El depredador més vulnerable de tota la Mediterrània

Els especialistes coincideixen a afirmar que el tauró blau o tintorera és una de les espècies més amenaçades de la mar Mediterrània. Així ho advertiren a aquest diari experts consultats fa només uns dies, a conseqüència de la troballa del cos d’un exemplar mort víctima d’un atac que manifestaria un interessant canvi -des del punt de vista biològic- en els comportaments de la fauna marina.

Com va desvelar el TAC que es va fer a l’animal per a definir les causes de la seua mort i va relatar Mediterráneo , al tauró el va matar un peix espasa, en el que està convertint-se en una tendència que ha guanyat significació per als investigadors. La pressa ha modificat la seua conducta i està rebel·lant-se contra el seu depredador. Com assenyalava Pablo García-Salinas, col·laborador científic de la Fundació Oceanogràfic, han pogut acreditar que «més del 80% de les tintoreres que apareixen varades a les platges ha sigut víctima d’atacs de peix espasa».

Les proves que apareixen als cossos són esclaridores. Restes de punxes que travessen habitualment el cap del tauró, però també és comú trobar diferents lesions antigues, amb punxes clavades en teixit no vulnerable.

L’atacant perd l’espasa en clavar-se dins del cos de la víctima, però es regenera tantes vegades com faça falta «mitjançant unes cèl·lules especials que, a més a més, no deixen cicatriu», indica García-Salinas, qui afegeix que «l’ix a compte el risc, perquè elimina una amenaça i un competidor», donat que el peix espasa també s’alimenta d’altres peixos. Conclouen, per tant, que en l’atac «hi ha intencionalitat» i és probable que siga un tret evolutiu.

En conclusió, el tauró blau s’ha trobat amb un enemic letal que se suma a la resta de perills que l’han portat a una situació preocupant pel que fa a la seua supervivència.

Perill crític d’extinció

Explica Pablo García-Salinas, que a banda de biòleg col·laborador amb la Fundació Oceanogràfic és director de projectes de la Fundació Blau Marí, amb seu a Orpesa, que la tintorera «ha passat de ser una espècie de la qual es produïen albiraments amb relativa freqüència i que, de fet, és comú que es puga comprar als supermercats, a trobar-se en un perill crític d’extinció», adverteix.

Malgrat tot, la seua situació de vulnerabilitat no li ha garantit una protecció oficial, així ho remarca el biòleg consultat, i la raó principal són «els interessos comercials», una problemàtica comuna que afecta no només a la tintorera, també a altres taurons. Lamenta, de fet, que «l’Administració, en aquestes qüestions, va per darrere de la necessitat» i la realitat és que «s’opta per no protegir».

L’inconvenient principal amb el qual conviuen els taurons blaus és que «són grans migradors, es mouen per tot el món» i sense una normativa internacional comuna, la reversió de la vulnerabilitat es complica exponencialment.

 Si s’ha d’apuntar al que defineixen com «un motor de la desaparició» d’aquests taurons o tintoreres, els biòlegs i conservacionistes no tenen dubtes: ho són la sobrepesca i la destrucció dels seus hàbitats naturals, com serien les zones de praderes de posidònia o els boscos de manglar.

L’any 2023, la Comissió Europea va incloure els taurons blaus en la relació d’animals regulats pel Conveni sobre el Comerç Internacional d’Espècies de Fauna i Flora Silvestres (CITES), per tal de regular la seua importació de països no pertanyents a l’UE. A efectes pràctics, això només significa que es limita la compra a tercers països de tintoreres o de productes derivats o que continguen parts de tintorera, exigint-se permisos especials.

En resum, s’estableixen certificacions específiques, però res prohibeix continuar pescant-los, tampoc comprar-los i comercialitzar-los. Però, com explica Pablo García-Salinas, suposadament, «si s’estableixen limitacions o dificultats per al comerç, es converteix en un producte menys rendible» i eixe pot ser un primer pas positiu que té precedents pel que fa al seu impacte en la conservació.

Protecció

Les conseqüències són més directes quan, malgrat no protegir les espècies marines de forma específica, sí que es fa amb els ecosistemes que habiten i on es reprodueixen, i García-Salinas cita l’exemple «claríssim» de les Columbretes. La seua àrea marina, protegida des de fa 36 anys, «ha tingut un efecte clar» en les poblacions de peixos. Els animals ixen a mar obert, «però les pesqueries es veuen beneficiades per l’efecte d’eixa protecció». La seua consideració particular respecte d’aquesta qüestió és que «no es tracta de prohibir, sense més ni més, sinó de garantir un equilibri».

Recorda, que la taxa de reproducció dels taurons «és molt lenta». Les gestacions duren fins a dotze mesos i tenen molt poques cries, màxim dotze, malgrat que viuen uns seixanta anys. No establir mecanismes que faciliten i garantisquen la seua reproducció pot tindre efectes irreversibles.

García-Salinas afirma que des d’un punt de vista conservacionista, el discurs moral, el de pensar en el bé del planeta «ja no funciona». El que cal és, principalment, ser conscient de l’impacte real que té per a les persones aquesta deriva destructiva.