primers temps de la guerra, en el bàndol republicà, em sembla una bogeria, una tortura i un martiri inhumà, innecessari. No concebo la literatura de la memòria des d’un bàndol, no la concebo així; sé que hi ha autors que han escrit sempre des d’un mateix angle, però m’agrada transcendir això quan escric.  

«No es pot empatitzar amb alguna cosa que no es coneix»

D'alguna manera, si podem oferir una mirada més polièdrica, ens enriquim molt més.

Clar, i pots comprendre totes les realitats, i fas menys infantil el lector, i val, sí, sabem que la Falange va tenir un ideari que va contribuir a la violència en un moment convuls de la història d'aquest país, i que José Antonio Primo de Rivera condemnava la democràcia, volia destruir les urnes... Tot això ho sabem, sí, ¿anem ara més enllà, anem a saber una mica més, ens traiem la por a mirar de front allò que ens incomoda, com deia Scuratti a l'hora d'abordar els llibres sobre Mussolini? Em sembla interessant, em sembla adult, em sembla intel·ligent, i no passa res. El que aconseguirem segurament serà conèixer més profundament, i entendre possiblement millor com era aquella foto de l'Espanya de finals de 1939. Això és el que vull jo, entendre-ho bé, veure-ho bé, asomar-me directament, però sentir la flamarada dels canons també, però sentir el ras ras dels passos de la comitiva també, però sentir l'olor a merda dels camps de concentració a França dels refugiats espanyols, també. Un equilibri entre la línia intel·lectual que habitualment propicien més alguns assaigs d'història, i allò que normalment ens emociona de les novel·les. Tota aquesta és la meua pretensió, no vol dir que ho aconsegueixi.

Suscríbete para seguir leyendo