El somni es va acabar, The dream is over. Així de contundent es mostra Alberto Lucendo en la cançó que obre el seu primer disc en solitari sota el nom de Sacromonte, Rime, un àlbum que simbolitza, en part, un viatge de caràcter introspectiu, un viatge que va començar a Benicàssim i segueix el seu curs a Berlín, on el músic i compositor castellonenc ha trobat la inspiració necessària per compartir les seues cançons amb el món. Demà, 20 de febrer, a la sala Badehaus de la capital alemanya presenta aquest treball personal, íntim, únic.

—Crec necessari començar amb una petita radiografia teua. Músic, compositor, productor... Qui és en realitat Alberto Lucendo? Com et vas iniciar en el món de la música?

—Des de molt petit vaig tenir clar que volia dedicar-me a la música. Els meus primers records i els que millor conservo són sempre tocant un instrument a la meua habitació. Mai vaig cursar estudis de música perquè em semblaven que acabaven amb la meua creativitat, mutilaven allò que estimava, així que vaig trobar una manera de viure de la música sense haver de passar pel trauma que per a mi suposaven els estudis musicals. D’aquesta manera va ser com em vaig convertir en tècnic de so i productor. És una professió que estimo i que m’ha aportat molts coneixements i experiències que han anat enriquint-me també com a músic. Són dues coses que per a mi van de la mà.

—I la part compositiva?

—És bastant recent. Un dia l’oportunitat es va creuar en la meua vida i ara mateix és una de les meues principals ocupacions i una de les coses amb les que més gaudeixo. A llarg termini no m’importaria que fos el meu principal treball.

—Quins han estat les teues majors influències? Què o qui et van empènyer a dedicar-te a la música?

—Com jo sempre dic, ser músic o artista no és una cosa que es tria, és una cosa que et tria a tu. Jo no he pogut escapar almenys, i així és com he arribat on sóc. No recordo grans influències, ningú de la meua família és músic o té afició per la música. Sí puc dir-te que les bandes sonores van ser importants, lligades a la meua afició pel cinema. Recordo, això sí, que el piano va ser el primer que vaig començar a tocar, estava bastant obsessionat amb ell tot i que poques vegades vaig tenir l’ocasió de seure davant d’un de real. Després un molt bon amic em va descobrir la guitarra a l’estiu del 97 i des de llavors no he pogut deixar-la, invertint tots els meus estalvis en ampliar el meu equip i perfeccionar el meu estil.

—Pregunta obligada. Per què Alemanya? Per què Berlín? M’interessa saber què et va impulsar a deixar Castelló, amb total sinceritat.

—És una cosa que em pregunten aquí molt sovint. Jo sempre els dic que «pel clima no és». És ben senzill, jo em dedico a la música, i a Espanya no hi ha una bona situació per a la música i l’art en general, cal lluitar massa per aconseguir tan sols el més mínim. A això cal sumar-li que l’estil de música que va començar a interessar-me i en què es basa el meu projecte pràcticament no existeix a Espanya. Així que tenia dues opcions, o quedar-me on era, queixant-me que aquí no passa res, que ningú em comprèn, que la cosa està molt malament... O bé moure’m i anar-me’n a un lloc on passen coses, on el vent bufa a favor, on només per sortir al carrer pots trobar-te amb oportunitats que vivint en un lloc com per exemple Castelló, mai t’arribarien.

—Explica’ns què és Sacromonte exactament. Com es va originar aquest projecte? A causa de quines raons o motius?

—Sacromonte és el pseudònim amb el qual signo les meues cançons. Necessitava desvincular d’alguna manera els meus projectes com a compositor, productor i altres que signo amb el meu nom i inventar un altre que es vinculés només a la meua música, crear una identitat nova.

Sempre he fet cançons, com una necessitat, com una teràpia. És una cosa que necessito a la meua vida, una cosa que fins ara mai m’havia atrevit a treure fora, a ensenyar i donar-li un sentit més enllà d’allò personal. Aquest projecte en si és fruit de dos factors que van ocórrer en la meua vida: una ruptura amorosa i el contacte amb la natura. Mudar-me a un lloc amb poca gent, envoltat de mar, muntanyes i cap-vespres em va donar l’empenta necessària per ordenar i treure moltes coses que portava dins.

—Com definiries el teu llenguatge musical?

—El meu llenguatge musical es basa en la intuïció, no tinc cap mètode. Sempre passa igual, hi ha quelcom que em mou per dins, que em trastoca i necessito treure-ho o transformar-lo en alguna cosa. El meu llenguatge es basa en emocions i en una mena de mapa de paraules i imatges que es construeix dins de la meua ment de vegades de forma una mica inconnexa. Bec molt dels somnis i dels estats meditatius que m’ofereixen molts paisatges i frases que queden plasmades en les meues cançons i que realment no sé molt bé d’on vénen.

Per aquesta raó sempre intento tenir els instruments molt a mà perquè, de cop i volta un dia, com empès per una força externa, et veus traient tot això en forma de cançó, i és important aprofitar el moment. Per a mi és fonamental, i pràcticament el 80% de tota la música que registre ve d’aquesta primera presa.

—Aquest febrer 20 estrenes el teu primer àlbum en solitari i el presentes, a més, en un directe en una sala berlinesa. Què pots dir-nos d’aquest disc?

—Així és, el 20 de febrer s’estrena el disc i a més serà el meu primer concert en una cita força important dins d’un festival de bastant prestigi aquí.

