Mus, un dels violinistes espanyols més reputats dels anys 30 i 40

Abel Mus va ser un músic polifacètic, un músic que «va desenvolupar una important activitat com a concertista i pedagog, va compondre música i va escriure un conjunt variat de textos». Ara ho sabem, gràcies a Daniel Gil Gimeno, violinista castellonenc que porta anys estudiant la figura de Mus i que ara, després de incessants investigacions ha pogut donar a conèixer en una tesi doctoral que en gran mesura recupera o li atorga el mereixement apropiat amb la catalogació dels seus programes de concert, l’anàlisi del repertori que va interpretar... I és per això que parlem amb Gil Gimeno, que cal no oblidar és un dels valors musicals més significatius de la nostra província, amb una trajectòria que va a més.

—Quina és la importància d’Abel Mus en la història de la música contemporània del País Valencià i a nivell nacional?

—Mus va tenir un paper molt rellevant en l’ambient musical del País Valencià del segle XX i va participar en alguns dels projectes musicals i pedagògics més destacats de l’època, com la creació del Conservatori de Música de Castelló o de l’Orquestra Municipal de València. Va ser a més un dels violinistes espanyols més reputats dels anys 30 i 40, va realitzar enregistraments de gran qualitat a Argentina per la discogràfica Odeón i va ser concertino fundador de l’Orquestra Municipal de València i posteriorment de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu de Barcelona. La seua figura també és molt interessant ja que no es va limitar a la interpretació i va cultivar altres disciplines com la pedagogia, la composició i l’escriptura. Això el converteix en un artista complet i únic comparable en aquest aspecte amb músics de l’alçada de Toldrà, Manén i Casals.

—Com tants altres autors, escriptors, artistes... de l’època, va ser un personatge quasi oblidat o mensypreat. Per què? I quan d’important és la seua recuperació per als músics avui dia segons la teua opinió?

—Crec que hi ha dos factors que determinen aquest oblit. La primera raó crec que te a veure amb el seu fort caràcter que va fer que tingués fortes discussions amb altres músics i companys de professió i això possiblement va retardar un estudi a fons de la seva figura. La segona i més important és que en la vessant que va sobreeixir va ser la de violinista.

Tradicionalment la musicologia ha centrat els seus estudis en recuperar i estudiar tot el relacionat amb la música escrita. Els compositors i les seues obres s’han estudiat amb molt de detall, deixant els intèrprets en un pla secundari, una tendència que pareix que en els últims anys s’està revertint. Precisament aquesta tesi reivindica el paper imprescindible que juguen els intèrprets en el fet musical, com a intermediaris necessaris entre el compositor i el públic. Sense intèrprets la música no existiria i això s’ha obviat pels estudiosos durant molt de temps.

—Quin aspecte de la teua tesi ha sigut més complicat a l’hora d’investigar?

—El més complicat d’aquesta investigació va ser el principi, ja que hi havia molt poca informació sobre ell i en molts casos era errònia o imprecisa. No va ser fàcil contactar amb els seus hereus, però un cop vaig localitzar a la seva filla tot va ser molt fàcil, ja que vaig tenir accés a tota la documentació de la seva carrera professional, un autèntic tresor per a qualsevol musicòleg.

—Què suposa per a tu Abel Mus, tant a nivell professional com personal?

—La meua «relació» amb Mus va començar ja fa més de 10 anys. En aquest temps he tingut l’oportunitat d’endinsar-me en la personalitat d’un dels músics valencians més rellevants dels últims 100 anys i he pogut descobrir molts aspectes inèdits o poc documentats. Moltes de les reflexions que fa als seus escrits són plenament actuals i a mesura que he anat aprofundint en la seua rica personalitat he aprés molt d’ell. La investigació ha estat tan llarga i intensa que pràcticament ha passat a ser un més de la meua família.