Mentre estudiava cinema, Julien Frey va conèixer a Édouard Luntz. El director afirmava que la seua carrera es va truncar per culpa de Darryl F. Zanuck, l’últim magnat de Hollywood. Després d’un rodatge èpic al Brasil al maig de 1968 i un pressupost multiplicat per vint, el productor estatunidenc hauria fet desaparèixer la seua pel·lícula, Le grabuge.
Anys més tard, Frey descobreix que és tota l’obra de Luntz la que és introbable i decideix buscar aquestes pel·lícules perdudes. Així, recollint multitud de testimoniatges realitza una minuciosa recerca de les obres perdudes del realitzador francès, procés que ha traslladat amb mestratge a imatges el castellonenc Pep Domingo, més conegut com Nadar, autor d’obres ja de referència com Papel estrujado (2013), El mundo a tus pies (2015) o ¡Salud! (2018). Amb Pep parlem d’aquest projecte, últim fins avui publicat al nostre país.
—‘El cineasta’ és la teua segona obra publicada primer a França i posteriorment a Espanya. És, a més, la teua primera col·laboració amb Julien Frey —encara que sabem que aquest mes de febrer apareix el teu segon treball conjunt, titulat ‘L’oeil du STO’—. Què has trobat a França?
—França m’ha permès fer de la meua passió el meu treball i això implica aconseguir objectius que d’una altra forma seria impossible. França m’ha permès ser un professional i no algú que treballa només per amor a l’art. A més, el meu francès millora dia a dia.
—En ‘El cineasta’ il·lustres la minuciosa recerca que fa el propi Julien Frey sobre les obres perdudes del cineasta francès Édouard Luntz. Diuen que aquest còmic es revela com «una carta d’amor al cinema i als seus oblidats artesans». El teu treball té també molt d’artesà. Com es va originar el projecte?
—Ens va presentar un amic en comú. Julien ja tenia en guió col·locat en l’editorial francesa (Futuropolis) que acabava de publicar Salut!, el meu anterior treball amb Philippe Thirault. Ell buscava algú que dibuixés Édouard Luntz i li va agradar que jo també escrivís les meues pròpies històries. Em va passar el guió i de seguida em va atrapar.
—I com va ser el procés?
—El procés va ser bastant intens, el primer que vam fer va ser anar a París a prendre fotos de tots els llocs que apareixen en l’obra, que no són pocs. Per a totes les escenes dels anys setanta, ens vam valer de fotos i documents, moltes d’elles ens les van facilitar els propis actors. Com a dibuixant, és complicat retratar una època que no has viscut. Així que per a mi és essencial construir el meu propi món, la meua pròpia idea d’aquest període. Una sort de llenguatge gràfic que permeti al lector identificar l’època i connectar amb la història. En aquest sentit cal ser modest, saber triar els elements gràfics pertinents i deixar fos tota la resta, perquè no és possible —ni necessari— recrear-lo tot.
—En 2018 vas ser l’únic dibuixant espanyol que competia en el Festival de Còmic d’Angulema, probablement una de les cites més importants, sinó la que més, del còmic internacional. Va ser aquest moment la constatació del teu talent? Faig aquesta pregunta perquè avui dia gaudeixes d’una sòlida carrera, encara que ets molt jove.
—Més important que el talent és tenir oportunitats per a poder desenvolupar el talent. Això s’oblida moltes vegades. El talent necessita reptes i exigència, has de tenir un context que et permeti esprémer-lo i el propiciï. Si alguna cosa he constatat és que, malgrat les ganes, mai he tirat la tovallola i he treballat molt dur en condicions poc favorables. La precarietat econòmica és alguna cosa que sempre està aguaitant i probablement és el major enemic de l’artista. Per sort sempre he tingut el suport de la meva família i amics.
—Astiberri sempre ha confiat en el teu treball. Quina és la teua relació amb ells? Diries que actualment és l’editorial a Espanya que més aposta per la novel·la gràfica i el còmic?
—La meua relació amb l’equip de Astiberri és molt bona. L’afecte i el respecte s’han anat forjant amb els anys. Tot el que haig de dir d’ells és positiu. Crec que les decisions editorials que han anat prenent durant anys i que han conformat el seu increïble catàleg han estat encertades i intel·ligents.
—I seguint el fil d’aquesta pregunta, com veus la situació del còmic a Espanya, gaudeix de bona salut?
—Al còmic a Espanya encara li queda molta feina per fer i també molts lectors que persuadir. Anem avançant, però crec que la societat hauria de deixar de llegir tants còmics estrangers i començar a llegir a autors nacionals. Crec que s’emportaran una molt grata sorpresa. Hi ha un talent descomunal. Potser així podríem viure del nostre treball sense haver d’anar-nos fos.
—Podríem parlar d’un estil ‘Nadar’? Ja sé que és difícil respondre a tal qüestió, però… Quins trets són els que millor defineixen la teua mirada sobre les coses? Es parla molt d’una mescla entre el caricaturesc i el realista.
—Per a mi el dibuix en els còmics és una eina narrativa. De manera que tot està a la disposició de la història i del que vull contar. En aquest sentit, el meu estil —si és que el tinc—, és una amalgama de moltes coses i influències pretèrites i presents, per això em costa molt definir-lo. A més va mutant i busco noves maneres d’expressar-me en cada projecte.
—Sent de Castelló has aconseguit anar més enllà. No obstant això, de tant en tant, tornes per aquests indrets. El 22 de febrer presentaràs ‘El cineasta’ en Argot, no és així? Què pots dir-me d’aquesta presentació i del fet de «tornar a casa»?
—Sí, a les dotze del migdia el 22 de febrer en la llibreria Argot presentaré el llibre. Per a mi sempre és un plaer tornar a la meua casa i estar amb la meua família i amics.
