—Malgrat les dificultats provocades per la crisi de la Covid-19, el sector cultural sembla que ha pogut resistir l'embat. Encara que no existeix una fórmula màgica per a revertir les pèrdues ocasionades, creu que podríem assegurar que s'ha pogut contenir el mal?

—M’alegra saber que tu també consideres que «s’ha pogut resistir l’embat». Amb comptades excepcions, els sectors professionals de la cultura sempre han sigut econòmicament fràgils, i és per això que des del minut zero, des del mateix diumenge 15 de març, des de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport i des de tots els seus ens —entre els quals l’Institut Valencià de Cultura— es van dissenyar plans d’acció, activitats i legislació concreta per tal de pal·liar els efectes del confinament i de la pandèmia: Decret Llei 2/2020 de mesures urgents; Pla «reaCtivem»; reobertura de tots els nostres espais, començant pel Museu de Belles Arts i l’EACC, i de seguida el Teatre Principal i L’Auditori; activitats del programa «Oh! La cultura»; programació en sales privades de música i de teatre; augment de les ajudes als sectors professionals i creació de noves modalitats per tal d’arribar, per exemple, a les sales privades de cinema; creació de programes culturals per a televisió i ràdio;... I, sempre també, mirant que el ciutadà se’n puga beneficiar com a usuari, com a destinatari que és de la nostra intenció.

—En una ocasió anterior em va arribar a comentar que el gran problema al qual s'enfrontaven des de l'Institut Valencià de Cultura (IVC) era aconseguir que l'espectador no es perdés cap dels actes que s'havien programat per a la primavera proposant noves dates i treballant per a minimitzar els problemes econòmics. Un cop finalitzat el fatídic 2020, han aconseguit equilibrar aquesta balança?

—Entre l’últim trimestre de 2020 i aquest primer de 2021 hem aconseguit reprogramar i exhibir el 99% del que vam haver d’ajornar en el confinament, amb la sola excepció d’alguna i puntual orquestra estrangera, que ja vindrà més endavant, i s’ha realitzat també tot el que estava previst per tal de començar la temporada. És per això que el tradicional Quadern trimestral d’octubre a desembre de l’IVC amb què comencem cada temporada escènica i musical, enguany ha sigut un Quadern quadrimestral de setembre a desembre, i vam començar el 4 de setembre amb un concert de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana, malgrat que sempre començàvem a principi d’octubre.

Les nostres habituals activitats d’estiu («Nits al Claustre» del Museu de BBAA i els festivals internacionals de jazz i de música antiga i barroca que fem a Peníscola) s’han incrementat amb les activitats de l’«Oh! La Cultura» i s’han empalmat amb l’avanç de la temporada, incloent-hi tot el mes de setembre.

—En quins aspectes han focalitzat més la seua labor professional?

—La responsabilitat de l’IVC està —sobretot— en allò relacionat amb les arts escèniques, la música, la cultura popular valenciana i la creació i exhibició audiovisual i cinematogràfica, però en Castelló, a més a més, la gestió i cura del Museu de BBAA i de l’EACC.

El contacte amb els professionals de tots els sectors ha sigut constant, en horari de farmàcia de guàrdia. I en l’eficàcia i l’eficiència d’aquest treball en comú i col·lectiu rau l’encert del camí.

—Quina diria que ha estat la resposta del públic? Els espais i organitzacions que formen part de l’IVC en tota la Comunitat Valenciana han mantingut el pols?

—La resposta del públic ha sigut fantàstica. Tot i que hem de tenir en compte que els aforaments ara estan —òbviament— limitats al 50% i que sempre hem d’acomplir amb les mesures de prevenció sanitàries, és cert que —fins i tot— en moltes ocasions hem hagut de penjar el cartell de «No queden localitats». En Castelló ens ha passat aquests Nadal i Reis en pràcticament tots els espectacles i concerts del Principal i de L’Auditori.

Per tal de suportar el confinament, totes i tots hem tirat ma de llibres, discs, pel·lícules, sèries,..., fins i tot de teatre gravat. Però com a individus socials necessitem del directe i de la comunió amb els altres conciutadans.

La vacuna també és la cultura: a més de la necessària i imprescindible vacuna sanitària, que ens previnga físicament del coronavirus SARS-CoV-2, les persones necessitem de la vacuna de la cultura per tal de cuidar-nos emocionalment, psíquicament, socialment,..., al temps que les arts ens ajuden a ser més conscients i més lliures.

