Pot escriure’s, compon-dre’s i gravar-se un disc en un soterrani d’una casa a Brooklyn, Nova York, i fer-ho d’amagat per no despertar els fills que dormen plàcidament en la tranquil·litat de la llar? Pel que sembla, sí, Annie Hart ho ha fet i el resultat és, simplement, sorprenent.
Aquesta teclista, compositora i cantant, coneguda en els cercles més alternatius de l’escena nord-americana per pertànyer al grup Au Revoir Simone —nom que van prendre d’una frase que Pee-wee Herman li diu a un personatge menor (anomenat Simone) en la pel·lícula de 1985 de Tim Burton Pee-wee’s Big Adventure—, ha emprès ara un camí en solitari aprofitant el parèntesi del conjunt que forma al costat d’Erika Forster i Heather d’Angelo, i en vista de la recepció que està obtenint el seu disc Impossible Accomplice, aquesta decisió no ha estat errònia. Més aviat, tot el contrari.
En aquest temps de «descans», en aquests temps morts en la seua casa de Brooklyn i intentant no pertorbar la rutina dels seus fills, Hart ha anat creant cançons pop a través d’una sèrie de sintetitzadors clàssics, en una clara aposta pel «menys és més». Les cançons, enganxoses, estan influenciades per aquests sons que Laurie Spiegel —per a molts la gran pionera de la música electrònica a Nova York i els Estats Units— va crear a través de les seues investigacions i programacions en la dècada dels 70 del passat segle XX. Així mateix, asseguren els experts, hi ha en elles una sensibilitat cap al post-punk d’artistes com Tubeway Army, la mítica banda de punk, new wave i synth pop anglesa formada a Londres a finals d’aquella mateixa dècada i que es recorda per haver estat el grup musical liderat per Gary Numan.
Sobre l’harmonia i les lletres d’aquest àlbum que presentarà dilluns que ve, 29 de gener, al Teatre del Raval gràcies al SONS Castelló, dir que Annie Hart s’ha decantat per ser meticulosa fins a l’extrem a la recerca del to perfecte perquè coincideixi amb l’emoció que ha volgut imprimir en cada cançó. «Ja sigui malenconia, anhel, felicitat o simple desig, no hi ha millor manera d’explicar el meu món més intern que passar per les paraules i la sensació intuïtiva i visceral que un so en particular pot evocar», explica l’artista.
UN PROCÉS SINGULAR
En una entrevista recent, Hart confessa que sempre està pensant en música, quan camina o va en bicicleta, de vegades mentre condueix o enmig de converses amb amics o coneguts. Al llarg del dia pensa en frases, sons bells, certes paraules... «En el meu cap, començo a repetir-les i després això es transforma en una melodia, ia partir d’aquí penso en la música i en què melodies poden venir bé», assegura la cantant i compositora.
Quan té clara en la seua ment la cançó és el moment d’arribar a casa i reordenar algunes idees, escoltar les gravacions que ha realitzat a través del seu telèfon, i tractar de trobar els acords que amb una mica d’afecte i amb sentiment de les paraules, es tradueix en una història que després plasmarà en una cançó i, finalment, en un disc, com el que tindrem oportunitat de gaudir al Teatrel del Raval el dia 29, un àlbum en el qual Hart ha aconseguit un resultat extraordinari, suggerent i atractiu.
Els organitzadors del SONS ho tenen clar: «Hart ha aconseguit un àlbum ple d’elegància, amb cançons rodones com Hard to be still, amb la malenconia per bandera en My heart’s been broken o cançons de bressol futuristes com On the way Down. En definitiva, un treball somiador, ple de racons bonics i misteriosos als quals deixar-se portar». I és, precisament, el SONS un racó que mai deixa de sorprendre’ns, un projecte al qual molts dels músics de l’escena castellonenca li deuen l’oportunitat d’escoltar en viu i en directe propostes tan interessants com la d’Annie Hart, la música de la qual, que és, també, la d’Au Revoir Simone, atrau personatges il·lustres com podria ser el cineasta David Lynch, devot confés d’aquest trio. Tant és així que va voler que la seua música aparegués a Twin Peaks: The Return, l’esperada seqüela de la influent sèrie de televisió de principis dels anys 90.
Poder veure en viu a aquesta artista vital, enèrgica i alhora delicada és un regal. Annie Hart és una cosa que no passa cada dia, i això és una cosa que hem de tenir en compte a l’hora de reconèixer i valorar l’esforç d’un cicle independent de tanta qualitat com el SONS.
