Els cicles vitals que s’obrin pas amb la primavera: Les abelles en acció

La vida al món es manté per la consecució cíclica de comportaments tant naturals com fascinants. Fauna i flora, en una mena de coreografia que està en l’essència de la mateixa existència del planeta, sostenen els equilibris que fan possible que el sòl siga fèrtil, les plantes siguen productives i l’aire siga respirable, entre altres realitats indispensables.

Comportaments que arriben a ser tan comuns que passen desapercebuts fins al punt que s’oblida que interrompre’ls, trencar eixos delicats i complexos equilibris, pot tindre greus conseqüències, dels quals sembla que només cal preocupar-se quan afecten les persones, malgrat que els humans només són una peça més d’eixe mecanisme de disseny perfecte i que està (o hauria d’estar) en constant moviment, si no es produeixen intromissions que, generalment, sempre venen de la mà de l’home.

Un moment en el qual eixa exhibició de la vida esclata i es fa molt més visible, és la primavera. És sabut que es tracta de l’època de l’any en la qual la natura es reactiva després de la pausa de l’hivern i s’exhibeix amb tota la seua esplendor. La major part d’eixos cicles vitals es reprodueixen sense que prenga’m atenció, passa des que la Terra és habitable. Altres ens recorden que hi ha un altre món al nostre voltant que es desenvolupa independentment dels nostres costums o el que resulta més adient als nostres interessos o necessitats particulars.

L’aparició d’eixams d’abelles als entorns urbans és un dels senyals que es materialitzen amb l’arribada de la primavera, més freqüents i nombrosos si ha estat precedida d’una època plujosa o no. Tot apunta que enguany serà una temporada activa pel que fa a este tipus d’esdeveniments que tenen una senzilla explicació biològica: la resposta a l’instint de supervivència de les abelles. Víctor Lizana Martín, professor de la facultat de Veterinària del CEU Cardenal Herrera, especialista en Apicultura, així ho explica.

Colònies i eixams

La ciència té documentades al voltant de 20.000 espècies d’abelles que descriu com «solitàries», és a dir, es consideren silvestres, moltes autòctones del territori europeu. Estes abelles «viuen en grups molt menuts, familiars», res a veure amb l’Apis melifera o abella de mel, de la qual «virtualment, no existeixen colònies silvestres. Pot haver-hi alguna assilvestrada, però es pot afirmar que és domèstica», perquè eixe és el seu origen.

Per tal de comprendre la distinció, Víctor Lizana fa ús d’una esclaridora analogia: «Si veus un jònec enmig del carrer, el primer que pensaràs és que ha eixit d’algun lloc, que té un propietari. Doncs, amb les abelles és igual».

La setmana passada, l’apicultor de Borriana Javier Ventura compartia el que va descriure com «inici de la temporada» pel que fa a l’aparició i retirada d’eixams d’entorns urbans. Es tractava d’un de ben impressionant per la seua grandària, instal·lat a la façana d’una casa de la Vilavella. Per tal de retirar-lo, va necessitar el suport dels bombers del Consorci Provincial i el seu camió amb escala.

Eixes abelles serien com el jònec enmig del carrer de l’analogia aportada per Lizana. «Si veus un eixam, és perquè ha eixit d’una colònia mare i està buscant el seu lloc al món». És a dir, algun apicultor ha perdut part de les seues fabricants de mel, és habitual. Tant, que molts tenen caixes buides per tal d’oferir-los eixe lloc que busquen quan inicien un nou camí.

Les abelles es reprodueixen pels ous que pon la reina i el que determina si seran reines, obreres o mascles reproductors (abellots) serà l’aliment que ingeriran en el transcurs dels seus primers dies de vida i el fet que eixos ous estiguen fecundats o no. Dels no fecundats eixiran els abellots. Dels fecundats naixen femelles. Les que només mengen gelea reial, seran reines; si ingereixen gelea reial els tres primers dies i completen la seua alimentació amb mel i pol·len, es convertiran en obreres. Un fet «determinat per la mateixa organització de la colònia».

Organismes vius

Les colònies, per tant, «són organismes vius, on estan permanentment posant-se ous, de manera ininterrompuda al llarg de tot l’any» i una reina pot posar uns tres mil ous al dia en el transcurs de la seua vida reproductiva, al voltant de tres o quatre anys. Així, les colònies de l’Apis melifera arriben a estar formades per cinquanta o seixanta mil membres.

D’eixa prolífica capacitat és d’on sorgeix la necessitat de criar noves reines, per tal de fer sostenible la vida a la colònia. El procés depén de diferents variables, però simplificant-les, quan una abella és vella o la colònia és molt gran i té molts recursos, es cria una nova reina que desplaçarà a la seua antecessora, que serà la que eixirà de la comunitat buscant un altre lloc on instal·lar-se. Un viatge en el qual el seguici que arrossegarà dependrà de la seua capacitat feromonal (les hormones que produeix per tal de mantindre cohesionada la colònia). Si és vella, l’eixam serà més menut. Si és jove, l’acompanyament serà major.

Eixes abelles migrants, metafòricament parlant, són les que formen els eixams que de vegades ens sobresalten i generen una por injustificada, perquè segons Lizana, «estan formats per abelles molt dòcils, perquè no tenen res a defendre, només busquen un lloc on viure». El comportament, per raons òbvies, és diferent en les colònies, perquè «són molt valuoses, hi ha larves, mel, que cal defendre» si es veuen amenaçades.

Per tant, en trobar un eixam, cal respondre amb naturalitat i avisar per tal de fer una retirada controlada. Generalment, serà un apicultor qui acudirà i «tardarà més o menys en funció de si aconsegueix trobar prompte a la reina. Quan la tinga dins de la caixa, totes les obreres la seguiran» i l’eixam, en trobar una nova llar, còmoda i segura, es convertirà en colònia i la vida seguirà el seu curs.

Suscríbete para seguir leyendo