—Tenint en compte que les circumstàncies no eren les més propícies, sí que m'agradaria destacar el fet que han sortit a la llum algunes produccions pròpies des de l’IVC, com l'obra de dansa ‘La mort i la donzella’ o la peça teatral ‘Poder i santedat’ que recentment es va representar a Castelló. Quins són els objectius que s'han marcat des de l’IVC amb aquesta mena de propostes? I què ens podria dir de totes dues produccions, sabent per exemple que l'última és una obra de Manuel Molins, tot un referent de la dramatúrgia valenciana?

—(Somriu, com repensant el que acabava de dir i el que vol dir) Em ve con anell al dit això de que «la cultura ens farà més lliures», que és justament la frase que està impresa en les bosses de l’IVC, per tal de defensar el per què de produccions com Poder i Santedat —amb la reflexió sobre la pederàstia, la corrupció, els comportaments mafiosos,..., i no solament al si d’un determinat estat o confessió—; o com Dinamarca, dels germans Josep Lluís i Rodolf Sirera, —emmarcada en els temps de la desfeta europea per l’ocupació de nazisme— que veurem en Castelló al febrer; o La mort i la donzella com a magnífic treball de creació contemporània coreogràfica i musical;...

I també ens fa més lliures i més feliços poder honorar i recordar d’on venim i quins son els nostres progenitors: ho dic al caliu del concert Homenatge a Ovidi Montllor que tindrem a L’Auditori i que també és una producció musical de l’IVC, a més de ser el primer reconeixement de les institucions de la Generalitat Valenciana a l’obra i figura de l’Ovidi, que se n’anà massa jove «de vacances», ara fa 25 anys.

Les produccions de les institucions públiques «han de dir», al marge de que també puguen «entretenir»,... i diuen i entretenen.

—Molt s'ha insistit des de la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport sobre la vertebració del territori. Fruit d'aquest afany s'han celebrat aquí algunes gales importants en els últims anys com les dels premis de l’Audiovisual València de 2019 i de les Arts Escèniques Valencianes de 2020. No obstant això, hi ha qui encara creu que València continua centrant totes les mirades. Què pot dir-nos sobre aquest tema? Algun dia deixarem de considerar aquestes qüestions?

—Al marge de l’atracció que tenen les capitals, siguen de comarca, de província, de país, d’estat, o del que siga, al meu modest entendre cal tenir present el pes poblacional i com aquesta circumstància afavoreix la concentració de l’oferta de qualsevol tipus. L’IVC va nàixer amb un ADN de vertebració fora del que era comú fins l’arribada del Govern del Botànic. Sense anar més lluny: en Castelló, ara per ara, l’IVC gestiona més espais que a la mateixa ciutat de València.

Però també la ciutat de Castelló exerceix una centralització respecte de la resta de ciutats castellonenques, no solament pel que fa a la cultura. I també l’IVC intenta descentralitzar respecte de la capital de La Plana: per un costat amb programacions escèniques, musicals i audiovisuals estables, regulars i de qualitat en Almassora, Benicàssim, Benlloch, Betxí, Morella, Nules, Onda, Sant Mateu, Vila-real i Vinaròs —que son les ciutats adscrites al projecte Circuit Cultural Valencià—; per altre costat, amb el trasllat que fem en estiu del pes de les activitats de l’IVC de Castelló fins a Peníscola —amb el Festival Internacional de Jazz i amb el Festival de Música Antiga i Barroca—, i que correspon a la mateixa estratègia de traslladar en estiu la programació teatral i musical de València fins el Teatre Romà de Sagunt, amb el festival Sagunt a escena; i també, l’any passat excepcionalment, amb les activitats que hem fet a Vilafranca, en tant que Capital Cultural Valenciana 2019-2020 dels pobles de menys de 5.000 habitants.

També podria posar-te exemples de vertebració amb les produccions escèniques i musicals que hem fet íntegrament a Castelló i per a tot el País: Somni, de Núria Vizcarro; R-Minds, dirigida per Tomàs Ibáñez i que ha sigut la primera producció pública valenciana de teatre de carrer de tota la història; Vinatea, de Matilde Salvador; el concert pedagògic Els contes de Hoffman... És o no és vertebració del territori?

Però em fa l’efecte que sempre planarà la polèmica de la centralització... d’una o d’altra manera, per uns o d’altres interessos i per molt bé que s’explique. El que no tindria cap sentit és concentrar la gran part de l’activitat cultural en un entorn despoblat... però sí que és imprescindible que la cultura arribe també a les zones despoblades.

—Que el sector cultural sol quedar relegat a un segon pla quan es parla d'economia no hauria de sorprendre'ns. No obstant això, ha demostrat ser un reclam important, sobretot a nivell turístic. Comptar amb una programació atractiva pot engrossir les arques. És per això que li pregunto per què quan parlem de cultura sembla que parlem de «per amor a l'art».

