Els Ports, bressol d’altre endemisme, una vida única al món: la ‘Sideritis royoi’

«Els Ports, des d’un punt de vista paisagístic, són especials. Tenen autèntics tresors». Amb aquest èmfasi descriu el botànic de la Universitat Autònoma de Barcelona, Llorenç Sáez, les singularitats d’un massís que comparteixen les províncies de Castelló, Tarragona i Terol, que és bressol de formes de vida endèmiques, úniques al món.

El descobriment més recent és un paradigma del misteri que envolta a les plantes, la motivació que mou a una espècie en perill d’extinció: els investigadors de camp. Cal vocació i molta perserverança en un món, el de la investigació acadèmica, no sempre agraït amb els qui sense rellotges ni terminis, recorren camins i sendes, pugen muntanyes i penya-segats, per a tractar d’avançar un poc més en l’inabastable coneixement de la biodiversitat, sota la premissa que només el que se sap es pot protegir. Un treball sovint incompatible amb les exigències curriculars, el que està ocasionant que estiguen desapareixent els experts en plantes.

El relat que protagonitza la Sideritis royoi, de la família de les labiades, com la farigola o el romaní, parla un poc d’això, de la vocació pel saber. Va viure una fita determinant quan l’any 2025 la revista Taxonomy publicava un article dels investigadors Llorenç Sáez, Rafel Curto i Manuel B. Crespo, en el qual es donava nom a l’espècie, fet que en l’àmbit científic acredita un nou descobriment.

Però l’inici d’aquesta història es remunta dècades enrere, perquè la primera vegada que es té constància de l’existència «d’unes plantes d’identitat incerta del gènere Sideritis» va ser l’any 1982, recorda Sáez. El botànic tortosí Lluís de Torres, la va trobar a la base del Caro, en els Ports de Tarragona.

Ratificar l’exclusivitat no és tasca d’un dia, de presses o de dates de publicació. Exigeix observació detallada, xafar el terreny tantes vegades com les evidències requerisquen, a banda de fer falta recursos. Així, eixe possible descobriment de Torres no es va reprendre fins a l’any 2009, quan Antoni Buira i altres botànics, «entre ells l’expert en la flora del massís Ferran Royo» —professor de secundària d’un institut de Benicarló—, va documentar una altra població de la mateixa planta en una zona propera. Aleshores, com detalla Sáez, «la van identificar provisionalment com Sideritis hyssopifolia, d’ampla distribució al nord de la península Ibèrica, tot i que morfològicament no encaixava del tot amb eixa espècie».

Les fulles del calendari tornaren a caure sense més novetats constatades, fins que entre els anys 2021 i 2023, el botànic Rafel Curto va detectar noves poblacions en zones properes, fet que el va portar a dinamitzar l’estudi d’eixa planta «d’identitat desconeguda».

Sobra afirmar que el planeta Terra és molt gran i la seua biodiversitat, a ulls de la humanitat, pràcticament infinita i molt desconeguda, raó per la qual, tractar de demostrar si el que s’ha trobat és una nova espècie, requereix un treball molt laboriós, de revisió de la literatura publicada, de fotografies, de les claus dicotòmiques (descripcions científiques detallades de totes les espècies conegudes)... I la conclusió, finalment, va ser que «la planta del massís del Port és una nova espècie». El nom vol ser un homenatge al naturalista castellonenc Ferran Royo, que va faltar molt jove recentment.

El de la Sideritis royoi ha sigut el descobriment més recent, però els Ports, com insisteix Sáez, són rics en endemismes, fet que els converteix en un punt de gran interés per als naturalistes i els botànics.

Només en aquest territori es pot veure la fascinant Pinguicula dertosensis, una planta carnívora, «el més cridaner entre els endemismes del nord de Castelló», afirma el botànic de la UAB.

Altre exemple és el de l’Aquilegia paui, «dedicada per Puis Font Quer al gran botànic de Segorb, Carles Pau», una planta que «viu pràcticament al mateix hàbitat que la Sideritis royoi».; o el cas de la Centaurea podospermifolia, «relativament comuna a la zona alta del massís del Port».

Els endemismes són tresors de la natura que en alguns casos, especialment els que tenen menys variacions evolutives, són més vulnerables i susceptibles als canvis.

Si parlem de la Sideritis royoi, Llorenç Sáez diu que es té constància de l’existència de només 100 exemplars en una àrea que abasteix al voltant d’un quilòmetre quadrat. «Pot ser, hi ha més població en la província de Castelló, que no està comprovada», es tracta de zones prou inaccessibles i poc o gens antropitzades, però les dades «permeten incloure aquest endemisme en la categoria En Perill d’Extinció, pel que fa al risc, segons els criteris de la Unió Internacional de la Conservació de la Natura», detalla.

Més enllà de l’indiscutible interés científic, cada descobriment és una crida d’atenció sobre l’existència d’un ésser viu excepcional, per tal que les administracions preguen mesures de protecció i la societat siga conscient dels valors del seu territori.

Suscríbete para seguir leyendo