+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
   
 
 

ENTREVISTA

Vicent Usó: «Avui ha canviat el paradigma del lector»

L'escriptor vila-realenc presentarà a la llibreria Ausiàs March el seu últim llibre 'L'arquitectura de la ficció' (Bromera), el 4 de maig

 

Teoria literària. A través d’aquesta obra, Vicent Usó descobreix al lector alguns secrets de la creació literària. - GABRIEL UTIEL

Eric Gras
30/04/2017

Feia molt que no ens vèiem cara a cara i conversàvem com imagino conversaven els intel·lectuals en els cafès d’abans, amb total sinceritat, de manera amistosa i sempre, sempre, enriquidora. Vicent Usó és d’aquestes persones de les que un es nodreix, fruit d’aquesta incessant sapiència que alberga. Usó respira i emana literatura, pensa literàriament, la seua ment no descansa.

Ens citem a la plaça Hort dels Corders, davant de l’estàtua que presideix el Rei Jaume I. Allà té el seu estudi, aquest espai necessari en el que s’aïlla per crear i armar les seues històries. Aprofitant la seua pausa per esmorçar anem a prendre un cafè per sumir-nos tot seguit, amb motiu de la publicació del seu nou llibre L’arquitectura de la ficció (Bromera), en aquest estira i arronsa necessari entre entrevistador i entrevistat.

—M’agradaria començar per la pregunta de si l’escriptor neix, es fa, o l’ajuden a fer-se.

—Tot una mica. Si disseccionéssim un escriptor conforme fan amb les vaques a les carnisseries, en les que indiquen el nom de cada part de l’animal, veuríem que hi ha indubtablement una qüestió que és el talent, que és innata, i davant d’això no podem fer res. Cada un té el que té i per a les coses per a les que el té. Després hi ha una altra qüestió, que és la tècnica, i aquesta sí que s’aprèn, no és res de nou. De fet, en un dels escrits que Robert Louis Stevenson dedica sobre la manera d’escriure, ja diu que la tècnica es pot perfeccionar.

—I d’això va, grosso modo, el teu nou llibre, no?

—Abans els escriptors no es plantejaven aquestes qüestions sobre com escriure. Avui en dia si, i és el que dóna peu a que llibres com L’arquitectura de la ficció puguin reflexionar sobre l’ofici d’escriure des d’aquest punt de vista. Però, com dic, només podem actuar sobre la tècnica. L’altra qüestió, la del talent, és intrínseca a cada escriptor. I després hi ha el temps que li dediquis, la constància, el grau d’implicació, etc. Jo separaria aquestes dues parts: el talent d’una banda i la tècnica per una altra.

—El present treball neix a partir de les classes que realitzes sobre creació literària.

—Així és. Neix exactament a partir de les classes que vaig proposar a la UNED per fer un taller literari. Quant em van dir que sí em vaig posar a buscar algun manual que em servís com a punt de partida.

—Ho vas trobar?

—No, no el vaig trobar, i jo volia llegir molt sobre el tema, de manera que m’hagués anat molt bé tenir a mà una mena de guia amb la qual poder començar a preparar el temari.

—En el pròleg Manuel Baixauli parla d’això mateix quan explica el moment en què va decidir dedicar-se a l’escriptura.

—Efectivament. Quan va voler començar a escriure va buscar aquesta mena de guia i tampoc la va trobar. Jo vaig llegir centenars de llibres o fragments de llibres i vaig acabar component un temari per poder donar les classes, i quan estava impartint aquestes classes van ser els mateixos alumnes els que em van demanar el manual que ni Baixauli ni jo vam ser capaços de trobar.

—Què fer llavors?

—Davant d’aquesta tessitura jo tenia ja recopilada moltíssima informació i els alumnes em van dir que per què no ho feia jo.

—Aquest va ser l’origen?

—A partir d’aquí li vaig anar donant voltes a l’assumpte i en veure que realment hi havia una necessitat en el meu entorn immediat però que se suposava més ampli, em vaig plantejar transformar el que eren uns simples apunts de classe en un manual que no només servís de guia de consulta sinó que es pogués llegir d’una manera agradable.

—La veritat és que és un llibre molt amè, intel·ligible.

—He intentat que sigui un llibre molt lector, és a dir, que a la gent que li interessés la literatura, evidentment, no serà capaç de llegir amb gust, que pugui trobar plaer en la pròpia lectura.

—Com aconseguir aquest efecte?

—Això va suposar un procés total de transformació per passar dels apunts a un text que flueixi, que estigui ben escrit, que a més estigui molt esquitxat de fragments, de cites, que ajudin a entendre les coses; cites molt conegudes, gairebé un cànon personal que la gent pot reconèixer en bona part, encara que, és clar, no tots hem llegit els mateixos llibres.

—Certament, la presència d’aquestes cites ajuda a entendre quin és el teu tesi concreta.

—Sí, crec que serveixen perquè a les persones els resulti més fàcil entendre allò que vull explicar, perquè hi ha determinades explicacions que no és que siguin complexes però tenen cert grau de teoria, com ara el temps del discurs i el temps de la història, que són dos conceptes raríssims a priori. Així mateix, crec que aquestes cites ajuden molt, sobretot, a les ganes de llegir. A mi em van donar moltes ganes de rellegir llibres que ja coneixia.

—És un llibre per a escriptors?

—Aquest llibre no només va dirigit a escriptors o aprenents d’escriptors sinó també als lectors amb majors inquietuds, perquè jo crec que ha canviat també el paradigma del lector.

—I què lector existeix avui?

—El lector d’avui vol saber més coses dels llibres. Abans es conformava experimentant les emocions de la lectura i ara vol saber què hi ha darrere, d’aquí la proliferació dels clubs de lectura avui dia, que no són sinó un intent d’aprofundir sobre aquests temes, com quan es pregunten, a l’emocionar- se durant la lectura, quines claus mou l’escriptor per aconseguir aquest efecte en ells.

—Creus que hi ha un moment concret de gènesi per convertir-se en escriptor?

—La casuística seria molt complexa. Hi ha una premissa que crec fonamental i és que tots han estat molt aficionats a la lectura. A partir d’aquí, el moment en què prenen consciència de ser escriptors té molt a veure amb una qüestió personal i l’entorn.

—Tu vas ser conscient d’això?

—En el meu cas va ser molt gradual. Sí puc dir-te que quan diverses persones em van dir sobre alguns primers escrits que «la història donava més de si», em vaig posar a treballar a fons. Quan vaig rebre les meves primers premis em vaig adonar que si m’interessava, escriure podia ser una forma de viure. Tot això des d’un pla personal, perquè necessitem també l’acceptació social, que els altres reconeguin que escriure és una feina com qualsevol altre. Necessites aquesta complicitat i el compromís del teu entorn immediat d’entrada i poc a poc has d’anar ampliant. En definitiva, tot va ser fruit del treball i de la necessitat d’expressar-me.