La realitat, pel que es veu, es diu rica en sorpreses i estranyeses diverses. Qui havia de dir-me que un periodista i escriptor de la talla d’Álvaro Colomer tingués un (més que estret) vincle amb Castelló. Però així és aquesta vida capritxosa.

El barceloní ha publicat recentment Aunque caminen por el valle de la muerte (Literatura Random House) i ja el passat mes d’abril va visitar la capital de la Plana per compartir a la llibreria Argot una xerrada amb Robert Juan-Cantavella i Óscar Gual i parlar-nos d’aquesta novel·la que ha suscitat mil i un comentaris a les xarxes socials, a més d’acaparar uns quants titulars a la premsa nacional. L’obra, podem dir-ho, ha aixecat alguna que altra ampolla per la seua temàtica, però això no treu per restar-li mèrit a la seua prosa que és, ja ho aviso, extraordinària —per no dir «cipotuda», com el mateix Colomer, entre rialles, em confessava que algú l’havia descrit així—.

La passada setmana va tornar Colomer per aquestes terres. La llibreria Noviembre de Benicàssim va acollir un meravellós tête à tête entre Luis Rodríguez i el propi Colomer, però abans que iniciessin aquest particular duel, ell i jo vam tenir oportunitat de conversar acompanyats per l’aroma d’un cafè i un tallat, i l’olor que desprenia el seu tabac de liar.

EL PERIODISME AVUI

Va ser una d’aquelles xerrades en què el temps poc importa, amb la gravadora encesa per mer impuls periodístic, ja que en realitat, d’aquesta gravació poc o gens transcric aquí. Debatírem sobre el present i futur immediat del periodisme, de com aquesta professió s’ha convertit en una espècie de circ o competició per veure qui suma major nombre de clics a través de les seues plataformes web gràcies a aquestes notícies de contingut intranscendent que, no ens enganyem, no condueixen a res. De fet, el propi Colomer versava sobre el dany que provoca aquesta moda per buscar titulars fàcils o polèmics que res o molt poc tenen a veure amb la notícia que relaten. «Amb aquests titulars brutals i polèmics la gent es fixa més, això està clar», em deia, per afegir que, «el fet que els titulars hagin de ser simplement cridaners i ja, és terrible». Raó no li falta. Però resulta difícil avui en dia lluitar contra aquest «drama» en plena era digital en què tot ha de ser immediat, sense importar gairebé el que s’explica i com s’explica.

UN CAFÈ I...

El nostre cafè va donar molt més de si, és clar. Parlàrem, com és obvi, de la seua recent novel·la, de com d’un fet purament casual i de les «ganes d’emprendre un projecte menys claustrofòbic que l’anterior» —Los bosques de Upsala (Alfaguara)— li va venir la idea per submergir-se de ple en una titànica recerca, no exempta de perills —físics i legals—.

Aunque caminen por el valle de la muerte és una novel·la basada en fets «narrats», com bé remarca Álvaro per evitar més dilemes. En ella reconstrueix la qual considera és la batalla més important duta a terme per l’exèrcit espanyol en els últims 50 anys, una batalla de la qual ningú (o gairebé ningú) sap res: la batalla de Najaf, durant la guerra de l’Iraq.

Per què desconeixem aquesta història? Bé podríem pensar que per la nostra pròpia ignorància, però en escoltar el que compta Colomer, un s’adona que es va preferir al seu dia que aquesta contesa passés desapercebuda per la mala praxi de la cúpula política espanyola que aquell 4 de abril de 2004 va fer que les tropes espanyoles quedessin en ridícul davant els seus col·legues nord-americans i salvadorencs. Com era d’esperar, li vaig insistir a Álvaro perquè m’expliqués una mica més sobre aquesta història, una història que, si els sóc sincer, podria ser objecte d’una pel·lícula d’aquest geni de l’absurd anomenat Luis García Berlanga.

