+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
 
   
 
 

ENTREVISTA

Altea Grau: «He aprés a experimentar amb l’espai i els materials»

Altea Grau presenta al cicle ‘CompARTE’ la seua exposició ‘PLECS. Metàfores d’una veu’ i es converteix en la primera artista jove que participa en aquest projecte

 

Talent jove. Altea Grau és una de les artistes amb més projecció de tota la província de Castelló. - MANOLO NEBOT

Eric Gras
09/04/2017

Ens vam citar uns pocs dies abans que inaugurés de forma oficial la seua exposició PLECS. Metàfores d’una veu a l’NH Mindoro amb motiu del cicle CompARTE. Altea Grau és una d’aquelles persones que irradia una energia especial, de rostre somrient i juvenil, afable. Em confesso un fidel devot del seu art des que vaig tenir ocasió de veure el seu treball en 2011. La seua capacitat creativa i el seu discurs la converteixen —per a mi— en una de les artistes amb més talent de la nostra província. Així l’hi vaig fer saber durant la nostra trobada, en què vam parlar sobre tantes i tantes coses.

—Des de fa quatre anys vius a Londres, una de les capitals del món. Imagino que tota aquesta oferta cultural d’alguna manera ha arribat a inspirar-te.

—Durant el màster que vaig cursar gràcies a una beca de la Fundació Dávalos-Fletcher, em vaig adonar d’una cosa molt important per la manera amb la qual el sistema anglès té d’enfocar aquest tipus d’estudis. Els màsters d’art són molt lliures, en ells t’inciten a reflexionar molt sobre la teua pròpia obra, a construir un discurs sòlid. Això, unit a la quantitat d’exposicions que s’organitzen, han provocat que em mostri molt més oberta, a no cenyir-me a la tradició, a experimentar amb l’espai i els materials.

—Dels teus anteriors projectes expositius a aquest que ara presentes, hi ha hagut una evolució important, no?

—Hi ha hagut una evolució, sí, fruit també de treballar des de fa tres anys en un taller de gravat professional i estar tot el dia amb altres artistes, ajudant-los a desenvolupar les seues obres, experimentant amb la pròpia tècnica del gravat. He après molt en aquest temps i crec que això queda reflectit en l’obra que ara presento. Utilitzo diferents materials, algunes planxes fotosensibles, planxes de ferro, mides molt més grans també, la qual cosa és complicat en la tècnica del gravat...

--La teua obra té alguna cosa d’enigmàtic. És difícil desentendre’s d’ella, és molt suggerent, delicada.

—Jo gaudeixo molt el procés de l’obra. En el gravat, a més, és molt important conèixer els materials, saber com manipular-los, per dur a terme la teua idea. Aquest procés és el que intento explotar, portar al meu terreny per poder-lo controlar.

—El fet de ser la primera artista «jove» en exposar en aquest cicle, dedicat sobretot a reconèixer les trajectòries d’autors ja consolidats, no sé què suposa per a tu.

—Per a mi era tot un repte. D’una banda estava molt nerviosa pel fet de tornar a exposar a Castelló, portar l’obra nova. D’altra banda, sabia que era una gran oportunitat i tenia moltes ganes de compartir el que estava fent ara, perquè moltes vegades els meus treballs es queden a Anglaterra en ser una mica complicat el fet portar-los aquí. Aquest cop sí que ha estat possible. A més, quan vaig visitar l’espai per primera vegada em va agradar molt, té moltíssima llum, és un espai obert al públic, cèntric.

—Ja que ho esmentes, com ha estat aquest trasllat d’obres?

—Vaig haver d’empaquetar amb molt de compte totes i cadascuna de les obres i després, un cop aquí, emmarcar.

—Tenies alguna idea en ment a l’hora de preparar l’exposició?

—La meua intenció principalment era presentar obra nova per a l’ocasió. A excepció de tres peces que són de finals de 2016, la resta és d’aquest mateix any.

—Però vas haver de fer una selecció concreta, no?

—Si et sóc sincera, mai tinc un pla exacte a l’hora de treballar, de preparar una exposició. És un procés molt més orgànic, una cosa que sorgeix a poc a poc fins que pren forma. No obstant això, en aquesta exposició si volia treballar amb el concepte de la dualitat i l’eco. Com es pot observar, la majoria de les peces que presento són díptics.

—D’aquest format volia parlar.

—En el doctorat estic treballant precisament sobre el concepte del doble, i aquest concepte associat a la doble pàgina d’un llibre. Per aquest motiu en aquesta exposició volia reflectir part d’aquest treball. Aquesta doble pàgina d’un llibre té connotacions associades al saber, la cultura, el coneixement, la comunicació... M’interessava veure tot això des d’una altra perspectiva, en aquest cas artística.

—Sé que és difícil respondre però, quan saps que una obra està acabada?

—És una pregunta la resposta de la qual pot ser molt filosòfica.

—És que ha de ser molt complicat prendre consciència d’això.

—Sí. A mi em costa moltíssim donar una obra per acabada, perquè sempre estic provant colors o tècniques. És una decisió molt difícil, però, tot i no saber explicar exactament com la prens, hi ha un moment en què la idea que no acabes de resoldre en la teua ment veus que es resol a l’hora de produir-la. Hi ha una espècie d’intuïció. No ho sé, cada artista treballa d’una manera completament diferent.

—Diries, per tant, que et mous per impulsos?

—No sabria dir-te, però sí que és cert que aquest estat et permet estar més obert. Hi ha vegades en què, si tens una idea molt clara i definida, pot ser que no gaudeixis del propi procés creatiu i artístic. Quan estàs predisposat a que succeeixin coses sents que de l’inesperat pot sorgir alguna cosa bona.

—Estàs immersa en algun altre projecte en aquests moments?

—Estic treballant amb una altra artista en un projecte de recerca de la Universitat de les Arts de Londres. Estem començant tot just a preparar l’obra perquè l’exposició es realitzarà en el mes de juliol i el tema que tractem té a veure amb la traducció de diferents llenguatges. L’altra artista treballa molt amb la fotografia i també amb aspectes associats al text i la paraula, i aquest tema és el que desenvoluparem.

—La paraula, el text, sempre està d’alguna manera present en la teua obra.

—En aquesta mateixa exposició es pot veure una mica d’això, si. He treballat molt en la textura, en evocar aquesta pàgina o aquest text sense que aparegui realment cap paraula. Situo la mostra entre el textual i el visual d’alguna manera. M’interessa que es puguin «llegir» les meues obres d’una manera més simbòlica.