El Club Esportiu Castelló és sense cap dubte un dels emblemes de la ciutat i la província. Tota una icona per a milers de castellonencs, molts d’ells sense especial afició al futbol, i que ha sigut al llarg de la sua història un dels millors ambaixadors de la capital de la Plana.

El Castelló va nàixer en 1922 com molt be han narrat historiadors del futbol castellonenc com Ximo Alcón, José Luis Tirado o José María Arquimbau. Primer va jugar al camp del Sequiol, a l’extrem sud de l’actual carrer Herrero. En 1947 es va inaugurar en vell Castalia, i en 1987, arribà el nou camp que es titula Nou Castalia. L’edifici, principal actiu del club, ja no ho és, ja que és de propietat municipal perquè en 1979 va ser cedit a la ciutat de la ma de l’antiga Delegació de Joventuts. I este és un dels grans problemes: el Castelló com a entitat no ha sigut capaç, en quasi 100 anys d’història, d’acumular un patrimoni que li permeta ser mitjanament solvent.

Cert és que en els anys que va ser un club no li va fer falta. Amb la creació de les societats anònimes esportives, es va intentar incorporar patrimoni, com el Nou Sequiol entre Benicàssim i Castelló, però a la fi no van servir per a res degut a la seua qualificació urbanística.

En un club que pateix tantes convulsions com el Castelló, amb directives sempre molt qüestionades, i algunes que han fet autèntiques maldats, i una afició sempre molt crítica amb els dirigents, es depén de les ajudes que concedeix l’Ajuntament. En aquell mes de gener de 1992, i quan només feia dos que s’havia firmat el contracte de cessió de l’Estadi per 25 anys, la nova corporació municipal encapçalada per l’alcalde José Luis Gimeno va decidir recolzar encara més al Castelló comprant per a cada partit de Lliga --llavors, el CD Castelló militava en Segona Divisió-- un total de 22 entrades. Fins ací tot molt bé.

Però diversos directius albinegres van detectar que algunes d’eixes entrades es revenien al preu de 1.500 pessetes en bars del centre. Allò va generar una polèmica entre el nou Govern popular en el consistori i el Castelló que, com tot el que rodeja a ambdós institucions, va acabar polititzant-se. Al final, es va tractar només de la picaresca d’algun jubilat que venia les seues entrades regalades.