Per què escriure? És aquesta una d’aquelles qüestions que poden oferir mil i una resposta, algunes d’elles profundes, com si es tractés d’un tractat filosòfic; altres, per contra, sonen una mica puerils, o més aviat remarquen el fet que escriure, com gairebé tot en aquesta vida, no té molt de sentit o no té cap importància. Per a mi, l’escriptura confereix un sentit a la nostra realitat incongruent. Diguem, que a través d’aquest exercici senzill en aparença, com és el d’ajuntar paraules, podem veure més enllà, a més de ser capaços de controlar (o generar al nostre gust) el desordre i el caos.

Escriure és un acte de compromís, una recerca, una comprensió, i no és fàcil, a priori. practicar aquest exercici que per a una autora com Clarice Lispector «és una maledicció que salva». Però tranquils, que no tot és sofriment, doncs hi ha també un sentiment alliberador i, fins i tot, un joc (entre l’autor i el lector, entre l’autor i els seus personatges...). Escriure, en definitiva, és una eina que ens ha servit, i ens serveix, per viatjar —de forma introspectiva també— i conèixer els nostres límits, per trobar respostes i plantejar preguntes... Per aquest motiu siguin molts els que dediquin les seues hores i el seu esforç en això. És tot un repte.

De vegades, el fet d’enfrontar-se l’escriptura no és un acte senzill. Hi ha vegades que no es disposa del coneixement necessari per articular les frases, per dotar-les d’un ordre concret. Hi ha vegades que un no sap realment què vol escriure. Hi ha vegades que la creació d’un personatge, física i psicològicament, resulta esgotador. Per això, mai està de més beneficiar-se del coneixement d’altres, de la seua ajuda. Els tallers literaris serveixen en gran mesura per resoldre aquests dubtes i en els últims anys he de dir que han proliferat bastant. A la província de Castelló hi ha alguns veterans i amb bona reputació, com els que imparteix Vicent Usó a Vila-real, o el que s’organitza a la Universitat Jaume I de la mà de Rosario Raro i Pasqual Mas. A ells hem de sumar aquesta temporada el que impartirà Óscar Gual gràcies a un dels tallers d’escriptura de major prestigi de tots els que s’organitzen al nostre país, com són els de Fuentetaja.

REFERENTS

Des de 1985, Fuentetaja ha aconseguit sumar en la seua plantilla de col·laboradors a autors de la talla d’Antonio Muñoz Molina, Juan Villoro, Constantino Bértolo, Elvira Navarro, Marta Sanz, Rodrigo Fresán, Sara Mesa... El llistat és interminable i aclaparador per la qualitat literària dels seus ponents, i a ells se suma ara l’escriptor d’Almassora, recolzat també per la llibreria Argot, que serà el lloc en què se celebren les sessions d’aquest taller que té previst el seu inici a principis del proper mes d’octubre. I, què té previst Gual? El millor és descobrir-ho per un mateix, és clar, encara que prenent un cafè matiner m’explicava que la seua pretensió és la d’oferir diverses perspectives sobre l’acte d’escriptura i de la literatura en si.

A qui pot interessar aquests quefers literaris? A totes aquelles persones que sentin el desig d’expressar-se a través de la paraula o que vulguin perfeccionar la seva tècnica, és clar. No obstant això, hi ha un aspecte que crec necessari es tingui en compte, i és el fet que per escriure mínimament un ha d’haver llegit molt, molt, molt. Sense lectura, no hi ha escriptura. És així.

OBJECTIUS?

Sabedors que la literatura de Gual està molt allunyada d’un possible cànon —la qual cosa s’agraeix i hem de valorar pel seu atreviment (i aquesta mica de bogeria)—, l’autor de novel·les com Los últimos días de Roger Lobus (Aristas Martínez), té molt clar que tot s’ha de generar d’una manera natural, evitant aquest distanciament que de vegades es produeix entre professor i alumne. Per contra, Gual prefereix la retroalimentació, doncs de tot un aprèn, ja sigui per les lectures que proposarà i els debats que sorgiran arran de la mateixa lectura, o pels diversos exercicis que es plantegen. De fet, tal com em comentava durant aquell cafè matinal a la plaça de la Muralla Liberal, un dels seus objectius rau en la idea d’ampliar la visió pròpia de la literatura a través d’alguns «convidats» de luxe, ja siguin altres escriptors que puguin parlar sobre el seu propi procés creatiu, editors que versin sobre l’intricat món editorial o periodistes especialitzats en crítica literària.