Sempre rebel, sempre inconformista, sempre contra el poder. Així es refereix Luis Antonio de Villena quan parla de Luis Cernuda, poeta la veu del qual considera l’hispanista Ian Gibson que és necessària, imprescindible i única.

Parlar de Cernuda és parlar d’un dels grans poetes espanyols de l’últim segle. Membre de l’anomenada Generació del 27 —encara que tota ordenació d’aquesta índole suposa un encasellament arriscat i poc favorable per als qui formen part d’aquesta—, a Cernuda li va tocar viure una experiència cruel en veure’s obligat a convertir-se en un apàtrida, un exiliat. Les seues diferències amb el règim franquista i la seua condició homosexual van provocar que durant molt, molt de temps, la seua obra fos menysvalorada al nostre país. Encara sort que el temps posa a cadascú en el seu lloc i des de fa anys —des de l’any del seu centenari en realitat, en 2002— s’ha fet per fi justícia amb Luis Cernuda, amb la seua poesia, amb la seua labor intel·lectual i tot quant significa per a la cultura espanyola.

Despietat per a alguns, intransigent, ressentit amb el món... Va ser en realitat un rebel, un romàntic i algú que potser va ser massa modern en la seua manera de pensar i de fer per a la seua època. La seua intolerància es va dirigir sempre cap a allò que creia dogmàtic o estret de mires, repressor. I és que Cernuda «estimava la llibertat per sobre de tot, la llibertat i la bellesa», com bé explica el també poeta Luis Antoni de Villena. Aquesta llibertat i bellesa, assegura, són «mòbils irrenunciables de l’art» que va simbolitzar el sevillà, per a qui «tot art és una invitació a un altre art, una invitació a perfeccionar i gaudir de la vida».

Exposició-homenatge

Perfil del aire (1927), el seu primer llibre de poemes, Los placeres prohibidos (1931) o La realidad y el deseo (1936), són algunes de les magnes obres de Cernuda, qui va afirmar una vegada que «un poema és gairebé sempre un fantasma». Fantasmes que ens acompanyen, que no podem oblidar, que ens guien. Alguns dels seus versos es poden llegir ara en una exposició que vol retre-li homenatge i que es pot visitar en el Museu de Belles Arts de Castelló.

A la sala del Pati d’Etnologia el visitant es troba amb dos textos introductoris de Luis Antoni de Villena i de Ian Gibson, que serveixen de preludi per a abordar la poètica de Cernuda des d’un punt de vista més pròxim. Tots dos escrits coexisteixen a la sala al costat d’alguns dels seus poemes més representatius i la interpretació que una sèrie d’artistes visuals han dut a terme després d’haver llegit aquests versos, d’haver-se nodrit amb ells en un exercici per conjuminar art i poesia, permetent així un diàleg exquisit.

Sota el títol de Luis Cernuda. La realidad y el deseo, aquesta proposta expositiva actualitza artísticament els poemes del poeta sevillà gràcies a les representacions d’artistes reconeguts com Maïs, Luis Gordillo, Susana Pruna, Josep Bofill, Enric Ansesa, Javier Balda, Antonio Hervás, Antonio Patiño, Josep Uclés i Marcelo Díaz. Tot amb l’objectiu de difondre la vida i obra de l’autor a través dels seus poemes més destacats, divulgant així una etapa poètica espanyola determinant en l’esdevenir de la pròpia literatura.

«En ell tot és autobiografia i, al mateix temps, tot és literatura», va dir Carlos Monsiváis. I certament, la seua vida, la seua obra, són una mateixa cosa, un reflex del seu jo més íntim, la mirada d’algú exiliat que va anhelar l’amor, «il·luminació privilegiada de l’ésser humà».