S'ha clausurat una nova edició d’ARCO, un esdeveniment que ha aconseguit esquivar totes les amenaces causades pel virus Covid-19 i fins i tot les turbulències causades per la recent sentència judicial que condemna a la fira per fer una selecció arbitrària i discriminatòria de galeries d’art.

No obstant això, per a la nostra sorpresa, ha sigut una edició poc edulcorada i massa innocent, més enllà d’alguna al·lusió al dictador Franco per Riiko Sakkinen, qui ja va tindre els seus més i els seus menys l’any passat amb un quadre dedicat a Felip de Borbó i que va ser comprat pel publicista català Lluís Bassat.

ARCO es postula, una vegada més, com a màquina legitimadora de l’art actual —i no tan actual, amb tot el que això comporta. A les verdes i a les madures, la fira construeix un endins i un fora que aniquila altres formes d’expressió, de participació, de pensament, de creació o d’emancipació. Cal recordar que el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía nodreix el seu propi fons, i per tant la història de l’art, pràcticament en exclusiva amb la compra d’obres que es mostren en aquest mercat. Se sol dir que la història l’escriuen els vencedors, és a dir els que tenen poder i diners, encara que siga els diners de tots. Sumem una altra paradoxa a la llista.

Diu Sergio Martínez Luna —Cultura visual. La pregunta por la imagen (2019, Sans Soleil)— a qui no em canse de referenciar, que «les imatges se situen en la convergència entre economia i producció de subjectivitat». No ens hauria de resultar indiferent, doncs, qui, com i quan es decideix el que es veu i el que no es veu, com es veu i com no es veu. L’elecció i selecció del sistema escòpic determina directament la nostra forma de pensament. La nostra subjectivitat està lligada, per tant, als interessos d’un capitalisme que ho impregna tot d’una pàtina tan brillant com enganxosa. El risc que es corre és de normativitzar una única mirada que tanque les portes a altres «formes de (des)identificació amb els altres, d’obertura a la diferència». Si, com afirma Martínez Luna, «vivim en la imatge i és per i amb la imatge que podem elaborar altres maneres de compartir i habitar el present», el nostre objectiu hauria de ser l’elaboració d’un altre capital visible amb nous codis, nous rols i noves visibilitats.

L’alteritat o la capacitat per a visualitzar-se a un mateix no són tasques exclusives d’un aparell particular. El dret a mirar(se) és inherent a la condició humana.