Sònia Alejo: «No entenc el teatre sense compromís»

—Com és la vida d’una dramaturga a Castelló, a la Comunitat Valenciana?

—Per a començar, no es pot viure només com a dramaturga. En el meu cas, puc guanyar-me la vida com obrera del teatre: com actriu, dramaturga i, de manera ocasional com a directora, ajudant de producció i realitzant treballs puntuals de gestió cultural per a l’Ajuntament de Vila-real (Memorial Democràtic, Fitcarrer, etc.).

A Castelló, com a la resta del País Valencià, visc sense oportunitats de treball continuat. Només diversificant les feines, i malgrat les temporades d’incertesa, puc mantindre uns ingresos que em permeten viure, al menys, dignament, sense perdre el contacte amb la meua professió.

—Malgrat tot, vas fundar La Medusa. Per què vas decidir embarcar-te en aquesta aventura?

—La Medusa va nàixer en 2010 de la xicoteta espenta que em va donar el haver guanyat el premi Evarist Garcia de teatre en valencià que convoca, cada any, la Diputació d’Alacant. L’obra era Cendres i el premi consistia en l’edició de l’obra, una remuneració econòmica personal i una quantitat més per a muntar la peça guanyadora i representar-la el dia del lliurament del premi. Amb tota la dotació econòmica, posarem en peu la peça, dirigida per mi mateixa, i l’experiència va ser magnífica.

Va ser en aquest moment quan vaig decidir iniciar un projecte de creació propi al guaret i l’ajuda administrativa de Visitants Teatre, companyia especialitzada en arts de carrer a qual estic vinculada dès de’ls meus inicis, com actriu.

Cinc anys abans, havia començat la meua inquietud per l’escriptura dramàtica i havia centrat la meua formació, sempre constant i paralel·la al meu treball, assistint a tallers i cursos amb diferents autors i maneres d’entendre el fet d’escriure teatre.

—Què significa, en la teua carrera professional, el fet que una producció en la qual participes activament, com és ‘Classe’, de Guillermo Calderón, fos nominada als Premis d’Arts Escèniques de la Comunitat?

—Per començar, va ser una sorpresa que una companyia de València, Teatrencompanyia, i en concret, Xavier Puchades, em confiara participar en aquest projecte. Quan vaig llegir el text de Calderón i la versió de Puchades, vaig entendre que no podia deixar passar aquesta oportunitat. Mai agraïré prou aquella trucada telefònica.

Haver estat finalistes com a millor espectacle i com a millor versió i traducció, ha estat el fruit de la passió vessada en tot el procés de creació, la intensitat d’aquest text, i la resposta del públic que ha vingut a vore l’obra. Ha sigut emocionant compartir nominació amb altres obres excel·lents. Finalment, el millor premi de Classe és tot el que hem après amb ella i l’experiència que continua suposant cada vegada que tenim l’oportunitat de fer-la.

—En breu es realitzarà l’estrena de la teua obra ‘La vida inventada de Godofredo Villa’ a Vila-real. Què es trobarà el públic? Quina història ens comptes a través d’aquesta peça teatral?

—El motor d’aquesta història s’engega en l’any 2013, amb una trobada fortuita amb el vertader Godofredo Villa, un xiquet dels milers que van ser evacuats en vaixell del port de Santurze entre la primavera i l’estiu de 1937. En aquella trobada casual en Chalon sur Saône (França), on estava de viatge per motius professionals, vam compartir hores de conversa i va nàixer una amistat que continua encara.

La història de Godofredo (hui té 92 anys), travessada per tres guerres, és apassionant, i l’obra parla d’ella com a excusa per a parlar de la humanitat i d’altres coses. Qui tinga l’oportunitat de veure l’obra trobarà la vida de Godofredo i els seus lligams amb l’actualitat. Trobarà humor, tendressa i compromís.

—Una pregunta necessària. Què simbolitza per a tu el teatre? Què és el teatre?

—Jo no puc deslligar el teatre d’allò que sóc. No sent que el teatre siga una part de mí, sino que jo sóc part d’ell. No és només la meua professió, és una manera d’entendre la vida i exercir el meu compromís amb aquesta. És l’eina més potent que tinc per vindicar-me com a dona, artista i ciutadana. Per a mi es una mena d’art total.

—Creus en el teatre com un mitjà per apropar un missatge concret a la societat, per a realitzar certa crítica social i, així, aportar el teu granet de sorra?

