El pas del temps és una de les grans preocupacions de la humanitat i també un dels principals motius d’estudi i anàlisi per part dels artistes. És precisament això el que Michele Dolz ha pretès plasmar en l’exposició De la tierra a l’Espai Cultural Obert (ECO) Les Aules. Una mostra que s’engloba dins el cicle Metàfores sinestèsiques, amb el comissariat de MARTE, la Fira Internacional d’Art Contemporani de Castelló.
En ella, Dolz recorda a un avantpassat seu, Llorenç Benedito (1860-1938), al qual va considerar un exemple a seguir i del que es serveix per portar a terme aquesta reflexió sobre el passat i la fugacitat de la vida. La fruita, les flors, les verdures... D’un dia a l’altre es passen i es malmeten. El cicle de la vida, el seu esdevenir i el moviment que això comporta és en el que l’artista treballa i pretén transmetre. Taques i acumulacions de colors que es plasmen sobre el llenç en formes circulars, assemblant els cràters i representacions de planetes i satèl·lits.
ESTIL
El seu estil pictòric es caracteritza sobretot per la utilització del color, com la principal font d’expressió. La matèria pictòrica s’escampa per la tela a manera de esquitxada entre dolls i taques creant zones de llums i ombres, i, sobretot, una textura que dóna vida al quadre.
Així mateix, entre versos d’Antonio Machado i Ángel González, l’artista crea un paisatge cromàtic en tons terrosos i daurats. Un espai per a la reflexió sobre el temps i allò que va passar i no ha estat, o com diu Machado: «no es de ayer ni es de mañana», és a dir, sobre l’atemporalitat. Concretament, sobre un fenomen que és superior a tot i a tots, i que va més enllà de la raó, s’escapa d’ella i dels límits establerts. En paraules d’un dels comissaris, Joan Feliu: «Un petit elogi del passat, que no de la nostàlgia, una defensa de la necessitat que tenim, de vegades, de mirar enrere per veure d’on venim i el camí que hem d’escollir... un adonar-se de com passa el temps i de quina manera totes les coses que ens envolten canvien o evolucionen. D’això tracta aquesta exposició de Dolz». És més, afegeix Feliu: «No és el ser nostàlgic, el passat és contínuament superat per la història mateixa, envelleix i es marceix com un fruit caigut (en paraules del propi Dolz). Però la podridura que s’apodera de l’orgànic és fonamental perquè germini una nova vida perfectament abonada. Una vida diferent nascuda d’un fonament sòlid».
Dit això, l’obra de Dolz reflexiona sobre que tot i que l’ésser humà és nostàlgic i miri enrere, el present no espera a ningú i es construeix sobre el passat. És una condició inherent que tot ésser ha d’acceptar i amb el que hem de conviure. No es pot esborrar el passat, però tampoc oblidar-ho o canviar-lo, tan sols comprendre’l per poder assimilar-ho i viure en el present.
