Clifford Brown va ser un estel fugaç, algú que va poder haver estat gran, grandíssim. La seua història, com la de tants altres jazzman, és una història trista, potser una de les més tristes del jazz i de la música moderna dels darrers 50 o 60 anys. És un clar exemple de: «el que podria haver estat si...». El que podria haver estat si no hagués mort en aquell accident de trànsit quan tot just tenia 25 anys d’edat.

Encara avui músics i crítics segueixen meravellant-se amb el seu toc de trompeta, encara que ho fan amb cert sabor agredolç perquè és impossible no pensar en el que hagués aconseguit de seguir amb vida uns quants anys més. «Ho tenia tot», va afirmar Sonny Rollins. El llegendari saxofonista va ser un dels privilegiats músics que va tenir ocasió de compartir escenari i aprendre de Brown, probablement el trompetista més brillant de la seua generació, a més d’un compositor original i memorable, la presència en l’escenari del qual era dinàmica, una ànima dolça i gentil, com molts dels que el van conèixer en vida van confessar.

El seu estil va influenciar a Lee Morgan, Carmell Jones, Donald Byrd, Freddie Hubbard, Blue Mitchell i Louis Smith, al mateix Miles Davis! D’entre la seua discografia li tinc especial afecte al seu Memorial album, de 1953, un disc que va contribuir al seu ascens meteòric a la fama. Aquell mateix any de 1953, Brown va coincidir amb Benny Golson a la banda de Lionel Hampton, i tal va ser la seua relació que, quan va succeir la desgràcia, el saxofonista va necessitar expressar el seu dolor en forma de cançó, una cançó memorable que es va convertir en un estàndard que encara avui emociona: I remember Clifford.

Dir que Golson és un dels millors compositors de jazz de l’últim mig segle no és intranscendent. El saxofonista ha creat algunes obres mestres. Tant és així que ja en els inicis de la dècada dels 60 el van considerar com un dels compositors més significatius, interessants i influents del món del jazz modern. Amb aquestes credencials, difícil és resistir-se a la temptació de veure-ho en viu i en directe, una cosa que fa quatre anys molts van poder comprovar en pròpia pell en el concert de cloenda del Festival Internacional de Peníscola.

Acompanyat per Joan Monné, Ignasi González i Jo Krause, aquesta figura llegendària del jazz, únic artista viu que pot presumir d’haver escrit vuit clàssics contemporanis del jazz, actuarà de nou en la nostra província. Serà el 17 de novembre, a l’Auditori i Palau de Congressos de Castelló, la sala simfònica del qual, tal com em reconeixia el delegat territorial de l’IVC a Castelló, Alfonso Ribes, es transformarà en un «club de jazz». Ocasions així, mereixen la pena.