Sabem que l’exèrcit espanyol va participar en la Guerra de l’Iraq, i que ho va fer, en teoria, en missió pacificadora. El que un no sabia és que aquest comboi que es va instal·lar a Najaf, «una ciutat santa que podríem definir com el Vaticà per a la comunitat xiïta», en paraules del propi Álvaro, nomenés al seu campament Al-Andalús, detall que potser pogués ser entès com una broma pesada per part dels iraquians. Tanmateix, això és només una part del «ridícul» —aquestes cometes són meues— que va protagonitzar el nostre exèrcit aquell dia de Diumenge de Rams.

A les nou del matí es va iniciar l’atac al campament espanyol sense que la brigada espanyola Plus Ultra II sabés actuar. Ningú al Ministeri de Defensa ni d’Exteriors va reaccionar fins passada la una del migdia, la qual cosa diu més aviat poc dels nostres dirigents i la seua capacitat de resolució. Van ser els soldats d’El Salvador i els nord-americans els que, atònits davant la no actuació dels espanyols, van haver de defensar el fort en aquesta batalla que, per què no dir-ho, no va poder produir-se en pitjor moment per als dos partits polítics que llavors encapçalaven les llistes del Congrés. I és que en aquell moment Espanya es trobava en ple procés de transferència de poders després de les eleccions que va guanyar José Luis Rodríguez Zapatero —que dubto molt que cregués en les seues possibilitats reals— i després dels desgraciats atemptats de l’11-M. Al Partit Popular, que havia perdut les eleccions i havia protagonitzat una de les estratègies més covards de la nostra història recent, no li interessava gens ni mica engrossir el llistat de problemes a resoldre. Per la seua banda, el PSOE encara no havia pres possessió de la cartera de Defensa i tampoc semblava disposat a acceptar més responsabilitat de la deguda. En altres paraules, un autèntic i decebedor circ.

LA INVESTIGACIÓ

Amb tot, en aquesta novel·la Álvaro Colomer no pretén fer una denúncia sobre aquesta extravagància, no. A ell li interessava recrear la batalla en si, situar el lector enmig de l’acció, i per a això se serveix de set personatges, set veus, set perspectives diferents d’una mateixa història. Per a això, va emprendre una investigació que li va conduir a l’Iraq, Estats Units, Alemanya i El Salvador, en la que es va entrevistar amb més de 200 soldats i mercenaris que van participar en la batalla i va demanar al Ministeri de Defensa que li facilités alguns informes, etcètera, etcètera, etcètera. Una tasca periodística de primer ordre, creguin-me.

Colomer va poder haver escrit un llibre de no ficció, haver publicat una obra amb tots i cada un d’aquestes dades recopilades, «però quan vaig haver de prendre la decisió em vaig decantar per la novel·la perquè és el gènere que aconsegueix major nombre de lectors», adverteix. D’alguna manera, Colomer volia que aquesta història no pasara desapercebuda per a la majoria. «He passat set anys d’investigació, i voldria que la llegira tothom, la veritat», explica. Per això va iniciar una altra investigació, en aquest cas literària, per dotar al seu text d’aquesta atmosfera que ja van aconseguir autors com «Ramón J. Sender i la seua novel·la Imán, Gabriel Chevallier i El miedo —una explosió de llibre—, Tim O’Brien, o un autor com Oakley Hall i la seua obra Warlock —un veritable descobriment, alta literatura—, totes elles amb un aspecte purament bèl·lic». Fent «aquesta barreja d’autors i aquesta idea que la guerra és una merda» li han servit per retratar de manera trencadora una batalla del segle XXI, «que duren com a molt unes vuit hores», amb un estil que aclapara, que provoca una estranya excitació en el lector. Adrenalina pura, vaja.

Aquesta és una «novel·la bèl·lica cent per cent», que no busca culpables, encara que sapiguem ara qui van cometre els errors, una obra que genera cert desassossec però que provoca l’aplaudiment unànime d’aquells que, abans de res, agradem de la bona literatura. Chapeau!