«Diuen que de nen vaig ser inquiet, de gran imaginació i disposat a tot sacrifici. D’extrema voluntat per a tot i apassionat pel dibuix, segons expliquen els meus pares, que no anaven sobrats de diners per pagar-me una carrera, van tractar de torçar la meua inclinació i em van obligar a treballar al petit taller de calçat que el meu bon pare tenia. No era l’art del bé construir un brodequí el que a mi em sugestionaba. Les hores que l’ofici em deixava lliures, les invertia en educar-me a mi mateix en l’art pictòric. A contracor dels meus, vaig poder matricular-me a l’Acadèmia de Sant Carles, i allà, gràcies als meus ‘èxits’, vaig començar a conquerir la tolerància de la meua família i l’anhelat consentiment per dedicar-me de ple a l’estudi».
Antonio Fillol Granell va deixar al morir, entre obres d’art i altres pertinences, una modesta però interessant biblioteca, una col·lecció d’autògrafs d’escriptors i artistes notables coetanis i un gruixut llibre de records i crítiques de les seues obres, contenint retalls de diaris, retrats i cartes d’escriptors, fotografies dels seus quadres i de moments significatius de la seua vida.
El citat llibre de records l’encapçala una autobiografia inèdita fins a la seua mort i que el cronista signat M. D. va tenir l’encert de fer-la pública en un diari amb el títol Homenaje a Antonio Fillol, un 2 d’desembre de 1930, a la pàgina 12. Aquesta autobiografia està datada a València, el 3 de gener de l’any 1913.
Les paraules que inicien aquest text són les paraules de Fillol, són part de les seues vivències narrades per ell mateix un retrat en el qual explica com «Benito Pérez Galdós, Jacinto Octavio Picón, Mariano de Cavia, Joaquín Dicenta, Francisco d’Alcántara, Rodrigo Soriano, Vicente Blasco Ibáñez i altres il·lustres escriptors i crítics em van emparar espontània i noblement».
La figura de Fillol, potser una mica oblidada a hores d’ara, torna amb força gràcies a l’exposició que el Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana (CMCV) va inaugurar al Museu de Belles Arts de Castelló sota el títol Antonio Fillol (1870-1930) Naturalismo radical y Modernismo i que es podrà veure fins al 8 gener 2017.
RECUPERACIÓ // El director del Consorci, José Luis Pérez Pont, al que vam tenir ocasió d’entrevistar la setmana passada, va ser l’encarregat d’inaugurar aquesta mostra acompanyat pel director del Museu castellonenc, Ferran Olucha, i el comissari de l’exposició, Javier Pérez Rojas. A més van assistir familiars de l’artista, la néta, Ana María Juan Fillol i el viznieto, Ignacio Gómez.
Pérez Pont va explicar que «un dels objectius fundacionals del Consorci de Museus és la recuperació d’artistes valencians de segles passats. Fillol és el principal exponent del realisme social d’entresegles. El 2015 l’Ajuntament de València li va dedicar una mostra antològica, i aquest 2016 el Consorci de Museus ha organitzat una revisió de la seua obra perquè alacantins i castellonencs poguessin conèixer-la també, tenint en compte a més la relació afectiva i d’identificació amb aquesta província que va tenir l’artista».
En els seus últims anys Fillol va pintar diversos paisatges de Castellnovo i el seu entorn. Una de les seues obres més significatives i que millor resum seua expressió artística està inspirada en la platja d’Orpesa Y el mar siempre azul. Precisament aquesta peça, de grans dimensions, és una de les més destacades de la present exposició instal·lada a la sala temporal.
A través d’una selecció de 40 obres, la mostra recull l’obra més significativa de l’artista i presenta per primera vegada al públic els llenços restaurats per CulturArts IVC+R El sátiro i el ja citat Y el mar siempre azul. Tots dos llenços de gran format, constitueixen dues de les peces més representatives del pensament d’aquest pintor.
L’exposició, que ja es va poder veure al Museu de Belles Arts d’Alacant, incorpora a la seua seu a Castelló quatre peces: El cortejo, Les albaes, Mujer y rosas i Huerto de geranios.
