+
Accede a tu cuenta

 

O accede con tus datos de Usuario El Periódico Mediterráneo:

Recordarme

Puedes recuperar tu contraseña o registrarte

 
 
 
   
 
 

ENTREVISTA

Carlos Pérez de Ziriza: «Avui, l’indie és un reclam comercial»

El crític musical presenta dimecres al Menador el seus darrer llibre 'Indie&rock alternativo. Historia, cultura, artistas y álbumes fundamentales'

 

El crític musical Carlos Pérez de Ziriza. - JUAN CARLOS CADENAS / EFE

CRISTINA GARCIA I GRAU
04/06/2017

El crític musical valencià Carlos Pérez de Ziriza repasa a Indie & rock alternativo. Historia, cultura, artistas y álbumes fundamentales (Red Book Ediciones / Ma Non Troppo, 2017) precisament aquestes quatre premises, amb més de 180 artistes amb nom i cognoms que formen parte d’un univers, undergruond o indie, que ha esdevingut un fenòmen global. Inclou, a més una playlist on, des d’Spotify, el lector pot descarregar el so del llibre. El presenta, acompanyat pel periodista David Hernández, el 7 de juny (19.00 hores), al Menador, Espai Cultural.

—El llibre comença amb una pregunta: «De què parlem quan parlem d’indie?».
Em contesta?

—Bé, és complicat, perqué si bé al principi era una forma d’encarar la creació musical des d’uns plantejaments aliens a la gran indústria, després es va perfilar com a una mena d’estils diferents però amb trets comuns, i hui en dia ja és poc més que un reclam comercial sense massa contingut per sí mateix. Tot depén del concepte d’indie que fem servir, que ha evolucionat amb el temps.

—El llibre analitza l’escena des de mitjans dels 80 fins a ara, des dels Sex Pistols a les megaestrelles dels macrofestivals… Són més de 180 bandes, quatre dècades de música, estils molt diferents, discogràfiques i context… Com es passa del zero al 100 sent un gènere de gèneres?

—No diria que es passa de zero a cent, és més bé una evolució gradual. Encara que crec que la gran fragmentació estilística es produeix als 90 (grunge, twee pop, lo fi, post hardcore, brit pop, post rock, fins i tot trip hop) i aixó marca el relat del que podrien entendre com a indie o rock alternatiu...

—Com grups seminals s’han convertir en megabandes?

—La majoria de megabandes que apareixen al llibre no van ser grups seminals, al menys les dels 2000 (pense ara en Arcade Fire, The Killers o Kings of Leon, que sempre van tindre molt de ressó). Potser la excepció siguen Radiohead, que sí naixen als 90. Sí passa que algunes bandes molt influents, peró no massa populars, han multiplicat el seu públic només per l’efecte del pas del temps,i la seua infuència o, fins i tot, la seua mitificació. És el cas de Pixies, My Bloody Valentine o fins i tot Slowdive o Ride.

—Com era l’indie abans? I ara?

—Seria massa llarg de contestar en pocs trets. Resumit, es podria dir que abans era tot més ingenu, més càndid, i hui hi ha molts grups indies que naixen amb una alta expectativa d’arribar al gran públic, cosa que abans no passava.

—Es podría dir que fa un viatge des de la cassete a l’Spotify. Inclús hi ha una llista de reproducció. Vol acompañar als indies de sempre o crear-ne de nous?

—Diria que sí, que l’objectiu del llibre és arribar no només als que ja estàn familiaritzats amb la majoria de bandes i solistes que estàn reflectits al llibre, sinó també el públic neófit. És un llibre adreçat a un lector generalista.

—Moltes de les bandes de les que parla al llibre, a les que fas un repàs contundent, estan tornant ara als escenaris, després de temps sense traure disc o com a (nova) reunió. Per exemple, The Jesus and Mary Chain, Dinosaure Jr., Oasis, New Order (que es retroben una i una altra vegada)... I hi ha d’altres que mai han marxat i segueixen omplint auditoris 20 ó 30 anys després. Per què passa?

—Crec que la nostàlgia s’ha convertit en una de les forçes motrius ara mateix del pop independent, més encara si tenim en compte que la generació que ara té entre 40 i 50 anys, i que és la que té el major poder adquisitiu dins del públic que encara comsumeix música, donant-li un cert valor afegit (discos, concerts, festivals), és la mateixa que va créxier amb aquells grups.

—Què creu que queda de la filosofia contestatària del primer indie independent?

—Tampoc sabria dir si l’indie ha sigut mai contestatari. Diria que més be sempre s’ha quedat satisfet -almenys, fa anys- amb crear un relat para.lel a l’oficial, però sense voler revertir cap sistema. I aixó no és precisament contestatari. Sí s’ha diluït una mica la seua essència inicial, peró aixó és el que passa amb els moviments musicals que sorgeixen de l’underground quan acaben sent part del mainstream.

—La presentació és al edifici Menador, a Castelló, aquest dimecres. Què pot dir de l’indie ‘made in Castelló’. Com està l’escena?

—Castelló sempre s’ha caracteritzat pel conreu de propostes molt de génere: power pop, punk rock, garage rock i fins i tot soul rock. No són els estils que encaixen amb més exactitud en el canon del que entenem com a indie rock o rock alternatiu. Tot i aixó, la seua escena està repleta de bandes interessants, amb propostes amb molta personalitat, com Montefuji, Sitja, Sánchez, deBigote, Rauelsson o Sacromonte. Si parlem de perfils singulars, o d’apostar per llenguatges que no siguen els més comuns o acomodaticis, sense cap dubte que qualsevol d’estos noms podria integrar un llistat de músics veritablement independents.//