"Aportem al Feslloch anys de lluita per la normalització del nostre idioma"

--Quina és la "missió" d’Escola Valenciana en cites com el Feslloch?

-Bé, no ens plantegem la nostra implicació en el Feslloch com una missió, sinó com una iniciativa coherent amb els propòsits de la nostra entitat.

Que l’Ajuntament de Benlloch i Escola Valenciana-Reviscola vagen de la mà en aquest projecte només evidencia la coincidència d’objectius d’ambdues entitats (i d’altres col·lectius implicats en el festival) i la voluntat de treballar junts per la nostra llengua i de donar suport als nostres músics.

--Per tant…

-L’Escola aporta al Feslloch anys de lluita per la normalització del nostre idioma, experiència en l’organització d’esdeveniments, capacitat de mobilitzar joves d’arreu del país que s’han educat en l’escola en valencià, la credibilitat que dóna tindre un projecte musical propi, com és la Gira d’Escola Valenciana…

--Existeixen grups joves que es van fent un lloc en els escenaris de la Comunitat. Penseu que la música en valencià, després del període de la Nova Cançó, està vivint un nou període d'esplendor?

-La Nova Cançó va ser un fenòmen vinculat a una realitat politica caracteritzada per la manca de llibertats, en què la música era un mitjà més per a expressar el rebuig a un sistema totalitari. En arribar la Transició, moltes d’aquelles veus que van posar la banda sonora a un període de canvi i esperança van ser silenciades i arraconades pels qui, en teoria, havien col·laborat en el seu creixement. Molts d’aquells músics van viure una llarga i injusta travessia del desert.

--Una travessia que potser s’hagi acabat, o no?

-El fenòmen de la Nova Cançó també té llums i ombres i és molt diferent la repercussió d’aquest moviment al País Valencià i a Catalunya. Al nostre territori hi ha grups i solistes que van marcar el camí, però que tampoc ho van tindre mai fàcil. Estem parlant d’Al Tall, Carraixet, Ovidi Montllor, Raimon, Remigi Palmero, Lluís Miquel i un llarg etcétera. En un moment que semblava idoni per a la normalització dels músics que s’expressaven en valencià, les autoritats i la RTVV van donar l’esquena a estes opcions i va ser la societat civil qui va fer costat als nostres músics.

--No ha sigut fàcil, és clar.

-La veritat és que ha costat molt redreçar el rumb, però en l’actualitat ningú pot negar la vitalitat del sector musical valencià. Altra cosa ben diferent és parlar de l’existència d’un mercat consolidat. Hi ha molta precarietat, viure de la música és pràcticament impossible. Cadascú farà la seua lectura, és clar. Estem millor que fa uns anys, és clar, però encara hi ha massa ombres i molta feina a fer.

--Des del vostre punt de vista, quin és la situació del valencià actualment?

-El valencià vivia, viu i, probablement, viurà una innegable situació d’inferioritat respecte de l’altre idioma oficial. Inferioritat pel que fa a l’ús, al prestigi, al coneixement, al respecte, etc. Però açò no és nou. I tampoc és cap novetat que hi haja hagut entitats i col·lectius --entre els quals Escola valenciana-- que no s’hi hagen ressignat i porten treballant des de fa molts anys per redreçar la nostra llengua i la nostra cultura.

--Què fer llavors?

-El cas és que --diguen el que diguen els qui intencionada i cínicament alerten del perill d’un excés en la promoció del valencià-- la presència del nostre idioma al carrer, als mitjans de comunicació, al cinema, a les empreses, etc, és quasi testimonial. I això no podem consentir-ho com a valencians, ni individual ni col·lectivament. L’administració actual té el dret i el deure de revertir esta situació. L’empresa és complicada i la feina, ingent. Això sí, els col·lectius i les entitats de caire cultural, musical educatiu, etc, no podem baixar els braços. Cal que continuem treballant de valent i no esperar que la solució vinga, únicament, dels governants.

--I en l’àmbit de la música?

-Pel que fa a la música, és cert que hi ha molts grups i solistes que empren el valencià en les seues creacions, però la majoria renega de l’etiqueta “música en valencià”. Comparteixen l’idioma, però la manera de compondre i la temàtica de les cançons fa que molts grups tinguen poc en comú entre ells.

Altra evidència és que el públic va madurant. Molta gent ja no accepta com a credencial absolutòria que un grup cante en valencià. Una bona part del públic demana credibilitat, directes solvents, temes treballats, lletres que tinguen ànima, bons arranjaments... És allò de “menys cassalla i més poesia”, com diu un bon amic.

--El Feslloch celebra el seu desè aniversari aquest any. Mirant enrere, alguna vegada vau pensar que s'aconseguiria aquesta xifra? I, d'altra banda, ha aconseguit el Feslloch seu objectiu?

-Jo vaig entrar a formar part de l’equip del Feslloch fa cinc anys. Conec molt bé les persones que començaren el projecte i sé que sí, que somiaven un festival potent, que no fóra pluja passatgera.

Referir-se al Feslloch és parlar d’un ajuntament menut decidit a dinamitzar econòmica i socialment el poble. Un ajuntament que, fa una dècada, va encarar amb coratge el projecte de crear un festival que, sí bé ara s’ha consolidat, en el seu moment era un risc, una incògnita. Per la seua part, Escola Valenciana entra al Feslloch quasi a cegues, però convençut de la viabilitat del projecte, decidit a plasmar, en un projecte molt concret, alguns dels objectius inherents a l’entitat, com és la promoció del valencià en la gent jove i en un context diferent al de l’àmbit educatiu.

--Una conclusió?

-Tenim la satisfacció d’haver sigut autosuficients, d’haver sobreviscut a base de treball, del suport del públic i de la complicitat dels grups, els quals, conscients de les nostres limitacions econòmiques, sempre ens ho han posat relativament fàcil per tocar al Feslloch. Una altra particularitat és que no som una empresa que en acabar el festival fa números i es reparteix els hipotètics guanys. Nosaltres, si hi ha beneficis, els destinem a la següent edició. En eixe aspecte som absolutament endogàmics, si se’m permet l’expressió.