Angèlica Sos inaugura la sala La Bohemia. El treball d’esta jove enginyera i arquitecta formada a França resulta un compromís amb si mateixa, per establir una semàntica personal que afronta diversos empenyoraments. Davant de tot un llenguatge propi en què la metàfora té propòsit vivencial, per mig d’un sistema d’abstraccions informalistes que posseeixen un perfil de somnis al mig d’una purificada elegància. En segon lloc una tècnica personal depurada i treballada amb matèria “alla prima” sobre una base de cristal·lí policarbonat per a crear imatges d’estigma porcelànic, prenyades, en la seua òptica vital d’una ambició escultòrica, alhora que unes genèriques qualitats pictòriques que li concedixen misteri, fantasia, llum pròpia interior, i una desbordant resolució imaginativa. En tercer lloc cal parlar de la poesia del seu llenguatge, de l’arquitectura d’experiències viscerals fisiològiques, vegetals, minerals… amb que la pintora intenta fer còmplice a l’espectador d’una quimera de canvi continu, d’anhel emocional, de somni per a gestar la possibilitat d’imaginar altres mons en la sensació quotidiana que teòricament no té res a veure amb les potents formes que ella ha albirat, però que, curiosament, està ací. Ella ha arribat a l’univers de l’imperceptible, a la crisàlide de tantes i tantes sensacions perceptives que són gestacions oníriques de la naturalesa.

Contemplar la seua exposició em portà en molts moments a percebre alens poètics d’Allan Poe en el seu pervers conflicte entre el desig de recordar i el desig d’oblidar. Finalment vaig concebre algunes peces com a acords de simfonies mahlerianes. La sexta i la novena se’m van fer molt presents. Era impossible posar punt final perquè la seua obra és també filosofia, d’Heràclit i Aristòtil a Einstein sense oblidar Leibniz: canvi polidimensió, però sempre, sempre emoció convertida en gest narratiu de passions sublimades.

I per a qui reclame al comentarista una explicació plausible de les críptiques imatges els diria que la meua lectura particular (que no té per què ser la seua) veu en els quadres d’Angèlica Sos, vestidures cosmològiques dels astres siderals només que penjats en el teatral armari de l’al·lucinació.