El missatge escrit a les pedres que hem d’aprendre a interpretar

El conservacionisme, tradicionalment, s’ha vinculat amb la fauna i la flora. Va ser cap als anys 50 del segle passat quan es va començar a parlar de la necessitat de cuidar la natura. Entre els 60 i els 70 ja s’advertia que eixa cura era clau per a la humanitat, però en la difusió d’eixos missatges, «es va oblidar un gran part del planeta, el substrat, els relleus, els processos geològics, elements patrimonials que són també part del patrimoni natural».

Així ho detalla el reputat doctor en Geologia Manu Monge-Ganuzas, president de la Comissió de Patrimoni Geològic de la Societat Geològica d’Espanya i president per a l’àmbit europeu de l’organització internacional per a la geoconservació ProGEO, entre altres ocupacions relacionades amb aquest àmbit científic, que va participar recentment al fòrum de la UICN_celebrat al Planetari de Castelló. Afirma que el marc conceptual del geoconservacionisme «va començar a abordar-se cap als anys 80 del segle XX», i per això es podria considerar una disciplina jove amb molts reptes als quals fer front encara per davant.

Espanya és pionera en legislació

Malgrat això, defén que Espanya és pionera al món en matèria legislativa, amb una normativa estatal de l’any 2007 que «identifica el geològic com a part del patrimoni natural del país». Una llei que «obliga les comunitats autònomes a inventariar els seus llocs d’interés geològic», un primer pas bàsic per a protegir-los, però la majoria dels territoris estan en bolquers pel que fa a l’aplicació d’eixos objectius.

Amb la geologia passa un poc com amb el patrimoni arbori monumental, un assumpte abordat en esta secció en setmanes passades. La llei és ambiciosa i clarament conservacionista, però sense un desenvolupament i una implicació directa i activa dels treballadors de les administracions, la societat i els geocientífics, es queda en poc més que una declaració d’intencions.

Falta molta formació

Monge-Ganuzas incideix en el fet que «fa falta molta didàctica i formació», perquè «els elements de patrimoni geològic conserven les claus per a comprendre el passat, el present i el futur». L’evolució del planeta, totes les transformacions i canvis han deixat la seua empremta al territori. «Cal ficar-se les ulleres de llegir les roques», per tal que la gent aliena a la geociència «puga saber identificar, conéixer, valorar i inclús convertir en un motor de desenvolupament els elements geològics que té al seu voltant. Conéixer millor el seu entorn, és essencial per a gestionar-lo millor».

I a Castelló existeixen nombrosos exemples d’un paisatge que és un llibre obert pel que fa al descobriment de «l’origen dels orígens»; per tal d’explicar perquè habitem determinats indrets i no altres; per a comprendre com es comporta la Terra i què podem esperar d’ella en el futur.

Conseqüències irreversibles

Manu Monge-Ganuzas afirma que «no tots els elements de la geologia han de ser protegits, d’alguns en farem ús per a construir-nos una casa, per a fabricar cotxes o bateries, són interessants per la seua utilitat, però altres cal inventariar-los perquè tenen un valor». Per tal d’identificar-los, afirma, és indispensable «donar suport a la ciència». Bàsicament, perquè les conseqüències de no fer-ho, són irreversibles. Indica que «un llit fluvial molt deteriorat pot ser restaurat, es retira el ciment o el formigó, es planten arbres i serà més o menys com era, però quan es destrueix un Lloc d’Initerés Geològic, és impossible recuperar-lo», i la pèrdua és tràgica des del punt de vista del geoconservacionisme, però també des d’una visió científica, cultural, educativa i inclús turística.

Valors geològics de Castelló

Entre les singularitats geològiques de Castelló, Manu Monge-Ganuzas destaca la Serra d’Espadà o el Desert de les Palmes, que es formaren «quasi des de l’origen de la terra, fa al voltant de 500 milions d’anys, fins al Cretàcic; l’illa pegada al continent com a exemple d’un procés d’erosió costanera que és el tómbol de Peníscola; les fonts d’Alcossebre amb les seues surgències i volcans d’arena; les torberes de Torreblanca; el ventall al·luvial dels Rosildos i els seus sediments plistocens o les Coves de Sant Josep, on des del 2022 l’Institut Geològic i Miner d’Espanya (IGME) està desenvolupant diverses investigacions.

Fòssils del Miocé

En especial, destaca els jaciments de fòssils del Miocé (23 milions d’anys) disseminats per la totalitat de la Comunitat Valenciana, que «donen les claus del funcionament del Mediterrani i les seues crisis de salinitat». En concret, a Castelló existeixen exemples d’aquests elements geològics que, segons remarca, «podrien ser catalogats com a llocs d’importància mundial», en la investigació dels quals està treballant-se, entre altres possibilitats, per convertir-los en recursos geoturístics «però amb molta cautela», en ser altament vulnerables i fràgils.