Amb la desaparició de Joan Soler hem perdut la principal referència històrica de la ràdio en les terres de Castelló. En realitat, s’havia anat morint des que la vida li va inferir dos envestides difícils de superar: la mort de la seua filla Anna en plena maduresa i el fet que l’empresa de la cadena, en un canvi estratègic d’orientació, prescindira d’ell sense motiu, a pesar que, a més de la de la Plana, havia dirigit també les emi-ssores de Mallorca i València. Si bé va trobar alternatives com a comentarista en altres mitjans, la ferida que li va deixar la desaparició d’Anna no se li va poder suturar mai, tenia present la filla en diversos moments del dia, com vam poder comprovar Vicent Boscà, Teresa Ciges i jo mateix quan, amb motiu de fer-li una entrevista per al Quadern sobre la Plana Baixa (Saó 439, juliol 2018) vam compartir amb ell un café en sa casa de l’Av. Cedre de Vila-real.

Aleshores tenia molèsties lumbars com a conseqüència d’una caiguda fortuïta que l’obligava a prendre analgèsics forts i a valdre’s d’un bastó. Però tenia el cap clar i s’expressava amb la mateixa contundència i autoritat que caracteritzaven la seua personalitat. Apassionat per la polèmica i per argumentar els seus punts de vista amb experiències i anècdotes, el fet de raonar amb ell era una experiència fantàstica i, per als que l’estimàvem i l’admiràvem, un privilegi. Aquella va ser l’última ocasió en què el vaig veure com havia sigut sempre i l’última entrevista que va concedir ja que, pocs dies després, va entrar en una fase de repòs que li ha durat fins al final.

Soler es va fer periodista en un món molt diferent de l’actual. De jove, sent empleat de la Caixa Rural de Vila-real, va crear una emissora local de Ràdio Popular a l’empar de la influència eclesial -eren els anys del primer bisbe de Sogorb-Castelló, el Dr. Josep Pont i Gol, prelat vaticanista molt obert als nous horitzons de l’Església−. Amb els anys, Soler va tindre la intuïció i l’ambició de convertir aquella emissora de la població jaumina en l’altaveu de la comarca, i comptant amb un planter d’excel·lents col·laboradors (Xavier Mansanet, Manolo Molina, Pilar Gregorio, més un llarg etcètera de joves periodistes, com Joan Manuel Asensi i José Luis Valencia) la va transformar en la Ràdio Popular de la Plana que hem conegut, la va dotar de noves instal·lacions i la va situar com a referència informativa de la societat castellonenca. En l’antena de Ràdio Popular van trobar acolliment programes innovadors com “Nosaltres els valencians” al començament dels setanta i, més avant, les tertúlies d’opinió, més la cobertura esportiva.

La ràdio de Soler era l’emissora de la llibertat, del civisme, del valencianisme i de la modernitat. Va ser la punta de llança que va aconseguir traure la Nacional 340 d’una ciutat que la sofria com una ferida oberta, i quan es va produir l’ocupació del Congrés dels Diputats pel coronel Tejero i els colpistes van silenciar les emissores d’Espanya, Soler va mantindre l’antena oberta tota la nit, quan encara s’ignorava en quin sentit es resoldria tot allò. No fou l’acció d’un heroi, sinó la voluntat d’un patriota compromés amb la democràcia amenaçada.

Amb la seua desaparició es perd un exemplar prototípic de l’època en què els professionals es formaven sense ajuda, obrint-se pas en un món que s’anava construint a les palpes, i amb una voluntat de superació professional que, en el cas de l’amic que ens ha deixat, va ser tan magistral com exemplar.