Andrés Duque protagonitzarà un mini-taller a l’Espai d’Art Contemporani de Castelló titulat Formes perilloses, cinema-assaig i noves narratives. La possibilitat de gaudir amb la seua presència a l’EACC es deu al projecte que comissaria aquest binomi artístic que conformen Lourdes Chesa i Emilio Ibáñez, coneguts com Dori & Grey. A ells vam acudir perquè ens expliquin una mica més sobre Duque, un cineasta singular.

—Qui és Andrés Duque?

—Quan ens referim a la figura d’Andrés Duque hem de tenir en compte que ens endinsem en el format del cinema-assaig i la perifèria de la no-ficció amb un fort caràcter documental, on s’emmarca tot el seu treball. La seua obra està plena d’esquerdes cap l’inexplicable, tenint sempre en compte que les seues peces parteixen majoritàriament d’una idea lúdica, segons les seues pròpies paraules «si no m’estic divertint amb la càmera, sé que alguna cosa va malament». Amb la seua càmera digital i una intuïció envejable, se centra en el registre de les formes i les superfícies, els gestos i els moviments, les situacions latents i les escenes desconcertants. La seua obra més que idees, genera sensacions i proposa noves relacions amb el món que ens envolta. Gairebé sempre, tan evocadores com intrigants.

—Per tant, on situar la seua obra, el seu particular projecte?

La seua obra se situa en la perifèria de la no ficció espanyola caracteritzat per l’autoproducció, la no subjecció a formats o durades estàndard i la hibridació genèrica. Ha realitzat una sèrie de peces més properes a la videocreació, tot i que en elles no deixa d’introduir part del món referencial (Salón rojo o La fábrica) o d’imatges d’arxiu de caràcter factual (Home Soverignty). Cal destacar Life Between Worlds, Not in Fixed Reality, gravada amb un telèfon mòbil per a la secció Heterodocsias del Festival de Cinema Documental Punto de Vista 2008.

—Què ofereix aquest mini taller segons la vostra opinió?

—Aquest mini taller pretén fer un repàs històric sobre el cinema-assaig, prenent com a exemple alguns casos rellevants d’aquesta forma híbrida del documental (entre el documental i l’avantguarda), on el que preval és la subjectivitat de l’autor i la utilització de diversos materials, igual que l’activitat reflexiva com acció davant aquests temps d’acumulació d’imatges.

—Tot això complementat amb el visionat d’algunes de les seues obres, no?

—Així és, també ens acostarem a tres obres recents de producció pròpia: Color perro que huye (2011), Ensayo final para utopía (2012) i Primeros Síntomas (2015). Aquesta proposta creiem que és imprescindible per a aquells que veuen el cinema-assaig més pròxim al cinema experimental que al documental, i consideren que el cinema-assaig que prolifera en aquesta era postmoderna de confusió de fronteres, maneres i discursos és fruit d’aquesta mateixa hibridació i potser la seua més alta expressió, tot un horitzó per a l’audiovisual del segle XXI.

—Quin objectiu generals us heu marcat com a comissaris d’aquesta iniciativa?

—Les propostes de vídeo que presentem transiten en els intersticis de la categorització d’aquesta disciplina artística. Propostes que, allunyades dels estàndards comercials que regeixen la creació audiovisual contemporània, tracten de mostrar formes alternatives de narrar i potser, en alguns casos, una amateurització de les praxis artístiques.

Moltes de les propostes d’aquest cicle es troben en els límits de la representació, com és el cas d’Andrés Duque, ja que la seua proposta abasta el cinema assaig més proper al cinema experimental i al vídeo-art. El seu treball es localitza a l’interior de les fissures, dels espais de penetració amb altres disciplines i eines audiovisuals. En aquest cas l’artista que hem convidat qüestiona, investiga, s’agita, devora, acumula i sobretot genera una nova forma de descobrir la imatge i les seues possibilitats dins d’un món ple d’elles.

—No és fàcil acostar aquest tipus de cinema, de propostes com la de l’1 de desembre.

—Introduir el videoart com un contingut més dins de la programació cultural, fent-lo arribar al gran públic, donant a conèixer noves formes de narrar amb les imatges és en definitiva un acostament del que ja s’està produint dins i fora de la xarxa.