De Borriol a Nova York, passant per Groenlàndia, per a obrir els ulls al món

La història de la humanitat està plagada de paradoxes, com l’obsessió per conquerir altres planetes, on les condicions de vida són més que qüestionables, mentre descuidem el que habitem, la Terra, seriosament amenaçada per un concepte del desenvolupament que està descuidant i obviant de manera deliberada les conseqüències. Eixa posició de domini que vol ocupar l’home envers el món i els seus recursos ha deixat una empremta clara: el canvi climàtic.

Mentre una part del gènere humà exhaurix la Terra, una altra part s’esforça per aconseguir les proves i difondre les constatacions dels efectes dels desequilibri sobrevinguts. D’això parla Anori. Inuit Windsled, un documental dirigit pel castellonenc Carles Pitarch, que aquest cap de setmana ha rebut en Nova York el premi Frontier del Raw Science Film Festival, per ampliar els límits del cine de ciència en entorns extrems.

De com aquest muntanyista ha arribat a rebre eixe reconeixement va un poc aquesta narració, en la qual ell és protagonista, per ser de Borriol i per una trajectòria personal coneguda y reconeguda, però que no ha escrit sol. Molt poques vegades les històries significades es conten en singular.

Inici de l'aventura

En qualsevol relat cal començar pel principi, i en aquest cas, el punt de partida és Ramón Larramendi. Conegut explorador i aventurer, és un referent de les incursions polars, però per damunt de tot, és conegut per ser el creador del trineu del vent, un transport inèdit adaptat a les característiques extremes i singulars dels pols. Tant és així, que s’ha convertit en una ferramenta fonamental per a les investigacions que es desenvolupen en l’Antàrtida i Groenlàndia.

El següent capítol es va escriure l’any 1997, quan Larramendi va ser convidat per a participar en la Setmana del Cine de Muntanya de Castelló, per a presentar la producció que resumia la seua travessia de tres anys, en solitari, per l’Àrtic. Fou aleshores quan va conéixer a Carlos Pitarch.

Des d’eixe dia han compartit diferents experiències, però la determinant es va forjar en la pandèmia. «Vaig estar amb ell a Islàndia i el vaig unflar a preguntes sobre el trineu del vent», explica. Així, el va convidar a participar en una de les seues expedicions, coneixedor de l’experiència de Pitarch en l’alta muntanya.

«L’any 2022 va començar tot. Ramón havia vist una pel·lícula meua sobre una travessia en bicicleta que vaig fer per Islàndia i em va demanar que fora el càmera d’un documental sobre la nova expedició que anava a fer a Groenlàndia».

El documentalista castellonenc afirma que va ser «tot un repte tècnic, perquè filmar en eixes condicions meteorològiques, entre els 25 i 30 graus per davall de zero, és dur. Cal estar molt motivat per a gravar en plena tempesta».

En el grup hi havia sis persones, entre elles, Lucía Hortal, una científica que investiga per a la Universitat Autònoma i el Centre d’Astrobiologia de Madrid sobre el canvi climàtic i el seu impacte.

Viure trenta-set dies en el mar de gel de Groenlàndia és una experiència impactant que et marca per sempre i et permet comprendre el teu lloc al món. Eixa és la conclusió de Carlos Pitarch, que diu d’Anori. Inuit Windsled que és una eina bàsica des d’un punt de vista pedagògic i de conscienciació sobre el medi ambient. «El que passa als pols ens afecta a tots. Són l’aire condicionat del planeta. Eixes dues grans masses blanques que reflecteixen els raigs del sol, equilibren la calor dels tròpics i fan la Terra habitable», remarca i adverteix.

Persones implicades

El documental guardonat a Nova York és, al cap i a la fi, una descripció fidel de la realitat, que no desapareix per ser ignorada. Eixe és el paper i el compromís de persones com Larramendi, Pitarch, Hortal... i tants altres implicats en la recerca de la sostenibilitat per a l’acció humana a la Terra.

El muntanyista borriolenc insisteix molt que ell és una peça més d’aquest projecte. El documental té molts noms propis darrere, com el de Luis Aguilar, que s’ha fet càrrec de la realització i l’edició; Andrei Surotdinov, autor de la banda sonora original; Juanjo Clausell i Edgard Bernad en la producció executiva; Maya-Marja Jankovic en la direcció de producció; Goran Crevar i Janko Maras, com a responsables del so, i amb Mima Miroslava Jankovic en la supervisió artística.

Persones amb un objectiu comú, contar «la fragilitat dels ecosistemes polars i l’impacte del canvi climàtic, reflectint una crida a l’acció sobre aquesta crisi global», remarca Carlos Pitarch.

Un borriolenc a Nova York

Que un castellonenc tinga un paper tan rellevant en aquest projecte no deixe de ser una oportunitat. El premi que ha rebut al costat dels seus companys i el fet que possiblement és el primer veí de la província en participar en una expedició per Groenlàndia d’eixes característiques, ofereix un bon titular, desperta la curiositat i obri la porta a voler saber més sobre el que ha fet per tal d’aconseguir un mèrit internacional tan destacat.

L’aventura forma part de la seua manera d’entendre el món i el dia que va conéixer a Ramón Larramendi es va deixar contagiar pel seu particular projecte vital, el de ficar veu a la Terra, enfront dels qui han optat per ignorar tots els senyals que ens alerten que les coses no estan anant bé i hem de fer transformacions radicals.

Pitarch afirma que viatjar amb el trineu de vent ha sigut «una experiència brutal». Per la seua banda, ha tractat de reflectir amb les imatges que ha rodat «eixos paisatges únics, on acabes pensant que eres l’únic habitant de la Terra, perquè és el lloc més primigeni en el qual he estat mai».

Després d’any i mig de producció, les persones que han fet el documental han tingut una recompensa material, però més important seria que afavorira un peremptori canvi de paradigma.