UN PINTOR ATÍPIC // Antonio Fillol és un dels artistes valencians més particulars i atípics de la seua generació. La gairebé totalitat de la seua obra és fruit de la cultura del naturalisme de la fi de segle, indagant en factors sociològics i psíquics amb la idea de fer de la pintura un document verídic i d’anàlisi de les passions humanes.
El director del Consorci de Museus va explicar que «recuperar l’obra de Fillol ens ajuda a completar un episodi destacat per a la història de l’art valencià com va ser el canvi del segle XIX al XX, sent un dels valencians que han deixat la seva empremta i el seu llegat a la nostra terra i fora d’ella».
PINTURA SOCIAL // Antonio Fillol va conrear amb brillantor diferents gèneres però van ser la pintura social i la de gènere les que majors èxits i prestigi li van proporcionar, sent també un agut i profund retratista, així com un refinat paisatgista. Fillol és un artista atret per la representació del món popular i folklòric.
Les seues creacions brillen amb llum pròpia dins el panorama de la pintura social del seu temps i resisteixen la comparació amb la de qualsevol altre artista europeu; creacions polèmiques i controvertides, com va ser el cas de La bestia humana (1897) o El sátiro (1906), que parlen amb claredat d’una consciència social i sentit crític que fan de la pintura una arma d’estímul i reflexió.
La cruesa i radicalitat d’alguns dels seus temes estableixen un viu contrast amb el naturalisme edulcorat i sentimental que pràcticament van desenvolupar la majoria dels artistes d’aquest període. Si en pintura es pot parlar amb propietat d’un «naturalisme radical», més o menys afí o equivalent al que es desenvolupa en el terreny literari, pocs ho representen millor que Fillol. Els fluxos entre la seua pintura i la literatura de Blasco Ibáñez són molt intensos en aquesta època. L’exposició presenta un retrat del literat elaborat per Fillol.
Diversos artistes valencians de la mateixa generació es van desplaçar a Madrid per assistir al taller de Sorolla (Benedito, Mongrell, Andreu). Per la seua banda, Fillol va romandre a València, i des d’aquí comença a desplegar una intensa activitat i planificació expositiva, ja que va ser molt actiu en la seua projecció exterior, participant en mostres de tot tipus i viatjant per diferents països com França i Anglaterra. «Tot i haver viatjat i vist les més principals capitals estrangeres, no he sentit mai l’anhel d’abandonar aquest racó de la meua terra que em sedueix. El blau del meu cel i el perfum del verger valencià, són el llaç que em reté tranquil i esperant sempre, sempre...», escrivia en la seua autobiografia.
Com a bon naturalista busca que les seues obres siguin veritables anàlisis sociològiques, portant la seua influència al terreny psíquic i fisiològic per tal d’investigar la realitat i els mecanismes de les passions humanes, ideant grans composicions on aborda temes tan d’actualitat com la prostitució, l’abús de menors, la misèria, la violència, l’abandonament, la ignorància o la superstició.
Alguns dels seus quadres van ser motiu d’escàndol, com va succeir en 1906 amb El sátiro, que ara es pot veure per primera vegada restaurat. Obra pintada per l’Exposició Nacional de Belles Arts, va ser retirada pel jurat donada la cruesa del tema representat, i que des d’aquesta data no s’ha tornat a contemplar ja que el seu autor el va guardar contrariat per la polèmica que va suscitar el quadre.
SINCERITAT // Des dels seus inicis, Fillol reclamava en la pintura sinceritat primer de tot. «Si la pintura és artifici, no acumulem engany sobre engany», deia. No és d’estranyar que ho definissin com a «psicòleg i pintor, de tipus i de costums de la nostra terra», en paraules de Miguel Durán i Tortajada allà per l’any 1923.
D’esperit entusiasta i combatiu, aquest deixeble del gran Pinazo va destacar sempre per la seva personalitat destacadíssima i un dels estendards principals de l’evolució pictòrica valenciana i espanyola. «Les meues il·lusions són avui tan vives com ahir. Crec en mi i espero de la meua voluntat i convenciment la realització d’alguna cosa que sigui mirat amb complaença i algun respecte. Veurem». Així finalitzava el seu quadern biogràfic aquest artista a redescobrir.
