+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

MÚSICA

Alejandro Pelayo i l'espai profund i íntim de l'hivern

L'1 de febrer el músic, compositor i productor presentarà el seu segon disc en solitari, 'La Memoria de la Nieve', i farà un taller a Castelló

 

Activitats. El Menador i l’Auditori de Castelló rebran la visita del músic. - JESÚS CORNEJO

Eric Gras
26/01/2020

«Cau un plugim fi i fred que anuncia l’hivern», escriu Bernd Brunner en Cuando los inviernos eran inviernos (Acantilado), un assaig dedicat a aquesta estació de l’any, aquest període que, diu, és «recurrent d’absència: absència de calor i de llum, de fullatge i de flors, de moltes espècies d’ocells i d’altres éssers vius que es retiren als seus refugis». Però, amb tot, es pregunta: és l’hivern l’estació més crua?

Si escoltem La Memoria de la Nieve (Altafonte), segon treball en solitari d’Alejandro Pelayo, podríem respondre a la pregunta que es formula Brunner i dir clarament que no. L’hivern no és l’estació més crua, no pot ser-ho si inspira una música com la que el compositor, pianista i productor ha realitzat.

Diu Pelayo que aquest disc és «la banda sonora d’aquest instant màgic de l’hivern quan comença a nevar per primera vegada i se sent el crepitar dels flocs i el fred congela l’alè», i un s’imagina les miríades de cristalls d’infinita complexitat i bellesa, la calma, el cruixir del gel i el vent serè que esperona els arbres. Existeix una pau en tot això, un assossec que ens mereixem, perquè no.

No obstant això, aquest treball discogràfic és, també, «una metàfora sobre l’Alzheimer i l’efímer dels records», com el propi intèrpret assegura. Per aquest motiu estem davant un disc minimalista, on el piano i violoncel cobren especial protagonisme dins de la melodia.

Intimitat

Es diu que el somni és més profund quan el sòl està cobert de neu. Alejandro Pelayo ens submergeix en un espai profund i personal per a parlar-nos de la pèrdua i els comiats, i ho fa a través d’aquesta música que «sona quan s’esborren les imatges, el quotidià es torna irreal i emocionant, i els records fan trampa», explica ell mateix, i afegeix: «És el que queda després de la tempesta. Música trista per a curar la tristesa». Música trista, pot ser, però una música que convida a explorar-la, a explorar aquesta intimitat, no creuen?

Diu Javier Gómez Santander que Alejandro Pelayo «és un músic que fuig del soroll», i tot seguit es corregeix i assegura: «No, perdó. Això no és exacte. Alejandro és un pianista que sacralitza els silencis. De fet, cerca la seva música en ells». Sabem que moltes històries es teixeixen a través de l’indicible, del no dit, d’aquests silencis, perquè és a través d’ells que moltes vegades afrontem qüestions controvertides i temors, o també l’inconfessable o el reprimit. «Intento amb la música defensar un territori on sóc feliç i no permeto que res ni ningú embruti aquest lloc blanc on els meus fills juguen amb els meus pares i no existeix el dolor ni la malaltia», explica el compositor, i prossegueix: «Vaig al piano a amagar-me, a refugiar-me quan necessito recer o calor. Aquestes composicions són fotografies que han perdut una mica el color, en algunes a penes s’intueix el paisatge, unes altres estan vetllades. Aquestes dotze peces repeteixen una vegada i una altra el motiu principal de la melodia amb el ferm propòsit de no oblidar, d’aferrar-se a un record on vam ser feliços».

Amb la col·laboració de Suso Sáiz, Marta Mulero i Vicent Huma, aquest treball —en el qual escoltem cançons delicades com a «Frío», «Esperando un Milagro», «Instrucciones para Proteger la Sombra», «El Abrazo y el Hielo», «Los días azules» o «Cuando ya no sepas quién soy», entre altres— commou perquè, com assegura Gómez Santander, «explora aquests territoris» del fràgil, de la veritat o de les veritats de tota vida efímera, del saber que res ni ningú roman en realitat. Però sempre, sempre, existeix l’acceptació necessària que dóna peu a un retorn lluminós. «Cada hivern torna a nevar com si la neu tingués memòria dels dies i dels llocs i després arriba la primavera i els records es van esborrant, es van fonent amb el sol, i tot el que ens queda, l’única cosa que ens queda és el present», assegura Alejandro Pelayo. Hi ha, per tant, un missatge optimista, una esperança que, encara que imprevisible, succeeix i supera la letargia hivernal. Hi ha una florida, llum i alegria, una memòria que emociona, una celebració.

Taller i concert

L'1 de febrer, Alejandro Pelayo visitarà Castelló per a oferir, gràcies a Born! Music, el taller «L’ofici del músic, del compositor a l’intèrpret», dins del cicle Encontres musicals que organitza la promotora musical castellonenca de manera conjunta amb la Universitat Jaume I —de 10.30 a 13.30 hores, en el Menador—, i un concert a la sala de cambra Manuel Babiloni de l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló —a partir de les 20.00 hores—, dins de la programació del cicle Un món de músiques que promou l'Institut Valencià de Cultura (IVC). Un hivern musical d’emocions.

Temas relacionados