Aquell últim cap de setmana del mes de març, que també va ser el de la conclusió de les festes de la Magdalena de 1992, ens va regalar una gran notícia a tots els espanyols: la detenció en la població francesa de Bidart de la cúpula de la banda terrorista ETA que tant mal havia provocat en l’Espanya dels anys 80. Paquito-Artapalo i els seus camarades Txelis i Fittipaldi, van caure en una magistral operació de la Guàrdia Civil amb la col·laboració de la Gendarmeria francesa. Des de llavors, ETA ja no va tornar a ser la mateixa i els seus escamots van anar caent com a fitxes d’un dòmino infernal. No és que s’acabara el terrorisme. ETA encara provocaria molt dolor i molts assassinats que van impactar a l’opinió pública espanyola. Però va saber que ja no disfrutava de refugis i santuaris on amagar els seus assassins.
La notícia va arribar la vesprada d’últim dia de festes, poc abans que la reina Ampareles Pavia cridara el Magdalena Vitol. Casualment, Mediterráneo va publicar eixe diumenge una breu ressenya d’un estrany membre dels servicis secrets a què es va relacionar amb els GAL. Era Francisco Paesa, l’home de les mil cares, que tant va haver de veure en la desarticulació d’ETA. Seria un home de gran actualitat en l’Espanya dels anys 90.
Mentrestant, a Castelló la normalitat va paréixer apoderar-se del dia a dia. Tots els conflictes que van convulsionar a la comunitat abans de les festes van desaparéixer, potser per la pròpia inèrcia, o el seu final, que ens obliga als castellonencs a canviar hàbits. Fins i tot als pescadors van concloure el seu conflicte amb els detallistes i van tornar a comercialitzar les seues captures en la llotja del Grau amb normalitat. A més, en aquells dies es va iniciar la veda de cércol, que va obligar a amarrar a les 750 embarcacions que llavors es dedicaven a la pesca de la sardina. Una veda pactada amb l’Administració per a regenerar els caladors castellonencs i que va impulsar el llavors patró major de la Confraria, Manuel Albiol. De les 750 embarcacions de cércol que hi havia en 1992 pescant a Castelló hui no queden ni cent. Les ajudes per al desballestament, la falta de rendibilitat i la duresa de l’activitat han deixat sota mínims l’activitat pesquera a la província de Castelló.
