Feia una calor asfixiant, ho recordo molt bé. Mes d’agost, a Benicàssim, sobre les cinc o cinc i mitja. Refugiats sota la carpa del Fòrum Social del Rototom esperem a un home eixut, de celles revoltoses i escàs pèl de cotó, un home de rostre trencat, fràgil. Refugiats d’aquest sol infernal esperem a Zygmunt Bauman, un dels grans pensadors del segle XX i principis del segle XXI, un home els textos del qual sobre el que va denominar «modernitat líquida» van canviar la nostra visió del món contemporani, alhora que ens permetia afrontar que el nostre por més inconfessable: quin futur ens espera?

Va ser Rosa Maria Calaf, l’any 2012, l’encarregada d’entrevistar al filòsof polonès en aquesta edició del que és el major festival de reggae del món —i que sempre hem defensat és, en realitat, molt més que un simple festival—. Bauman va compartir amb el jove públic allí present algunes reflexions que encara avui perduren. Acompanyat de la seua dona, atenta sempre a la seua delicada salut, es va mostrar tan viu i coherent en els seus pensaments com ho era i continua sent en els seus textos. Recordo que van intercanviar idees i preocupacions sobre la situació de crisi que assolava no només a Espanya sinó a Europa, al món; una crisi que, ho hem dit en altres ocasions, no era ni és únicament econòmica. Aquesta situació d’inestabilitat que perdura encara provoca(va) una pèrdua de llibertat. Bauman va assegurar que «la crisi ens està imposant la seua agenda, i ho seguirà fent si ho permetem». I per desgràcia nostra, ho hem permès.

EL NOSTRE PODER // El filòsof, tot un premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats (2010), instava a l’audiència a persistir per aconseguir erradicar aquesta desigualtat, cosa que, pel que sembla, no s’ha aconseguit, no encara. Igual que Bauman, qui mostrava cert optimisme i confiança en l’ésser humà, som de l’opinió que «els ciutadans tenen capacitat de fer coses». I aquest «fer coses» vol dir, ni més ni menys, participar activament en la societat per evitar estar sotmesos a les dues forces que Bauman identificava a Benicàssim: «els representants polítics i els mercats, amb les borses i especuladors».

El sociòleg estava convençut que «els ciutadans tenen poder», però que aquests no havien de renunciar als seus drets i que devien, en certa manera, prendre la responsabilitat d’exercir una sèrie obligacions per debilitar «la major influència d’aquestes forces anònimes, que són les del mercat». La clau per a Bauman era, ho va dir així en la seua intervenció, «restablir la comunicació entre el poder i la política, i tornar a crear el que ja hem perdut». Tasca gens fàcil, però no impossible.

LA CULTURA // Com restablir aquesta comunicació? Crec que la premsa pot exercir un paper rellevant, per més que tot sembli abocat al terror. La premsa com un mitjà de reflexió i, sobretot, un espai en què la societat pugui donar la seua opinió, pugui dialogar de forma directa amb aquells que, se suposa, porten les regnes de les nostres destinacions.

Dit això, i recordant Zygmunt Bauman després de la seua desaparició fa uns dies, aprofito part de les seues conclusions per defensar aquí allò pel que alguns de nosaltres vam començar a dedicar-nos a això del periodisme, a saber: reflexionar sobre el món que ens envolta; crear un espai obert per a la crítica i el debat; i apropar aquelles propostes que ens serveixin d’estímul per augmentar el coneixement i el saber. Potser sigui un pensament utòpic, però recordo ara allò que Bauman remarcava en la seua obra Comunidad que estem immersos en una època en què ens servim de la feble excusa del «faci el que faci no servirà de res». Això, benvolguts lectors, suposa la perdició i fins i tot la mort intel·lectual de l’ésser humà. No podem, és més m’atreviria a dir que no hem de, caure en la temptació de la deixadesa. Per més cops que ens donin, hem de ser capaços de recuperar-nos i seguir creient en el poder de la paraula, un poder que dos mestres que ens han deixat també aquest mes de gener del 2017 van exercir de forma magistral, com van ser John Berger i l’argentí Ricardo Piglia — dos autèntics mestres que enyoraré sempre—.

«Avui en dia tothom busca la felicitat a través del consumisme. No obstant això, hi ha una altra manera d’aconseguir-la, i és amb prosperitat», va comentar Bauman al Rototom. Aquesta prosperitat es pot aconseguir també, de fet ja ho fa, a través de la cultura, de les arts i les lletres, ja que gràcies a elles estic convençut de que es pot combatre la desídia i ignorància, la total despreocupació i insensibilitat.

Deia Bauman que «si continuem amb aquest tipus de vida basada en la superproducció i explotació de recursos, els nostres néts van a enfrontar-se a una guerra pràcticament inevitable». Els que vam estar presents en aquesta cita a Benicàssim abandonem el fòrum social convençuts que no podem permetre’ns arribar a l’extrem de veure’ns immersos en aquesta «guerra inevitable». Bauman era molt conscient d’això i nosaltres, després de la seva xerrada, vam ser també conscients gràcies a ell.