—Jo no entenc el teatre sense compromís, ja siga artístic, sociopolític o emotiu. Sent el teatre com una plataforma d’emisió de preguntes que no sempre tenen respostes concretes ni satisfactòries. Un espai on dibuixem la complexitat de l’èsser humà sense jutjar-lo i convidem a mirar una mateixa realitat dès d’altres angles.

— Imagino que per posar en marxa qualsevol projecte cal envoltar-se de grans professionals, però em pregunto sobre les possibles ajudes institucionals. Diries que gaudiu amb el suficient suport? És inevitable buscar aquest suport?

—Ens agrada exigir que l'Estat aplique els drets constitucionals i ens oblidem que la Constitució obliga a l'Estat a facilitar l'accés a la cultura als ciutadans. No obstant això, vivim en un país on aquesta mai ha sigut una prioritat, i així ens va. La conseqüència és que tenim una societat quasi al·letargada, poc interessada per la cultura, una societat que no és lliure ni crítica amb el poder.

Els artistes tenim fama de subvencionats, com si el fet de ser-ho (afortunat qui ho siga dignament) fóra per avergonyir-se. I bé, les administracions s'aprofiten d'aquesta circumstància i tenen als artistes ofegats i precaritzats, amb ajudes insignificants que arriben (i no sempre) tard i mal.

No entenc perquè injectar milers de milions als bancs, als fabricants d'automòvils o a empreses d'armament és tolerable socialment i dotar els pressupostos de cultura de quantitats insignificants ha d'estar sempre qüestionat i mal vist. Només quan entenga'm com imprescindible la cultura per a moure i remoure emocions i conciència, per a fer un poc més crítics i lliures als ciutadans, arribarem a la conclusió que la cultura és un bé de primeríssima necessitat, com l'educació, la sanitat o els serveis socials.

—Castelló sol romandre en cert anonimat. M’explico, poc es coneix del talent que resideix a la província i que brolla d’ella. En l’àmbit teatral, no puc deixar de pensar en altres dramaturgs excel·lents com Paz Palau o Javier Vicedo. És Castelló un bressol teatral?

—Hi ha un bon grapat de professionals amb talent i molt ben preparats però sóm pocs els que continuem ací com una mena de ressistència i no sempre per les oportunitats que tenim a la nostra província, sinó per lligams personals i familiars. Llevat dels professionals que compaginen professió amb docència en escoles de teatre, bona part de la resta han marxat fora (València, Madrid, Barcelona).

Castelló, efectivament, és un bressol teatral. En la ciutat per la tradició de teatre amater i en la resta de la província per la tradició de teatre de carrer. Però la major part de les companyies professionals han desenvolupat la major part del seu treball fora, tot i que mantenen ací la seua seu.

El cas de la dramatúrgia és diferent, perquè no sempre està vinculada a la creació en una companyia i permet més llibertat de moviment en cas de necessitat.

D'altra banda, i malgrat els grans professionals que tenim, sembla que cadascú va un poc a la seua, que no hi ha voluntat per unir-se i fer força com a col·lectiu. Cadascú intenta salvar la seua capelleta i treballar pel benefici propi tirant mà d'avenències amb uns o altres. Això fa que, políticament i social, només s'aten a fenòmens aïllats de certa notorietat puntual i no se'ns reconega com a col·lectiu amb potencial. Estem atomitzats i això ens lleva força i visibilitat permanent. Per tant, i sobretot en allò que respecta a la dramatúrgia, moltes acabem mirant cap a València, que sempre ha centralitzat l'activitat escènica.

En aquest moment, sóc Presidenta d'AVEET (Associació Valenciana d'Escriptores i Escriptors de Teatre) i un dels meus objectius és ampliar el focus d'atenció a la creació en Alacant i Castelló. La nostra capacitat és limitada, però esperem que alguna de les nostres activitats ens ajude a valorar el que tenim ací.

—Per acabar, podries compartir amb nosaltres un desig?

—Desitge continuar vivint de la meua professió amb la mateixa salut, passió i compromís que ho he fet fins ara, tindre bona companyia en aquest camí i trobar-ne de nova, perquè crec cegament en la promiscuitat creativa i els seus fruits.

També m’agradaría desitjar la utopía: que la cultura fora una prioritat en els programes electorals de l’any que ve i que aquesta no s’utilitzara políticament.