Les imatges d’un escriptor valencià universal

Fruit d’aquest particular homenatge, s’han desenvolupat i es desenvoluparan fins a final d’any múltiples activitats, una de les quals s’ha materialitzat ara al Museu de la Ciutat Casa Polo de Vila-real, on es pot visitar l’exposició Blasco Ibáñez i el rostre de les lletres. Aquesta mostra presenta la imatge fotogràfica del gran escriptor valencià, al costat dels més notables escriptors espanyols del seu temps, amb motiu del 150 aniversari del seu naixement.

EXPOSICIÓ

Composta per 50 fotografies, l’exposició està organitzada per Acció Cultural Espanyola, la Comunitat de Madrid i la Reial Acadèmia Espanyola, amb la col·laboració de la Generalitat Valenciana i del Consorci de Museus de la Comunitat —que s’encarrega d’itinerar la mostra per diverses ciutats valencianes—.

Com molts ja saben, Blasco Ibáñez (València, 1867-Mentón, França, 1928), va ser el més important escriptor valencià i el més universalment reconegut. Ja en els dies finals del segle XIX, quan no havia complert encara els 30 anys, era una figura enormement popular i estimada, al qual seguien les masses enfervorides, atretes per les seues idees i per la força volcànica dels seus discursos. El «blasquisme» va contagiar a les classes treballadores de la mar i de l’horta l’afició pel saber, per conèixer els avenços que llavors sorgien, en les quatre cantonades del món.

Les fotografies que s’exhibeixen ara a Vila-real ens mostren a Blasco Ibáñez com a ciutadà, escriptor i tribú, des de les primeres estades a la presó valenciana de Sant Gregori, fins al retorn de les seves restes mortals, acompanyat per les més altes autoritats de la República i pel fervor dels seus paisans.

La visió fotogràfica de Blasco Ibáñez es complementa amb una selecció d’excel·lents retrats de grans escriptors espanyols que van coincidir amb ell en el seu pas per la vida. Fotografies de la seua vida pública i privada que permeten descobrir la persona que hi ha darrere del reconegut personatge. Així es pot veure a Emilia Pardo Bazán amb el seu gat, en els salons de casa madrilenya del carrer Princesa, en la qual rebia a tot Madrid de la societat i de la cultura, el 1910; a José Echegaray a l’arribar al Palau Reial per a una sessió de consultes amb el Rei Alfons XIII (cap a 1905), a Benito Pérez Galdós llegint galerades del seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia Espanyola, el 6 de febrer de 1897, o Joaquín Sorolla retratant a Jacinto Benavente el 1917, al seu estudi de Martínez Campos, actual Museu Sorolla.

L’exposició, comissariada per Publio López Mondéjar i per Lucía Laín com a adjunta, recull així mateix les confluències entre els escriptors i personatges influents de l’època com Leopoldo Alas Clarín, Antonio Machado o Federico García Lorca, al costat dels fotògrafs més famosos del moment, com Alfonso, Company, Franzen, Kaulak, Nicolás Muller, o Massip.

DESTACATS

Destaquen també en la selecció diverses imatges de grup en què es pot veure, per exemple, capitanejada per Manuel Azaña i Valle-Inclán, la tertúlia literària de la Cacharrería de l’Ateneu de Madrid que es va convertir en els últims dies de la monarquia, en un actiu focus de conspiracions republicanes (1930). Així mateix es pot veure una imatge de la redacció de la revista España on es poden veure junts a Ortega y Gasset, Azorín, Pío Baroja i Pérez de Ayala, entre d’altres.

De gran interès és també la fotografia de l’arribada de Blasco Ibáñez a Argentina, en 1910. Es diu que van anar a rebre-li més de 100.000 persones. Quan va arribar al port de Buenos Aires, una dotzena de reporters van pujar a la coberta del vaixell per fer-li les seues primeres fotografies al país. Com queda perfectament reflectit, la dimensió internacional del literat valencià es pot veure en diverses fotografies. L’èxit i la popularitat de Blasco Ibáñez no van tenir fronteres. Durant una llarga gira de conferències pels Estats Units, l’escriptor va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Washington.

