Tots els camins porten a Roma, diu el vell aforisme. Però uns són més amplis, suficients, ràpids i més curts i altres camins són llargs, pesats, saturats i totalment insuficients. Castelló, pel que fa a les seues infraestructures viàries, respon al segon grup. Resulta paradògic que a pesar d’estar en el centre de l’arc mediterrani, tota una línia transnacional de relacions socials i econòmiques, la província continue amb infraestructures totalment insuficients per a canalitzar el gran tràfic rodat que se suporta en el trànsit de passatgers i mercaderies. Si actualment patim una autovia en obres per la qual tots els dies passen milers de vehicles, i una connexió ferroviària de tercera divisió, fa 25 anys la situació encara era molt pitjor. L’autovia de la Plana no existia i la comunicació amb València es realitzava per l’autopista AP-7, amb el pagament previ de peatge, i una carretera Nacional 340 saturada que passava per l’interior d’uns quants municipis com Almenara, Nules o la pròpia capital, que patia una travessia urbana per a tota una carretera nacional.

Amb esta situació va visitar la capital, el secretari general d’Infraestructures terrestres del Ministeri de Obres Públiques, Emilio Pérez Touriño, que era llavors el rei mag que havia de portar fins a Castelló les obres tan demandades que sempre es prometien i mai es realitzaven. Touriño va desembarcar al Govern Civil acompanyat de dirigents socialistes i va ser presentat pel ponç de l’època, Adolfo Sánchez Morón.

Tourino va vindre amb la lliçó apresa i va assegurar que en 1992 començarien les obres de desviació de la Nacional 340 al seu pas per Castelló, de manera que les avingudes Enrique Gimeno i Vall d’ Uixó recuperarien el paper de vies urbanes i no de carreteres de gran tràfic com ho venien sent des dels anys 50 quan ja es va traslladar la vella carretera que passava per les rondes Millars i Magdalena. Amb un pressupost de 4.800 milions de pessetes per a 15 quilòmetres, Emilio Pérez Touriño inclús va regalar un quilòmetre més per a ampliar la desviació de la carretera fins a Vila-real construint un nou pont sobre el riu Millars. Aquella obra ja va nàixer xicoteta. Va ser a només a dos carrils quan es necessitaven quatre. Però és el que va haver i prou.