La cultura com a esperó, com a revulsiu per a generar un espai de diàleg, de reflexió, un lloc de trobades i retrobaments capaç d’estimular les nostres emocions i sentiments.
Necessitem generar aquests llocs que fomenten la comunicació, que s’erigeixen en nexe d’unió entre diferents tradicions, costums, pensaments... Si no existissin aquests fòrums en els quals expressar-se lliurement, difícil seria l’avanç social de les persones (de totes). No obstant això, solem oblidar-nos d’aquest fet, arraconant en un lloc fosc i malparat tot allò que ens inciti a pensar per nosaltres mateixos. Preferim no pensar, no involucrar-nos, no saber. Cras error, al meu modest semblar.
Fruit d’aquest oblit —accidental per a uns, voluntari per a uns altres—, resulta vital que algú o alguna cosa ens doni una petita sacsejada amb la condició d’espavilar-nos. En aquest sentit, iniciatives com la que es va posar en marxa la setmana passada a Vila-real, sota el nom de Febrer Contemporani, serveixen, precisament, com una crida d’atenció o una invitació a prendre mesures contra aquesta apatia moral que ens envaeix.
Febrer Contemporani es presenta com un programa d’acupuntura cultural amb quatre estímuls emocionals de diferents disciplines escèniques. Què significa això? Si acudim a un diccionari comú, observem que la definició d’acupuntura és la següent: «Pràctica de la medicina tradicional xinesa i japonesa que consisteix en la introducció d’agulles molt fines en determinats punts del cos humà per a alleujar dolors, anestesiar determinades zones i curar certes malalties». Així doncs, el que pretén aquesta cita és sanar d’alguna manera aquells mals que ens afligeixen gràcies a aquestes petites incisions que sacsegen alguna cosa en el nostre interior, que ens fan veure que hem d’enfrontar-nos a les injustícies que assolen el món, entre altres problemes.
Els quatre estímuls emocionals que esmenten són, precisament, quatre títols o obres teatrals o accions que, aparentment, resulten inconnexes. No obstant això, cadascuna des d’una perspectiva diferent, tracten temes o qüestions sobre les relacions humanes en la societat actual. Així, Febrer Contemporani es presenta com una oportunitat per a connectar-nos amb les noves tendències emocionals i per a comprendre quin paper juguem en l’actualitat.
PROPOSTES
El passat 2 de febrer, Andrés Blasco Ramos, més conegut com Truna, va oferir el seu espectacle Trio Truna (TX3), que ja va presentar en el Russafa Escènica amb èxit, i que parteix de la possibilitat de multiplicar-se sobre l’escenari. «El do de la ubiqüitat ha estat alguna cosa que em fascina des de nen», confessa Blasco. Així, la idea de poder multiplicar-se en una actuació en directe li permetia fondre la invenció sonora, com «luthier-electrònic» i la interacció amb imatges de si mateix, manipulant nous instruments-escultures generadores de «soroll». Els que van tenir oportunitat d’assistir al Teatre Els XIII de Vila-real van quedar estupefactes davant el desplegament de Truna, artista que mai deixa indiferent i que juga amb les possibilitats sonores.
Avui diumenge, 10 de febrer, a les 19.00 hores, serà el torn de La Coja Dansa. La companyia presentarà en l’Auditori Municipal Rafael Beltrán Moner de Vila-real Medul·la, obra que parla sobre l’home però sense comptar amb la seua pròpia veu. Què vol dir això? Doncs, Medul·la centra la masculinitat en escena a través de les mirades d’un equip dominat per dones. Quatre intèrprets (Miguel Sweeney, Ivan Colom, Santiago Martínez i Santi de la Fuente) encarnen els desitjos, clixés i pors dels «mascles» deixats portar per la veu i l’imaginari d’Eva Zapico en la direcció escènica, Raquel Vidal en la producció, la música de Luna y Panorama de los Insectos, l’audiovisual de Nerea Coll i la il·luminació de Begoña Jiménez. Medul·la és, en definitiva, «un mètode d’assaig i error cap a la dissolució d’aquest constructe dolorós que és ser home».
Per últim, Teatreencompanyia i La Medusa presentaran el dia 17, en el Teatre Els XIII, Classe, de Guillermo Calderón, adaptada i dirigida per Xavier Puchades. I el 23 de febrer, en el mateix escenari, dos grans de l’escena, David Climent (Los Corderos) i Pia Nielsen (Miss Q), s’uneixen en Animal Vegetal, una nova espècie amb inclinació per l’eclecticisme biològic sonor, la contradicció tragicomelectrònica, les paradoxes acusticovegetatives i l’absurd ie-ie existencialista.
