Aquest any 2020 es commemora el centenari de la mort de l’autor de Fortunata y Jacinta. Al costat de Clarín i Blasco Ibáñez, va ser l’escriptor amb més renom de les lletres espanyoles en el segle XIX i popular com Lope de Vega i Cervantes.

Malgrat l’any infaust que travessem, la figura i obra de Pérez Galdós han sigut recordades en articles de premsa, amb dispar valoració per part de crítics i novel·listes: des de definir-ho com a «escriptor de geni esplèndid» a titllar-ho per «la tendència a la pedagogia i a la redundància explica en certa manera la incomoditat que produeix la seua lectura». Moltes ciutats, en les quals l’autor canari situa les seues novel·les, principalment Madrid on transcorre la major part de la seua vida, van organitzar trobades d’especialistes, lectures i visites guiades. Fins i tot, alguna obra primerenca, mal classificada, va ser desempolsada per als exàmens d’ingrés a la universitat…

Galdós a Castelló

Quan es trobava ja en el zenit literari, Benito Pérez Galdós va ser ací, a Castelló, tres anys abans de la seua mort, per a veure representada en el Teatre Principal de la capital l’escenificació de la seua novel·la Marianela, un fulletó, gènere típic de l’època, carregat d’un missatge galdosià: la ciència preval sobre la superstició i les falses creences amb el sempitern problema de les dues Espanyes. Margarita Xirgu i la seua Compañía Dramática Española van interpretar l’adaptació de l’obra per part dels germans Álvarez Quintero. Es conta que el mateix autor, quasi cec, va eixir al prosceni exclamant penosament Marianela!, nom de la protagonista, pobra i relegada de manera immisericorde. Una nota en el cartell anunciava que «los tres días que actúa la eminente Margarita Xirgu, terminada la función de la noche, habrá tren de regreso para Almazora, Villarreal, Burriana y Grao de Castellón».

L’arribada de don Benito a Castelló va constituir un esdeveniment. Aclamat per nombrós públic que ho va victorejar, en arribar a l’Hotel Suizo, també conegut, a causa de la seua ubicació, pel de la Pau, va eixir al balcó per a correspondre a la multitud. El periòdic Heraldo de Castellón va testimoniar la crònica del seu viatge, del 8 a l’11 de juny de 1917: el seu passeig en automòbil pel centre de la ciutat, el trasllat de l’escriptor a «Villa Dolores», Fábrica de la Moneda, «en l’acte de l’acabalat comerciant don Enrique Gimeno», la constitució d’una Comissió de Reconeixement composta per les primeres autoritats, la celebració d’una sessió extraordinària de l’Ajuntament, en el ple del qual i per acord, es va aprovar homenatjar-ho amb la inscripció del carrer «que donarà el nom de Pérez Galdós a l’Avinguda de l’estació del Nord, tros comprés entre la plaça d’aquest lloc i la Ronda Millars». L’establiment d’horaris assequibles de trens entre les poblacions pròximes i la capital van afavorir que el públic poguera acudir a la representació de l’obra de teatre. Unes emotives paraules, llegides per un diputat a Corts per la província, reconeixien per part de Pérez Galdós la rebuda triomfal obtinguda i el seu agraïment: «Pero el desmedido, el desproporcionado galardón que hoy me concede el Municipio de esta noble ciudad, me mueve a romper el silencio para decir ante toda España que mientras se grababa mi nombre en esa pared, yo esculpía en mi corazón este nombre para mí sagrado que no puede ser otro que Castellón de la Plana».

El moment polític i social que es vivia a Espanya i en el món no era res optimista: la Gran Guerra, la crisi de les Juntes Militars, vaga general de la UGT, Eduardo Dato acceptava la presidència del Govern davant les protestes dels partidaris d’Antonio Maura, en aquell temps advocat en el plet sobre els drets d’autor de Galdós. Per aqueixos dies, l’alcalde de la ciutat anunciava l’aprovació del projecte de l’edifici de Correus i Telègrafs, un dels més significatius i artístics fins al dia de hui.

Castelló en l’obra de Galdós

No és l’únic testimoniatge de Galdós i Castelló. Anys abans, havia deixat constància escrita de la capital i província. En la seua novel·la cim, Fortunata y Jacinta (1887), en narrar el viatge de nuvis de dos dels seus protagonistes, Juanito Santacruz i Jacinta, descriu el paisatge i paisanatge castellonencs, de manera estilitzada i impressionista, poc concorde tal vegada amb qui va definir la novel·la com a imatge de la vida. «El paisaje era cada vez más bonito, y el campo, convirtiéndose en jardín, revelaba los refinamientos de la civilización agrícola. Todo era allí nobleza, o sea naranjos, […] los hombres con zaragüelles y pañuelo liado a la cabeza, resabio morisco, las mujeres frescas y graciosas, vestidas de indiana y peinadas con rosquillas de pelo sobre las sienes». També es nomenen en els seus Episodios Nacionales. En el de la «Campaña del Maestrazgo» (1899) situa amb detall testimonial, les correries bèl·liques del general Cabrera per la geografia castellonenca, a qui un altre escriptor vinarossenc del segle XIX, W. Ayguals de Yzco, va dedicar la seua novel·la epònima El tigre del Maestrazgo. El tema central és l’amor en la guerra, entremesclant el conflicte amorós entre el guerrer carlista i la monja caminadora amb els topònims castellonencs: Borriana, la Vilavella, Llucena, Albocàsser, Sant Mateu, Castelló, Nules, Vinaròs, el Desert de les Palmes, Penyagolosa… Continua el mateix argument, en «Vergara» (1899), descrivint novament el Maestrat i Castelló, destacant amb especial relleu a Morella, a la població del qual també esmentarà en «Montes de Oca» (1900). En un altre episodi «Cánovas» (1912), que s’inicia amb la restauració borbònica a Sagunt, esmenta a Castelló, d’on procedia Elena Sanz, cantant i actriu, la bellesa de la qual «entra en el orden de lo monumental y al pasar del escenario a la vida es un conjunto de gracia y seducción que quita el sentido», dirà l’escriptor canari de la famosa artista, unida sentimentalment al rei Alfons XII. En Memorias de un desmemoriado (1915) dicta, ancià i oblidadís, la seua biografia per fragments.

La seua significació literària.

La influència de Galdós, escriptor prolífic, en la línia europea del realisme de Balzac, Zola, Flaubert, Dickens —en Marianela fàcilment s’entreveu la seua empremta— i Tolstoi, ha arribat fins a la literatura de postguerra. Nombrosos escriptors van reconéixer haver aprés en les seues novel·les, Pío Baroja, Cernuda, Camilo José Cela, Delibes

Sobre la guerra civil i postguerra, l’escriptora Almudena Grandes ha manifestat que intenta reconstruir els seus episodis nacionals contemporanis a l’estil de Pérez Galdós, imbricant el real amb el fictici, la història amb la novel·la: «Si he volgut anomenar-les ‘episodis’ ha sigut per a vincular-les, més enllà del temps i de les meues limitacions, als Episodios nacionales de don Benito Pérez Galdós, que per a mi és, com he declarat en moltes ocasions, l’altre gran novel·lista —després de Cervantes— de la literatura espanyola de tots els temps».

Gonzalo Anes, exdirector de la Reial Acadèmia de la Història, afirmava que per a conéixer l’Espanya del segle XIX, es precisaven, al costat dels manuals, les novel·les de Pérez Galdós: història i intrahistoria.