El disc és en realitat la radiografia d’una ruptura amorosa, des de la primera cançó The dream is over, fins al vers que es repeteix com un mantra en l’última cançó «Something grows in hope since I Forgot your sunshine...». És el viatge des de la depressió i la desesperació cap a la recuperació i l’esperança.

—Quant de temps fa que treballes en ell?

—Tot va néixer fa uns tres anys, entre el mar i les muntanyes de Benicàssim, però ha estat desenvolupat a Berlín durant l’últim any. Gran part de culpa que al final vagi a veure la llum la té Raúl Pastor Rauelsson.

—Com és això?

—Als pocs mesos de mudar-me a Berlín vaig coincidir amb ell en un festival (precisament el mateix en què m’estrenaré en directe). Allà li vaig parlar del projecte, li vaig dir que tenia unes cançons i que no sabia molt bé què fer amb elles, però que Berlín m’estava donant moltes energies i idees per transformar-lo en alguna cosa. Als pocs dies d’enviar-li els temes em va escriure i em va dir que li havia agradat molt i que li veia moltes possibilitats al projecte. Això em va donar moltes forces per continuar endavant, i pensar que potser sí, que potser havia havia d’intentar-ho aquesta vegada i compartir les meues cançons amb la gent. Sempre dic que a Raúl li dec mig disc, perquè ha estat recolzant-me i ajudant-me durant tot el procés.

—A més de Raúl hi ha una altra participant en el disc, ¿no?

—Entremig del procés de composició vaig conèixer també a Ana Béjar. Ella estava tocant en un lloc petitó d’aquí de Berlín i en acabar el concert vam estar xerrant. Vam descobrir que teníem diverses amistats i coneguts en comú, precisament de Castelló. Li vaig explicar sobre el projecte, i com a resultat d’aquesta trobada al final ella canta i posa lletra a un dels temes del disc, un veritable luxe, ja que la respecto molt com a artista i com a persona. Va ser a través d’ella també que vaig descobrir el segell que publica el disc, Luscinia Discos.

—Un segell que potser molts no coneguin.

—És un segell petit, no és dels grans i consagrats en els que un pensa al principi quan decideix publicar. És un d’aquells en què et sents de veritat a casa, però a més amb una professionalitat i una cura per les coses que et retorna l’esperança en la gent que de veritat lluita perquè la música segueixi viva d’una manera sana i bonica. D’ells només puc dir coses bones, la veritat, i estic content d’estar aquí, potser més que a la cua de qualsevol segell més gran.

—Tot músic o artista busca transmetre alguna cosa a través de la seua obra. És per això que et pregunto. Què vol dir-nos Alberto Lucendo?

—Un de vegades pensa que ja hi ha massa de tot en l’època en què vivim i que llançar una mica més aquí potser no tindria gaire sentit. Però com a artista hi ha una necessitat imperiosa de crear que no pots frenar, i per què no compartir-ho amb els altres? No busco transmetre alguna cosa concreta, jo només mostro la meua forma d’entendre i interpretar el que em passa a través d’un mitjà que per a mi és vital i sagrat. Si tinc la sort que el meu disc arribi a mans d’algú i que li emocioni, o que algú s’aturi davant meu en un concert a escoltar-me i pugui sentir alguna cosa que li mogui dins, que li aporti alguna cosa als seus sentiments, al seu imaginari , el que sigui, doncs això és tot el que busco fora de mi, perquè al final això no deixa de ser una cosa que fas perquè l’estimes, i aquesta és la principal raó.

—En haver emigrat a un altre país imagino que tindràs una altra perspectiva de la situació musical i cultural castellonenca. Com la veus? Hi ha lloc per a l’esperança?

—No són bons temps per a la cultura i l’art. Aquest gegant anomenat show business ens ha aixafat i deixat a un nivell molt baix, on ja no hi ha espai per a les emocions, per a la calma i la reflexió. Tot és ràpid i explosiu, com focs artificials, tot es basa en números, és fred i calculador. Al final el que això genera és un buit, un empobriment cultual massiu, enfonsant a aquells que realment estimen la professió, aquells que realment la respecten i intenten fer les coses bé.

—Però això és igual a tot arreu, no?

—Berlín no és molt més diferent quant a l’aspecte econòmic, és cert, però si hi ha una gran diferència en el respecte cap a la cultura i al foment i suport absolut cap a l’art. A Berlín l’art té molt poder, el respecten com una cosa gairebé sagrada, és com el seu segell d’identitat, i això ajuda molt a sentir-se valorat. El nivell cultural de la gent és alt i ben format; partint d’aquesta base, tot és més fàcil i amable, i per descomptat més ric en tots els aspectes.

El que més por em fa a Castelló i Espanya en general és el relleu generacional. Els xavals que ara tenen entre 5 i 18 anys... no sé què serà d’ells, perquè no tenen molt al que agafar-se i cada vegada el rentat de cervell a què els sotmeten és més intens i efectiu. Sincerament, ara mateix veig el got més mig buit.

—Una altra pregunta lògica. Penses tornar, fer-te un nom aquí, a Espanya?

—Un mai acaba d’anar-se. Jo segueixo mantenint almenys mig peu a Espanya. El meu disc de fet s’ha editat aquí, i per descomptat tinc intenció de girar per aquí bastant. Fer-me un nom? Jo només sé tocar i amb prou feines, la resta espero que m’enxampi treballant i gaudint, perquè és l’única manera que conec de fer-se un nom, tot això del màrqueting i estar in o ser incool, però sempre amb els ulls ben oberts per no deixar escapar les oportunitats que se’t posen al davant, i crec que si creus en el teu treball i no dones el teu braç a tòrcer, al final, apareixen.