INVESTIGACIÓ

L’exposició és el resultat de més de 20 anys d’investigació en desenes d’arxius públics i privats, espanyols i estrangers. Les fotografies que componen la mostra procedeixen de diferents institucions com la Biblioteca Nacional d’Espanya, la Biblioteca Valenciana, l’Arxiu Històric Provincial de Guadalajara, la col·lecció Pere Melero, la Fundació José Ortega y Gasset-Gregorio Marañón, de l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya , o la Biblioteca del Congrés de Washington. En aquest sentit, la present mostra constitueix un ambiciós estudi del retrat fotogràfic espanyol, des dels seus orígens fins a les vigílies de la Guerra Civil.

MÉS ACCIONS

A banda d’aquesta exposició, i en el marc de l’Any Blasco Ibáñez, també es pot consultar el fullet informatiu d’una altra mostra titulada Blasco Ibáñez, un valencià universal, que també va homenatjar l’escriptor valencià. L’exposició, que es va inaugurar al monestir de Sant Miquel dels Reis, s’estructurà en 13 panells on s’aborda el paper de Blasco Ibáñez en les seues múltiples facetes: polític, periodista, editor o autor, i també es tracta el seu impacte tant entre els seus coetanis com en el futur.

Comissariat per Emilio Sales Dasí i Ángel López García, gracias a esta exposición se puede produnfizar de forma mucho más amplia en la figura del literato. Per exemple, els dos responsables esmenten que, com a resposta a la seua visió de la vida, essencialment trista, Blasco Ibáñez aconsellava que «l’orquestra que tots portem dins interpretara simfonies distintes». Era una manera de mantindre viva la il·lusió, segons sembla, i potser per això ell es va multiplicar en activitats i empreses diferents, «en un clar intent per reivindicar-se, al mateix temps que pretenia difondre els seus ideals».

«No importa decidir si primer va ser polític o escriptor», diuen Sales i López. L’important és «que sempre va dur a terme amb singular apassionament cada un dels seus projectes. Com a polític, va mobilitzar grans sectors de la societat valenciana contra el règim caduc de la restauració borbònica, exalçant la república com a instrument necessari per a aconseguir el progrés», remarquen. La veritat és que amb la seua indiscutible capacitat oratòria i la seua habilitat per a organitzar la participació popular en el seu partit, «va aconseguir liderar els grups més populars de la província, la qual cosa li va permetre obtindre l’escó en diverses legislatures», en les paraules d’ambòs comissaris.

Igual d’important fou la seua labor periodística des d’El Pueblo, que va contribuir al seu ascens polític. A part d’informar, Blasco Ibáñez estava convençut del poder persuasiu de la premsa. Per això els seus articles crítics sembraren el pànic en les files adversàries i crearen un sentiment d’unitat entre els seus coreligionaris.

Pensant en ells, però també en el seu benefici personal, va desplegar amb afany la tasca d’editor. «Calia educar els més desfavorits, permetent-los l’accés a totes les matèries del saber i a les obres literàries dels grans clàssics», expliquen Sales i López en aquest full explicatiu. A més, el seu instint comercial el va impulsar a publicar llibres físicament atractius per a qualsevol lector i, per tant, rendibles.

Alhora que desplegava una intensa tasca social, Blasco Ibáñez es va significar des de molt jove, sobretot, com a narrador. Qui sempre va ser un lector entusiasta, va continuar reeditant el seu diàleg amb la ficció a través de l’escriptura. Encara un adolescent, va redactar els seus primers contes, per a alguns dels quals va triar el valencià. Tot aquest pòsit va donar lloc, anys més tard, a la creació d’algunes de les novel·les valencianes més importants de la nostra història, com La barraca, La horda, Sangre y arena o Els quatre genets de l’Apocalipsi, entre moltes altres. Blasco Ibáñez, tot un mite encara per descobrir.