—La cultura i tot el que porta associat cada vegada és més importants en el PIB i en el pressupost dels governs progressistes. Cert és que moltes vegades els professionals fem coses —i moltes hores— «per amor a l’art», que no son compensades amb euros, però sí gratificades amb el goig del treball ben fet; però l’objectiu sempre és que qui treballe puga cobrar per la seua feina.

Altra cosa és el fantàstic mon amateur, de qualsevol disciplina, que també és imprescindible en qualsevol societat i que és una escola constant d’espectadors i, fins i tot, de vegades, de futurs professionals. Des de l’IVC també recolzem, i no poc, tant com ens és possible, les federacions de societats musicals, de teatre amateur, de colles de dolçaina i tabal, de muixerangues, de cors, de folklore,...

—La qüestió anterior ve donada perquè recordo que en la nostra última entrevista em deia que «la nostra vida sense cultura i sense activitat cívica, col·lectiva, artística, festiva i reflexiva no té cap sentit». Continua pensant igual, m'imagino.

—És clar que sí! I més ara, en plena pandèmia i només passe aquesta, en què hem de redreçar el projecte de ciutadania si volem tindre un mon millor i més just.

(Torna a somriure) No vull repetir-me, com l’all-i-oli, amb això de l’essencialitat de la cultura i de la vacuna cultural, però fent-li l’ullet a la immensa importància que té la cultura popular per tal d’arrelar-nos al nostre passat, present i futur, crec que solament podrem dir que hem vençut i superat la pandèmia en el moment en que ja tornem a veure una ‘Alta de 5’ —o qualsevol figura semblant— coronada per una xiqueta o xiquet, amb els braços oberts i la cameta alçada, com a símbol de que ens tornem a enlairar cap amunt.

—Quins aspectes a curt i mitjà termini duran a terme per a reforçar el teixit cultural valencià? Vull dir, quines previsions s'han marcat en els dos primers trimestres del 2021?

—El conseller Vicent Marzà i la secretària autonòmica Raquel Tamarit han lluitat perquè els pressupostos destinats a la cultura estiguen a l’altura de les circumstàncies, i també —conseqüentment— ha crescut el pressupost de l’IVC respecte de l’inicial de 2020. La vacuna de la cultura requereix d’inversió, com qualsevol altre antídot contra els mals. Amb activitat incessant i segura i amb ajudes puntuals reforçarem els pilars dels sectors professionals, oferint feina i suport als que treballen en aquests àmbits i oferint gaudi, benestar, reflexió,..., als espectadors.

—Voldria incidir també en la relació de l’IVC amb la didàctica. Crec que és fonamental que els més menuts (i no tan menuts) tinguin l'oportunitat de descobrir o redescobrir el teatre, la dansa, la música clàssica, el cinema… Existeix un pla educatiu concret des de l’IVC? Faig aquesta pregunta perquè cada vegada són més importants aquests programes en els centres culturals.

—Tens tota la raó del mon! Nosaltres no hem deixat d’oferir activitats didàctiques als col·legis, instituts i grups. Altra cosa és que una part del professorat no estiga responent tant activament com abans... però l’IVC continua fent les propostes didàctiques sense necessitat d’emplenar l’aforament permés: obrim les portes i ho muntem tot si una sola aula ens confirma l’assistència. Ara més que mai cal estar al costat dels joves, dels adolescent, dels més menuts... i és per això que també tenim programació específica per a públic familiar amb xiquets entre 4 i 10 anys i que hem tornat a treure «La Menuda», la targeta amb la qual els més menuts aconsegueixen entrades gratuïtes premiant al seua assistència a L’Auditori, al Principal i al Museu de BBAA.

—Per a acabar, voldria saber d'entre totes les propostes que han dut a terme aquest 2020, amb quin es quedaria i per què raó?

—Algunes, volent o no volent, ja les hem anomenades al llarg de l’entrevista. D’altres em venen de seguida a la memòria, com els concerts de Wynton Marsalis amb la Jazz at Lincoln Center Orchestra, de Pep Gimeno "Botifarra" amb l’Orquestra Simfònica de Castelló o del nostre Cor de la Generalitat Valenciana amb l’Orquestra de la Comunitat Valenciana, titular de Les Arts. De tota manera, preferesc quedar-me amb tot el que ha de vindre i amb el que encara tenim “en cartell” en l’EACC: SOS de Vicens Vacca, perquè el visitant —si vol— es converteix en intèrpret i perquè la plàstica i el so s’entremesclen i s’adapten a l’edat de qualsevol persona, perquè siga xiquet o siga gran s’ho pot ‘passar pipa’. (I m’interpel·la) ¿Vols que se n’anem allà?