A Carmen Machi l’han definit molts dels grans crítics teatrals d’aquest país com una «bèstia interpretativa». Porta des dels 17 anys pujada a un escenari i això, marca. De fet, tot i ser més coneguda pels seus papers en cinema i televisió, és al teatre on demostra tot el seu poder, el seu temperament. És una actriu visceral, apassionada, que dóna el dos-cents per cent en cadascuna de les seues actuacions. Així mateix, ha demostrat ser una persona compromesa, que no es mossega la llengua a l’hora d’expressar la seua opinió sobre algunes de les estrambòtiques situacions que vivim avui dia. Parlar de Carmen Machi és parlar d’enteresa, arpa i vigor.

En els últims anys, la intèrpret madrilenya ha encadenat un projecte rere l’altre. Està, com es diu comunament, vivint una època daurada. Les seues aparicions solen traduir-se en extraordinàries crítiques i reconeixement per part d’una indústria, la teatral, que no sol oferir regalies. Machi es troba en el seu hàbitat natural, les taules i bambolines són i han estat la seua llar al llarg de més de tres dècades de trajectòria. Aquesta experiència ens permet estar segurs que amb ella sobre l’escenari, no ens donen gat per llebre. Cada obra en la qual participa és una obra que val la pena gaudir-se, viure.

TEATRE EN ESTAT PUR

El 20 i 22 d’abril, el públic que assisteixi a l’Auditori Pedro Mercader de Benicarló o al Teatre Municipal de Benicàssim brindarà un sonor aplaudiment a Carmen Machi i a la resta de l’elenc de l’obra Cronología de las bestias. Convençuts estem d’això.

A partir de les 19.00 hores, la madrilenya protagonitzarà aquesta obra escrita i dirigida per l’argentí Lautaro Perotti, qui diuen va escriure l’obra pensant en Machi i que neix, en les seues pròpies paraules, «de la necessitat d’indagar fins on és capaç l’ésser humà de mentir, de mentir-se. I de la sospita que una mentida fundacional, requereix d’un gran teixit d’altres (petits o grans) enganys i autoconvencimients indispensables per sostenir-la. I que ràpidament es pot anar la vida en això».

Cronología de las bestias narra la història d’una família destrossada a causa la desaparició del seu fill fa més de deu anys, que s’ha d’enfrontar a les seues pròpies foscors davant el seu sobtat retorn. Un retrobament inesperat que els obliga a defensar-se, fins a les últimes conseqüències. «M’inquietava esbrinar fins on pot arribar l’ésser humà en el seu compromís amb la mentida», assegura Perotti, que descriu aquesta obra com «comèdia negra de suspens».

COMÈDIA NEGRA?

Aquesta família, incapacitada a l’hora de suportar el dolor, es van dedicar a disfressar la seua realitat a través de l’engany, de la mentida. Amb paraules, accions i records, prefereixen evitar la veritat, per a ells tan dolorosa que els porta a cometre actes amb els quals potser el públic no combregui. No obstant això, aquesta és, segons sembla, una de les característiques de la pròpia obra, oferir una crònica que, d’alguna manera, «incomodi l’espectador traient-ho d’idees preconcebudes i suposicions sobre els esdeveniments narrats», com explica l’autor i director de aquesta peça teatral que ha rebut grans crítiques des de la seua estrena.

Perotti afirma que va voler indagar en la construcció d’un relat que no pot escapar a la lògica de l’engany necessari per subsistir, «a pactes silenciosos i a veritats sobreenteses». El seu afany per investigar totes les facetes de la mentida és tal que, efectivament, hi ha un marcat suspens en la trama argumental i escènica. No hem d’oblidar que tots, en algun moment, hem estat còmplices secrets d’algun fet, o hem preferit callar. És en això en el que incideix el dramaturg argentí, aprofitant anades i tornades a la cronologia d’aquesta família, mostrant diferents mirades sobre els membres de la mateixa, «éssers amb codis per sobreviure l’inimaginable i que prefereixen (o els convé) no conèixer, i molt menys mirar així enrere, i que s’aprofiten d’aquest entreteixit per profit personal».

L’«entreteixit» que esmenta Lautaro Perotti és el que es construeix a partir de l’obstinació per la mentida, fins al punt de no saber-se ells mateixos, ni quina és la veritat, o la seua veritat si més no. És tal el nivell de confusió en les seues vides que l’espectador roman atònit fins al moment en què cau el teló.

POSADA EN ESCENA

Enganys i falsedats, l’autoconvenciment d’alguna cosa que no és, l’indispensable compromís per veure la mentida com a salvació per no assumir la responsabilitat dels nostres actes... Cronología de las bestias ens indueix a una profunda reflexió no exempta d’una visió artística poderosa gràcies al treball interpretatiu dels seus protagonistesCronología de las bestias, amb Carmen Machi al capdavant, i amb altres actors de primer ordre com Pilar Castro, Santi Marín, Patrick Criado i Jorge Kent. Així mateix, la posada en escena, obra de Mónica Borromello, aconsegueix construir les dues realitats en què transcorre la història de Perotti. D’una banda l’actualitat, el present, amb una utilització de l’espai realista. I d’altra banda, el passat, els racontos, on els fets es veuen alterats per com ho recorden els personatges.

Obra de profund calat que de ben segur captivarà al públic.