Art audiovisual del nou mil·leni

Què vol dir amb que s’ha dissolt alhora que ha emergit? Segons el comissari d’art, «amb l’inici del mil·lenni, i sobretot a partir de l’apagada analògica (des de 2008 aproximadament), tot l’audiovisual ha convergit en sistemes digitals. En aquest moment, excepte en les pràctiques d’uns pocs romàntics, tot audiovisual és digital, amb prou feines es produeix en cel·luloide i pràcticament res en cinta de vídeo». És a dir, que el vídeo analògic, com a suport de creació artística, desapareix poc a poc, sent suplantat pel digital, per aquest motiu, com bé afirma Trigueros, en relació a les pràctiques artístiques s’estigui començant a utilitzar «el terme ‘art audiovisual’, en què convergeixen les pràctiques químiques, analògiques i digitals. De tota manera, encara que se segueix utilitzant el terme vídeo, la denominació correcta de ‘videoart’ seria per a les produccions prèvies a l’apagada digital».

Després d’aquest primer aclariment, no podíem deixar passar l’oportunitat de reformular la nostra primera pregunta. És a dir, quina posició ocupa l’art audiovisual actualment en l’àmbit artístic espanyol? Segons Trigueros Mori, «avui en aquest país està tenint una gran empenta a causa de la màxima democratització dels equips amb la possibilitat del mòbil com a càmera». El també artista ens explica que hi ha diferents tipus de producció: «des de la para cinematogràfica (que compta amb un gran equip humà i tècnic) fins a la para domèstica (l’artista ho fa tot amb equip reduït)»; per aquest motiu, ens diu, «l’arc de produccions, estils i missatges s’ha diversificat a la màxima potència». Així doncs, gràcies a la qualitat tecnològica del vídeo digital i la seua estabilitat, «s’està consolidant un col·leccionisme d’art audiovisual, tot i que les galeries encara no confiïn plenament en la seva venda a causa d’una major potencialitat de pirateig respecte a qualsevol altre tipus d’obra artística».

MÉS PROTAGONISME

Segons el que ens explica Carlos Trigueros, l’art audiovisual no sembla tenir excessiva presència a galeries però sí en fires i festivals, o centres d’art, la qual cosa no deixa de resultar curiós. El mateix artista assenyala que en les exposicions i festivals «compten amb el vídeo com a protagonista o en convivència amb instal·lacions o altres suports artístics», com es comprova en la col·lectiva de videoart que romandrà oberta a l’EACC fins al 23 de setembre i que proposa, a partir dels fons de videoart pertanyents a la col·lecció del Centro de Arte Dos de Mayo de la Comunidad de Madrid (CA2M), una revisió de la memòria col·lectiva del període comprès entre 1999 i 2008 —l’any d’inauguració dels dos espais artístics—.

Hacia el fin de la tranquilidad és una reflexió sobre les tensions immanents, que van passar desapercebudes, dels anys previs a la gran crisi global. Anys que, curiosament, poden considerar-se com una mena d’època daurada per al videoart o art audiovisual, si bé, com dèiem anteriorment, avui dia hi ha una proliferació d’artistes que decideixen expressar-se a través d’aquest format. Això provoca que hi hagi també molta oferta al respecte, cosa que pot arribar a ser problemàtic en no existir guies que assessorin o recomanin què veure.

En preguntar-li a Carlos Trigueros sobre el vídeo com a forma de creació i expressió artística, ens va respondre que «la seua validesa com a obra d’art compta amb més de 50 anys de trajectòria, i és un suport de fàcil accés possible per a la iniciativa d’artistes o cineastes experimentals». «Per aquest motiu es relacioni —prossegueix el seu discurs— amb qualsevol tipus d’obra o artistes especialitzats en altres matèries que prenguin el vídeo com a expansió de les seues pràctiques».

