En la reforma i reorganització del MoMA, les portes del qual es van obrir de nou el mes d’octubre passat, es pot visitar una sala el títol de la qual és «Abstracció i utopia». En ella es pot veure l’obra de Malévich, Mondrian, El Lissitzky o Rodchenko, entre altres.
Durant la meua última visita al museu, vaig tractar d’explicar a Raquel les circumstàncies en les quals es va desenvolupar el suprematisme, quin va ser el sentit de les obres que componen aquest estil i què va pretendre Malévich, com a cap pensant del grup, respecte als seus coetanis. Potser la sala no és especialment clara en alguns aspectes, però una anàlisi detallada de la nova estructura del MoMA mereix una columna a part.
Cal assenyalar, abans d’anar al gra, que aquesta visita es va realitzar en un context peculiar: la marca UNIQLO, coneguda com «el ZARA japonés», patrocina la visita al museu cada divendres, a partir de les 17.30 hores, per la qual cosa l’entrada, en aquest horari, és gratuïta. Pot resultar interessant estalviar-se els 25 dòlars que costa accedir en tarifa general, però no deixa de ser cridaner com les grans multinacionals volen abastar cadascuna de les activitats de l’ésser humà. Per a més referències sobre aquest assumpte, es pot llegir No logo, de Naomi Klein.
Tornem a la nostra visita. Enfrontar-se a Suprematist Composition: White on White (1918) o Painterly Realism of a Boy with a Knapsack (1915) sense anestèsia pot resultar dolorós. El suprematisme és ofensiu en tant que és massa críptic des d’un punt de vista formal. «De quina manera ens podem comunicar amb el poble analfabet, usant un codi visual simple perquè no siga necessari cap mena de coneixement iconogràfic?» Es van preguntar. A priori, l’abstracció geomètrica pot resultar una bona opció si es persegueix la utopia, l’emancipació de l’individu i la seua autorealització.
No ho van aconseguir. O no del tot. O no en aquell moment. Hui la utopia es considera, potser, una cosa exòtica, com una cosa pertanyent a un passat pseudo-fantàstic i il·lusori.
L’abstracció, ens explota en la cara cada dia. O, tal com va dir William Morris en 1894, «hui estem tan ben informats que sabem que existeixen moltíssimes coses que hauríem de posseir i no posseïm, i com no ens abelleix acceptar la seua simple manca, creem un succedani per a suplir-les; i, així, aquesta proliferació de succedanis, així com —em temo— el fet que ens acontentem amb ells, constitueixen l’essència mateixa del que s’ha anomenat civilització».
