+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
 
   
 
 

ENTREVISTA

Albert Bellés: «El teatre és donar vida a les paraules»

El jove dramaturg d'Onda és l'autor de l'obra 'L'arròs dels dijous' que es representarà al Teatro del Mar de Punta Umbría

 

Autor teatral. Bellés ha estudiat amb mestres com Juan Mayorga. - PABLO MOREDA ARZO

Eric Gras
09/07/2017

El talent existeix a la província de Castelló. Negar-ho seria una ximpleria. I és un talent jove, molt jove, que prové d’artistes, escriptors i escriptores, actors i actrius, compositors, músics o dramaturgs, com Albert Bellés i Chorva, autor teatral d’Onda que presenta la seua obra L’arròs dels dijous, amb les actrius Carme Juan i Maite Gil. Un nom, el d’Albert, que no hem de perdre de vista, creguin-me.

—En primer lloc, voldria que m’expliquessis quins han estat els teus inicis en el món de la dramatúrgia. Com et vas iniciar en el món teatral?

—Curiosament, em vaig iniciar abans en el món de la interpretació que en el món de la dramatúrgia. De fet, amb sis anys ja feia teatre com a actor al meu poble, Onda, tant a l’escola com fora, però va ser amb el pas dels anys que vaig començar a rodejar-me d’actrius en la meua vida quan em vaig adonar que necessitava escriure, que necessitava donar veu a totes les dones del meu voltant, tant a les presents com a les passades i per a això, el teatre em venia com l’anell al dit.

—Què significa per a tu el teatre?

—Com deia Lorca, el teatre és la poesia que es posa dempeus i cobra vida. Per a mi el teatre és poesia, però no sols això, sinó que també és l’espill on ens podem vore reflectits com éssers humans i adonar-nos de les nostres errades i dels nostres encerts. A més a més, el teatre és catàrtic, és terapèutic, ho fa tot més fàcil. Al principi vaig començar amb la poesia i de fet en la poesia partia sempre del jo, però va ser amb el teatre quan vaig començar a eixir una miqueta de mi i vaig entrar en les dones de la meua vida, però sorprenentment, quan començaren a brollar les primeres paraules també em vaig adonar que totes les dones ja estaven en mi i que jo estava en elles, que la meua veu era la d’elles, i que la d’elles era la meua. El teatre em permet quelcom que no em permet un poema escrit, posar dempeus la poesia sobre un escenari i que aquesta cobre vida a través de les actrius.

—El teatre és paraula, però també és gest. Imatge i paraula es fusionen. Com n’és important cadascú en la teua dramatúrgia?

—Sí, estic totalment d’acord. De fet en el meu cas, imatge i paraula es fusionen constantment. Per a mi el teatre és donar vida a les paraules i crec que cada paraula va acompanyada d’una imatge. Ara per ara partisc de dramatúrgies textuals, d’un discurs força poètic amb certa càrrega literària, però he de dir que quan escric, sovint partint d’emocions provocades en situacions concretes, al meu cap es dibuixen imatges, formes, sensacions, emocions que tracte de plasmar per escrit en el paper a través de la paraula. Crec que sempre he pensat en imatges, m’encanta visualitzar universos i, crec que durant tots estos anys, gràcies a la literatura i al teatre he vist en l’ús de la paraula una eina per convertir en paraula un pensament, una sensació o una imatge.

—Fa poc vas presentar la teua obra ‘L’arròs dels dijous’. Què ens pots dir d’ella? La terra, les arrels, la família juguen un paper fonamental, no?

—Sí, a Madrid, en el marc acadèmic del Màster en Creació teatral, Dramatúrgia i Direcció escènica impartit pel dramaturg i director Juan Mayorga, vaig presentar el muntatge que hi vaig fer del text, també de creació pròpia, El arroz de los jueves, que ja disposa de la seua versió en valencià, L’arròs dels dijous. Sí, definitivament L’arròs dels dijous és una obra sobre dones valencianes molt arrelades a la terra, un drama poètic-costumista amb un cert caire còmic que relata la tragèdia en la vida quotidiana, un homenatge a les dones de la meua família, filles de la guerra i de la postguerra, on sorprenentment esclata un peculiar humor resultat de l’encontre entre el drama i la quotidianitat.

—En el repartiment comptes amb dues actrius de la talla de Carme Juan i Maite Gil. Com ha estat el procés de creació i de producció?