Després d’aquesta última reflexió, vam voler expressar-li altre dubte sobre si creu que la presència del videoart és rellevant en el panorama actual o, per contra, segueix sent un tant desconegut, per no dir marginal o ignorat, per part del gran públic, dels espectadors en general. A aquesta qüestió ens va comentar que «la presència de l’art audiovisual cada vegada és més rellevant», i ho és perquè, «avui dia tothom grava vídeo. Un sondeig recent sobre pràctiques culturals assegurava que una de les majors activitats culturals de la societat és gravar vídeo (un 22%), per sota de la de fer fotos». Segons Trigueros Mori, «la televisió i el cinema són massa perfectes com per ser emulats, però el videoart trenca amb les normes i de manera lliure serveix de referència per als que volen fer gravacions poc convencionals o plantejar un altre tipus de temàtiques més enllà del retrat familiar, el selfie o la ficció». No obstant això, ens dóna la raó, en part, en revelar que «el videoart encara segueix sent desconegut per al gran públic», si bé, «gràcies a les xarxes socials (que no a la televisió) les persones van coneixent i degustant aquest camp, el boca / orella degital promou cada vegada més un major nombre d’adeptes a gaudir amb video poc convencional, amb el qual, fins i tot, s’identifiquen més o d’una altra manera que amb el que els ofereix la graella televisiva».

COL·LECTIVA

Deixant de banda aquesta faceta social o gairebé d’entreteniment que pot desenvolupar el vídeo, i centrant-nos en la seua vessant d’art documental, la col·lecció que es pot veure a l’EACC és un gresol de claus socials i culturals per al present, a més de mostrar la evolució del propi mitjà. Les peces de videoart de la col·lecció CA2M responen principalment, i donen visibilitat, a una època determinada de la història comuna, aquesta primera dècada del segle XXI, tot i que hi ha peces anteriors a la inauguració del CA2M i altres que arriben fins al dia d’avui, aportant una visió plural de la contemporaneïtat.

Un total de 14 artistes estan presents en aquesta mostra col·lectiva audiovisual específica: Sigalit Landau, Aernout Mik, Yoshua Okón, Cao Guimarães, Kaoru Katayama, Pedro Ortuño, Rosalía Banet, Annika Larsson, Leopold Kressler, Cristina Lucas, Fernando Sánchez Castillo, Los Torreznos, Dionisio González i Karmelo Bermenjo. Tot ells, a través de les seues respectives obres, observen com el present és considerat un moviment de passat cap al futur.

Les peces exposades són una mostra representativa de l’abundant producció audiovisual prèvia a la gran crisi econòmica, com ja hem esmentat al principi. Però hi ha més, molt més, ja que en revisar el videoart produït durant els deu anys compresos en l’exposició, es poden percebre alguns signes d’alarma que són evidents en recórrer tots i cadascun dels cinc capítols en què es presenta l’exhibició dividida en dos espais: la sala principal de l’EACC, sota el títol de «qüestions globals», i la part superior, titulat «particularitats d’Espanya».

ANYS INTENSOS

Repensar aquesta dècada a nivell social, polític i cultural, pot ser, diu el comissari d’aquesta exposició, Carlos Trigueros Mori, «un exercici reflexiu sobre el que es va tenir i es va perdre o el que s’ha anat guanyant fins a arribar al present». La memòria col·lectiva possibilita recapacitar, segons ell, «sobre temps relativament propers que encara no han estat historiats». En aquest sentit, l’art, i per extensió, l’audiovisual, està copant la funció d’arxivar la memòria col·lectiva prèvia a ser historiada. És a dir, que exerceix un paper documental.

Certament, l’art audiovisual ha estat testimoni d’un present, «que s’ha anat sedimetant en memòria extensible cap a la col·lectivitat social», explica Trigueros, que recorda, en el text que acompanya aquesta exposició, que recordem es mantindrà oberta fins a finals de setembre, que «les pautes, interessos i estètiques del videoart van ser redefinides durant la Documenta X de Catherine David (1997), sobretot a partir de la negació de l’autonomia de les arts, donant rellevància a l’estudi crític de qüestions contemporànies», com puguin ser, per exemple, els debats entorn de la societat de la informació o aquesta crisi global que aquests 14 artistes reflexionen des del seu particular punt de vista.