Poques persones haurien de dubtar, vist el vist, del talent creatiu que aflora i resideix a la província de Castelló. Fent un recorregut per la història més recent de la província, podem observar la nòmina d’artistes que han transcendit més enllà d’aquesta frontera imaginària que conforma el territori castellonenc. Dit d’una altra manera, podem sentir-nos orgullosos de comptar amb alguns noms que són tota una referència i d’uns altres que estan camí de llaurar-se un present més que prometedor, i tot això malgrat trobar-nos en la perifèria de la perifèria.

Serem una província petita, però Castelló ocupa un lloc important en el món de l’art contemporani actual. No hi ha més que veure, per exemple, les obres de Marta Negre, Altea Grau, Rossana Zaera i Vicente Tirado del Olmo que ja formen part de la col·lecció d’art contemporani de la Generalitat valenciana i que en breu s’exhibiran en el Centre del Carme de València. La labor de galeries com Cànem o Coll Blanc —ara rebatejada, al celebrar el seu 10é aniversari, com Espai Nivi ‘Coll Blanc’—, presents en fires internacionals de rellevància, també és digna d’esment en aquest aspecte, estrenyent llaços amb altres sales d’art i altres artistes a l’estranger. Així mateix, som coneixedors d’alguns artistes d’aquí que treballen i gaudeixen d’un gran prestigi a Mèxic o Berlín.

Si bé podríem fer una radiografia de tots i cadascun dels nostres artistes, en aquesta ocasió ens agradaria centrar-nos en només dos per raons òbvies. Es tracta de Lucía Moya i Xavier Arenós. La primera ha format part del Festival Internacional de Gravat de Bilbao (FIG), concretament en la sisena edició del seu Open Portfolio, on es reuneixen nombrosos artistes novells i de l’obra gràfica contemporània més actual per a ajudar a replantejar llenguatges i fomentar noves idees.

La presència de Moya en aquest certamen cobra especial importància perquè la seua participació és fruit d’una selecció internacional que es realitza a través d’una convocatòria pública. Durant un parell de dies, la jove artista castellonenca ha pogut mostrar el seu treball en un espai inspirador que trenca esquemes i fa repensar conceptes, sent una de les protagonistes d’aquesta trobada on es dóna suport a l’activitat artística de creadors emergents, proporcionant una plataforma de difusió i un punt on intersecciona l’experimentació i el coneixement. Aquesta notícia ve a fonamentar la qualitat i el talent de Moya, qui recordem també va ser mereixedora del Premi Marte a una artista de Castelló en l’edició de 2017 de la Fira Internacional d’Art Contemporani de Castelló, i qui també ha participat en exposicions col·lectives d’altíssim nivell, com De Femíneo i Silencios rotos. Mujeres únicas, comissariades per Irene Gras Cruz.

ABIERTO VALÈNCIA

Que Xavier Arenós és un dels nostres artistes més importants avui dia no és cap secret. El vila-realenc ha sabut generar un corpus artístic a la seua obra del qual molt pocs poden presumir. Les seues tasques de recerca, i el seu discurs visual i narratiu, fan d’ell un creador únic. Tant és així, que en el recent Abierto València, la cita internacional de la inauguració conjunta de la temporada artística de les galeries i organitzada per l’Associació de Galeries d’Art Contemporani de la Comunitat Valenciana (LaVAC), li ha concedit el premi «Artista destacat» per la seua exposició Teorética del pan, que es pot visitar fins al 22 de novembre en la galeria Rosa Santos de la capital del Túria.

Aquest present treball d’Arenós indaga «en el passat de la classe obrera com a potència no conclosa, en els seus anhels de viure en igualtat, sense submissió, explotació o sofriment», com bé expliquen des de la pròpia galeria. Però això no és tot, perquè al mateix temps, asseguren, «reivindica el pa com a símbol emancipador però també místic, al transubstanciar-se en cos (obrer)». Què volen dir amb això? Per a respondre a tal pregunta, responen amb una cita de Kropotkin en La conquesta del pa: «Conquistar el pa no és una altra cosa que conquistar-nos a nosaltres mateixos». Fent ús d’altres paraules, el que Xavier Arenós pretén amb aquesta obra, allò que evidència, és una feroç crítica al capitalisme, i ho fa, com és habitual en ell, viatjant cap al passat, analitzant-lo, per a reinterpretar-lo amb un llenguatge contemporani, seguint la mateixa línia que ja va plasmar en la seua exposició La presència i l’absència i que va exhibir en l’IVAM fa gairebé tres anys.

Gravat, instal·lació i documentació. Lucía Moya i Xavier Arenós exemplifiquen la diversitat artística a través dels seus respectius llenguatges. Tots dos són, a més, models de la capacitat creativa que germina en aquestes terres en les quals succeeixen més coses de les que un pot imaginar.