Podria tornar l’àguila imperial a Castelló després de més de dos segles extingida?

El 13 d’abril d’enguany, els naturalistes Víctor J. Hernández i Rebeca Celda albiraren un rapinyaire sobrevolant el terme municipal de Barraques. No tardaren a ser conscients de la rellevància del fet, només constataren que es tractava d’un exemplar d’àguila imperial ibèrica (Aquila adalberti). Així va quedar documentat al blog administrat per Hernández, Diarios de un naturalista.

L’àguila imperial no habita la província de Castelló i, per tant, es considera extingida des de finals del segle XIX, principi del XX. Josep Bort, president del Grup d’Estudi i Protecció dels Rapinyaires-Ecologistes en Acció (GER-EA), explica que, pel que fa al conjunt del territori valencià, l’última referència de parelles de la qual es té constància, la va fer el metge i naturalista valencià Eduardo Boscá allà per 1916, en la publicació Fauna Valenciana, en la qual esmentava que les últimes es localitzaven en les comarques limítrofes amb Conca i Albacete. Des d’aleshores, varen desaparéixer d’este territori.

Un moment crític

Eixe gradual retrocés es va estendre per tot el país, fins al punt de situar a aquesta majestuosa au en situació de risc extrem d’extinció. Josep Bort remarca que al cens que es va fer l’any 1974 «es varen comptar 39 parelles a tota Espanya, molt concentrades en el parc de Doñana i voltants».

La Fundació Biodiversitat, depenent del Ministeri per a la Transició Ecològica, recordava fa uns dies que aquesta situació a començat a revertir-se. Afirmaven que «encara queda molt per fer, però l’àguila imperial ibèrica està recuperant la seua presència al territori espanyol».

Indicaven que aquesta rapinyaire «és endèmica de la Península ibèrica», fet que significa que si no s’haguera treballat per impedir la seua desaparició al nostre territori, probablement ja no en quedaria cap al planeta. El camí de la recuperació es va iniciar (així ho referencien)-, l’any 1999, amb 132 parelles reproductores. Des d’aleshores, la seua població només ha fet que augmentar, fins a arribar a les 841 censades l’any 2022. La seua distribució està acreditada per diferents zones de les dues Castelles, Madrid, Extremadura i Andalusia.

L’organització SEO BirdLife incideix també en el fet que «es tracta d’una de les aus més emblemàtiques i amenaçades de la nostra fauna», i expliquen que el seu hàbitat natural són «fonamentalment, les serres amb extenses formacions de muntanya mediterrània». Eixe fet fa que l’interior valencià siga un espai idoni per al seu establiment. Per què aleshores, malgrat la seua expansió, no ha tornat als boscos i muntanyes de la província de Castelló?

Experts en rapinyaires consultats per Mediterráneo afirmen que «és qüestió de temps», i els albiraments que estan produint-se són la millor notícia en eixe sentit.

Josep Bort afirma que existeix constància d’una primera cita al mes de setembre de l’any 2008 en Ares del Maestre, per part de Ramón Prades. La següent es va produir al mes de febrer de l‘any 2022, acreditada per Virgilio Beltrán. La més recent és la ja esmentada de Víctor J. Hernández i Rebeca Celda en el terme de Barraques.

Bort afirma que a les províncies de València i Alacant els albiraments són més nombrosos, especialment a partir de 2021. «Hi ha moltíssimes cites en les províncies limítrofes a la nostra Comunitat, inclús criant, el que és molt bona notícia per al fet que acaben establint-se de nou al nostre territori».

A la pregunta de quines circumstàncies o condicions haurien de produir-se per tal de facilitar eixa repoblació, els experts consultats afirmen que cap especial. «Només que hi haguera conill seria prou, no hauria de tindre limitacions, perquè l’hàbitat no és un problema», indiquen. I és que tenen un comportament molt semblant al de l’àguila de panxa blanca, i la Comunitat és el territori on més exemplars existeixen (dins de la seua situació de vulnerabilitat).

Administracions i entitats conservacionistes han treballat de valent per tal d’evitar la desaparició de l’espècie i en altres territoris s’ha aconseguit consolidar les seues poblacions. Si l’àguila imperial ja habitava el territori valencià, la qüestió a respondre seria si s’ha fet alguna acció ací per a la reintroducció. 

La Generalitat va impulsar entre els anys 2017 i 2020 el Projecte d’Atracció d’àguila imperial a la Comunitat, amb diferents accions. Es va centrar a les comarques de Requena-Utiel i la Vall d’Aiora, donat que es va acreditar «la presència d’una bona representació de grans àguiles reproductores (real i de panxa blanca) i la proximitat de l’àguila imperial nidificant en la província d’Albacete», en paisatges semblants als d’aquestes dues comarques valencianes.

Reduir les amenaces

Entre les conclusions d’aquell treball, es va apuntar a la que és considerada com una de les principals amenaces per a la supervivència de les rapinyaires en general, i de les més vulnerables en particular: l’electrocució.

L’estudi exposa que s’hauria «corregit» eixa qüestió. «Considerant els suports adaptats qualificats de perillosos i els que encara queden per arreglar, s’ha reduït aproximadament a la meitat el risc d’electrocució», segons detallen.

Per a la província de Castelló no existeix cap pla de treball, però els conservacionistes consultats coincideixen a afirmar que els albiraments recents són el millor indicatiu que les circumstàncies estan canviant. Remarquen que «cal veure com arribaran i en quines circumstàncies», però estan segurs que eixe fet es produirà.

«La presència d’exemplars joves al nostre territori», com el que es va deixar veure en Barraques «és un indicador del fet que tot va bé». De moment, s’ha de confiar que «elles mateixes arribaran».