+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
 
   
 
 

ENTREVISTA

Armando Lucas Correa: «El món sencer va ser testimoni de l’Holocaust»

El periodista i escriptor cubà publica 'La niña alemana' (Ediciones B), on recrea la història del Saint Louis

 

Dos veus. La novel·la d’Armando Lucas Correa cavalca entre dues èpoques i dues nenes de 13 anys. - MEDITERRÁNEO

Eric Gras
12/02/2017

Armando Lucas Correa, periodista cubà resident als Estats Units des del 1991 ha rescatat per a la seua primera novel·la, La niña alemana (Ediciones B), un vergonyós episodi del 1939 que molts encara prefereixen oblidar i que molts desconeixen: la història del Saint Louis.

Aquest vaixell va salpar amb 907 jueus que van gastar tots els seus estalvis per comprar a preu d’or els visats per entrar a Cuba, fugint de la persecució nazi, però a l’arribar a l’Havana se’ls va prohibir desembarcar. El mateix va passar al Canadà i els EUA, per on molts tenien vises ja adquirides. La història que ens compta Correa és una història de refugiats, de justícia i d’oblits.

—Primera pregunta, obligatòria. Què el va impulsar a ‘recuperar’ la història del ‘Saint Louis’?

—Un deute amb la meua àvia materna. De nen recordo que em deia que Cuba pagaria ben car, pels propers cent anys, pel que li havien fet als refugiats jueus alemanys que anaven al ‘Saint Louis’. La meua àvia, filla d’immigrants espanyols, estava embarassada de la meua mare quan el transatlàntic va arribar a l’Havana.

—Va haver de realitzar una àrdua tasca d’investigació, no? Com va ser exactament aquest procés que sol passar desapercebut per al lector?

—Vaig llegir i vaig adquirir tot el que s’ha escrit sobre el Saint Louis. Des de documents oficials, cartes, diaris i el poc de ficció que existeix. Vaig tenir accés a més de mil documents originals sobre la tragèdia del Saint Louis, al Museu de l’Holocaust de Washington D.C. Vaig entrevistar a supervivents i per descomptat vaig viatjar a Berlín, a Jerusalem, a Auschwitz, a l’Havana.

—És aquest un relat cru d’una de les pitjors èpoques que ha viscut, patit i protagonitzat la humanitat, un període en el qual vam posar cara al mal, en el qual vam treure a la llum el pitjor de nosaltres mateixos. L’ésser humà està condemnat a no entendre’s, a seguir cometent errors com els que es van viure en aquesta època que retrata?

—Tristament la història tendeix a repetir-se. Em fa por que en el nostre ADN, en l’ADN de l’ésser humà, hi ha intrínsec un rebuig a l’altre, a qui pensa diferent, al que té un color de pell diferent, al que creu en un Déu diferent, al que té accent.

—Perdoni l’expressió, però la persecució i menyspreu pels jueus sembla la cançó de l’enfadós, no? A través d’aquest llibre ha volgut «condemnar» això mateix sent crític amb el seu propi país, Cuba, o m’equivoco?

—No és condemnar Cuba. Fins i tot no és condemnar als Estats Units o al Canadà, que van ser els països protagonistes de la tragèdia del Saint Louis. El món sencer va ser testimoni de l’Holocaust. Va succeir en ple segle XX enmig del continent més civilitzat del món. Tots els països van donar l’esquena. No era problema d’ells.

—Diuen que en aquesta història hi ha ressons de l’11-S i de la revolució cubana. En quin sentit?

—No volia que es veiés la tragèdia del ‘Saint Louis’ com una cosa que va succeir fa anys. Per la meua filla Emma, que té 11 anys i va llegir la novel·la, és un succés d’una altra era, però en realitat estem parlant d’ahir. Una tragèdia, una vergonya que encara té repercusions. Per això vaig incloure l’11-S i fins i tot Cuba, que en nom d’un populisme va erigir una dictadura que encara segueix en peu. A Cuba no hi ha eleccions des d’abans que jo naixés. Me’n vaig anar amb Castro al poder, ara retorne i segueix un Castro al poder, que ja designarà un altre de la seua elit perquè continuï el seu llegat. Una mena de monarquia caribenya.

—Per què va decidir comptar amb dues veus, la d’Hannah i la de la seua neboda néta?

—Volia que la història el lector la sentís en carn pròpia. No volia la distància d’un narrador que explica des d’un angle llunyà. A més, el meus fills li van donar veu a aquests personatges. Cada vegada que la llegeixo, veig els meus fills en Hannah i en Anna.

—Quines tres adjectius podrien definir aquest llibre?

—Vigent, rigorós, emotiu.

—A qui l’hi recomanaria aquest llibre? I per què?

—És un llibre que apel·la als joves també. La meua filla s’ho va llegir durant un cap de setmana. M’han escrit lectors que em diuen que des que van llegir el llibre miren ara als refugiats amb uns altres ulls. Això m’omple de satisfacció.