—Sí, la veritat és que és un plaer treballar amb Carme Juan i Maite Gil, és un somni fet realitat. L’arròs dels dijous és una obra amb cert aroma lorquià, però un Lorca valencià, i elles sens dubte donen veu als personatges inspirats en la meua iaia materna i la seua germana. Va ser impressionant com els personatges anaven deixant enrere les persones de la vida real en les quals estaven inspirats i van anar adquirint la cara i el tarannà que els insuflaven estes dos actrius, que són dos monstres de la interpretació.

Tothom coneix Carme Juan i Maite Gil, però crec que el públic ha d’anar al teatre per vore el magnífic treball de composició que han fet amb estos dos personatges. Són dos personatges maltractats pels capricis del destí que es necessiten mútuament. De fet, cap dels dos hi tindria sentit ni tan sols existiria sense l’altre, són dos actituds davant les adversitats de la vida i elles ho encarnen magníficament. Després de mesos de treball dur han establert una vertadera relació fraternal més enllà dels personatges i de l’escenari, on estan immenses.

—El cartell és de l’artista i il·lustradora Lluna Llunera, no?

—De seguida vaig pensar en Lluna Llunera, la veritat. Després d’haver treballat amb ella en Be(r)sos il·lustrats. Dones i després de l’amistat que ens uneix tots estos anys, ningú millor que ella per convertir l’essència de l’obra en il·lustració amb un sol colp d’ull. L’amistat a banda, ens uneix una mena de vincle sensitiu en les nostres respectives creacions artístiques. Potser la lluna, a qui el mestre Federico tant venerava, hi té gran part de la culpa.

—On la podrem veure properament? A la província també es representarà, cert?

—El 14 de juliol estrenem El arroz de los jueves al Teatro del Mar de Punta Umbría, Huelva, i després, en octubre, per a Fira d’Onda, l’estrenarem en valencià, L’arròs dels dijous, al Teatre Mònaco.

—Com a jove dramaturg, és impossible no preguntar-te sobre la situació del teatre avui dia. Creus que gaudeix de la visibilitat necessària dins de les programacions culturals? Rep les ajudes que mereix?

—Malauradament avui dia la cultura no ocupa un primer plànol i tampoc el teatre, que sovint queda relegat a un segon plànol o a voltes fins i tot no hi té la visibilitat suficient, però cal ser optimistes, i el cert és que a Onda, per exemple, l’Escola Municipal de Teatre, on jo també hi vaig estar durant tres anys, hi porta a terme una gran tasca i és evident que al poble hi ha molta afició, que la gent vol teatre, anar al teatre i fer teatre. Les coses van millorant a poc a poc, però no ens hem d’oblidar que el suport institucional és sempre necessari, que un poble sense cultura no és poble i que el teatre és un espill molt necessari on el poble té l’oportunitat de vore’s reflectit i fer front a la seua pròpia imatge.

—En quin punt et trobes a nivell professional? Ho dic perquè el món del teatre, com el món de les arts i les lletres, és molt competitiu i resulta difícil obrir-se un buit. Crec que tu sí que ho has aconseguit, i m’interessaria saber quins passos seguiràs.

—Començar és sempre complicat i la veritat és que estic molt content d’haver compartit un any sencer amb professionals de la talla de Juan Mayorga, Carles Alfaro, José Sanchis Sinisterra, Sol Picó, Pepe Viyuela, Blanca Portillo, Alfredo Sanzol, Andrés Lima, Álvaro Tato o tots els meus companys del màster, que són vertaders professionals amb un talent colossal. I després, com a colofó, ara tinc el privilegi de treballar amb dos actrius fabuloses com són Carme Juan i Maite Gil.

Seguiré escrivint, tant teatre com poesia o narrativa curta, tot i que ara estic immers de ple en el teatre. La dramatúrgia a banda, també m’interessa molt la direcció i després de l’experiència de L’arròs dels dijous el que vull és continuar escrivint i dirigint teatre. També sóc conscient que acabe de començar i que em queda un llarg i meravellós camí per recórrer, però mai hauria imaginat que començaria acompanyat de dos actrius, de dos dones com Carme Juan i Maite Gil, que sens dubte eren i són dos grans referents teatrals i artístics per a mi. Així doncs, ara mateix, el meu desig més imminent és que tothom puga vore L’arròs dels dijous, tant ací a la nostra terra, com fora, i sobretot que tothom puga gaudir del magnífic treball de les que ja puc dir que són les meues actrius, les grans Carme Juan i Maite Gil.