Molt s’ha escrit ja sobre Robert Frank, però no tot ha sigut dit. Dubte que mai ningú puga abastar la immensitat del seu treball. La seua personalitat polièdrica, la seua expressivitat, la profunditat de les seues imatges i el seu afany d’experimentació, el seu nivell de resistència, la manera d’enfrontar-se al dolor, la seua resiliència...
Robert Frank va morir fa ara dos mesos, el 9 de setembre concretament. Va ser en la xicoteta localitat d’Inverness, Nova Escòcia, i encara que va aconseguir arribar als 94 anys d’edat, la sensació que un obté és que ens va deixar massa prompte perquè la seua influència ha sigut tal que costa acostumar-se a la seua absència. No obstant això, la seua absència és i continuarà sent presència, perquè la seua obra perviu i continua sorprenent.
«No és que en escriure expressem alguna cosa. Construïm una altra realitat, amb paraules», deia Cesare Pavese. En el cas de Robert Frank podríem dir que ell va construir una altra realitat, una realitat que fins i tot avui commou i esglaia, a través de les seues imatges. «Tens ulls», li va escriure Jack Kerouac en una ocasió, i certament, la seua mirada i la seua manera d’entendre les possibilitats del llenguatge fotogràfic van fer d’ell el gran renovador de la fotografia. En el seu fotollibre més cèlebre, The americans, va imprimir un ritme inusual, deixant a un costat la tradicional fórmula compositiva establida, trencant el cànon per complet. Robert Frank es va arriscar i ho va fer perquè volia fer fotografies des del més profund. «Vaig intentar oblidar les fotos fàcils per a intentar traure una mica de l’interior», va explicar una vegada.
Aquest caràcter visceral i sincer, aquesta actitud atrevida, són raons suficients per a justificar l’existència d’un nodrit grup de fidels devots de la seua obra. Hi ha apassionats de Robert Frank a Nova York, París i Tòquio, també a Estocolm o a Melbourne, a Roma o Pequín. També hi ha admiradors a Castelló, vaja si n’hi ha, i no són pocs!
SENTIT HOMENATGE
Al carrer Ramón y Cajal, número 25, de la capital de la Plana existeix un xicotet oasi cultural independent. Es tracta de l’Espai Expositiu Alternatiu, al capdavant del qual es troba José Manuel Sos, una rara avis que mai deixa de sorprendre. La primera vegada que ens vam endinsar en aquest humil bastió de la cultura, ens va impressionar veure una espècie d’altar dedicat al mateix Robert Frank. Va ser com una revelació i el que és més important, es va originar una connexió, o més aviat una complicitat, que s’ha vist augmentada encara més amb l’homenatge que han organitzat la setmana de l’11 al 15 de novembre i en el qual hi haurà un apartat expositiu, la projecció d’alguns dels seus treballs cinematogràfics com el film experimental escrit i narrat per Jack Kerouac Pull My Daisy, i que va dirigir al costat d’Alfred Leslie —es podrà veure l’11 de novembre, exactament 60 anys després de la seua estrena a Nova York—, o els seus Film works editats per Steidl, o el documental de Laura Israel sobre el mateix Frank titulat Don’t blink.
Hi haurà espai per a la música, amb actuacions en directe de jazz i també de música andina, amb motiu d’una altra activitat relacionada amb el seu fotollibre Peru, i es fomentarà un debat moderat per Vicent Tena, encarregat del Photobook Club Castelló. A més, tindrem alguna que una altra sorpresa i, sobretot, es fomentarà la creació d’un espai de diàleg entre totes aquelles persones interessades en la figura de Robert Frank, en la fotografia o el llenguatge narratiu visual. Tot això amb l’objectiu de configurar un «mapa» entorn d’una figura ja icònica dins del món de l’art contemporani.
No revelarem ací tots els secrets d’aquest singular homenatge que Castelló li retrà a Frank, perquè l’ideal és acostar-se fins a l’Espai Expositiu Alternatiu, un centre que, com assegura el propi José Manuel Sos amb certa ironia, «no és un loft del Bowery del Lower Side de Nova York, ni el Cineclub Cinema 16», si no, més aviat, «un espai on la cultura lliure permet l’autopromoció cultural directa, implicant la gent a participar i compartir el que tenim».
RF, UN MESTRE
No podíem deixar passar l’oportunitat de preguntar a certes persones sobre la importància de Robert Frank. Què ha simbolitzat per a ells? Com no podia ser d’una altra manera, incitem a l’organitzador d’aquest homenatge a respondre i José Manuel Sos ens diu que Frank és «com els llocs als quals vas una vegada i una altra, i sempre hi ha coses inesperades. No deixa mai de sorprendre’t. La seua creació, per a mi, és d’una sinceritat i naturalesa visceral». Alguna cosa semblant pensa Julián Barón, qui assegura que «les seues fotos surten de les entranyes, no només del pensament».
Per a Barón, Robert Frank és un mestre, o més aviat, «el mestre». «Sempre em va semblar que el seu treball és d’allò més trencador, lliure, alhora que elegant i refinat, a més d’honest». Preguntem també a Lidón Forés, directora de l’Aula Foto Cine Lledó, qui afirma que «ens va fer entendre que un bon projecte fotogràfic és la representació de la personalitat del mateix autor. Va traure les imatges de dins, des de l’emocional. Les va trencar i els va donar la volta de rosca, i el que ha desencadenat únicament amb això és colpidor».
Finalment, parlem amb Paco Martí, un altre devot incondicional de RF, del qual diu va ser «amor a primera vista». «Recordo quan vaig veure les primeres fotos de Robert Frank i pensar que m’agradaven perquè semblaven que eren molt fàcils de fer. Després em vaig adonar de seguida que d’això res, que arribar a aqueixa manera de mirar requereix tindre uns coneixements a molt alt nivell. Encara avui, una legió de fotògrafs estem en l’intent. El millor de tot és saber que mai ho aconseguirem», explica Martí, qui conclou dient que «RF no té explicació, com no la té la música i la màgia».
